Xavi CutillasFa més de 17 anys, l'1 de febrer de 1992, la Plaça Cívica de San Salvador, plena fins a vessar, rebia a la Comandància del FMLN, la guerrilla salvadorenca. Es varen signar en cerimònia, els Acords de Pau negociats fins les 12 a.m. del 31 de desembre de 1991 (data en la que acabava el mandat davant la Secretaria General de l'ONU de Javier Pérez de Cuéllar, el peruà que tantes hores i esforços havia dedicat a negociar la fi de la guerra).
Els principals comandants guerrillers caminaven a cara descoberta pel centre de Sant Salvador per parlar davant d’una enorme massa desitjosa de justícia i pau. Desprès de saludar a alguns dirigents llatinoamericans, intervingueren els caps de les 5 organitzacions que conformaven en aquell moment el FMLN, entre ells, el comandant de les FPL, "Leonel", Salvador Sánchez Ceren, actual vicepresident electe i Jorge Schafik Handal, històric dirigent dels comunistes salvadorencs, home d’una clarividència i intuïció política extraordinària i autor de l’assaig “Una guerra para construir la paz”, una obra de referència obligada per a entendre la història de El Salvador i la necessitat de transitar, de la lluita política a la lluita armada en un moment concret, per a passar altre cop a la lluita política i de masses quan les condicions ho permetessin.
Una treballada negociació havia acabat després de que, tant el Pentàgon i el règim salvadorenc, d’una banda, com la guerrilla, de l’altra, concloguessin que el conflicte no tenia sortida militar sinó política. Dues ofensives en les que el FMLN havia ocupat barris centrals de la capital mostrant el seu múscul militar i l’existència d’una gran xarxa d’articulacions socials organitzades havien estat expressió de força contundent però no suficient, en un context regional que estava marcat per la desfeta dels sandinistes el 90, la desaparició del camp socialista a l’est d’Europa i el principi de la crisi econòmica cubana, reraguarda necessària i punt de referència obligat de tots els processos revolucionaris que es donaren –i es donen- a Amèrica Llatina.
Concloïen més de 20 anys de guerra provocada per l’abús, el colpisme i el frau d’una dreta cavernícola que negava els més elementals drets polítics a la majoria de salvadorencs. Una guerra que deixava milers de morts, en massacres com la de El Mozote, on en una sola nit foren assassinades per l’exèrcit mes de 1000 persones al departament de Morazan, o en assassinats “selectius” com el que deixà sense vida la inoblidable figura de monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, en una acció dels "paramilitars" de Roberto D'Aubisson, el fundador d'ARENA, els 6 jesuïtes espanyols de la Universidad Centroameticana o centenars de militants i dirigents socials, sindicals i comunitaris.
La negociació de pau es va centrar en modificar les condicions polítiques i de drets humans a El Salvador. Va permetre que el FMLN es convertís en un partit per a competir políticament. Es va apartar de les Forces Armades a caps compromesos amb delictes de lesa humanitat i es va constituir una nova Policia Nacional Civil (amb presència d'ex-guerrillers). Malgrat que els greus problemes econòmics, polítics i socials que van encoratjar el conflicte quedaven -en gran part- pendents de resolució, es va obrir una fase de lluita política.
Es conqueriren algunes reformes a la Constitució, promulgades per un Congrés on les forces mes reaccionaries eren majoria, vinculades a aquestes noves condicions polítiques i que permeteren l’accés del FMLN als governs municipals de bona part del país. Aquest va ser el centre de les negociacions entre el FMLN i la dreta salvadorenca sustentada pel Pentàgon (que va gastar gairebé 1 milió de dòlars diaris a la guerra), no les reformes econòmiques i socials que el FMLN aspirava a assolir amb la seva activitat política -ja no militar- futura. Va prendre 17 anys i 4 eleccions, des d’aquell febrer del 92; batallar contra successius governs de dreta, aglutinats sota la direcció d’ARENA i un intens debat intern que produí diverses escissions patrocinades per la socialdemocràcia europea, per a que el FMLN guanyés les eleccions el 15 de març. S’obre ara el camí del canvi des del govern del President Mauricio Funes i Salvador Sánchez Ceren, que pren possessió el proper 1r de juny.
Les eleccions van batre un rècord: uns 2.631.000 de votants (el vot no és obligatori). El 63% de la població registrada contra un 54% de participants en les eleccions parlamentàries i municipals de gener. El FMLN va obtenir un 51,5% de vots, superant per prop de 70.000 vots al candidat d'ARENA, l'ex cap de la Policia.
El triomf va ser precedit per una campanya bruta com cap altra i maniobres de frau com negar el padró electoral als partits. Una auditoria de l'OEA va descobrir més de 100.000 morts no depurats i quantitats superiors d’inscrits sense adreça física. Però el dia de l’elecció, múltiples fets anunciaven la victòria de Mauricio Funes, incloent el vot d’apoderats d'ARENA, en algunes taules, pel FMLN. Al conèixer-se el recompte, desenes de milers de salvadorencs van sortir a celebrar, mentre ni el candidat oficialista ni el govern feien el elemental gest de saludar obertament al triomfador.
Mauricio Funes, president electe, es va proclamar com a tal i va anunciar que iniciarà un govern per a tots els salvadorencs, amb transparència i control ciutadà, buscant construir una societat de justícia i que atengui als més pobres i afectats per la crisi. Mentre, en el camp de la dreta, l’impacte de la derrota es deixava sentir: demandes de renúncia a la direcció de ARENA, una saludable divisió entre empresaris decidits a boicotejar Funes i altres disposats a cooperar i a treballar pel país, un procés en què els partits de dreta i centre dreta aliats a la candidatura de ARENA comencen a plantejar recuperar la seva independència i acabar amb la bota que els ha sotmès per dècades, segons afirmen. Entre ells, el Partit de Conciliació Nacional, que busca intensament relacions amb el FMLN i que permetria a aquest, ampliar l’aliança de govern.
La principal base política dels falcons nord-americans a Centreamèrica s’ha esfondrat. Això implica un canvi geopolític molt important, més encara en època de crisi, en què les aventures militaristes imperials no poden obviar l’existència d’un procés de canvis al conjunt del continent.
L’esquerra salvadorenca hereta un país en una difícil situació econòmica, dolaritzat, amb altíssimes taxes d’atur, on la seva principal font d’ingressos son les remeses de les desenes de milers de compatriotes que viuen i treballen als Estats Units i que ha estat víctima com pocs altres de dues dècades de neoliberalisme. I ho fara, com proclamava Schafik Handal, el 16 de gener de 1992, al Castell de Chapultepec (Mexic), hores desprès de tancar la negociació dels acords de pau:
“...con la actitud madura y enérgica, impulsores de los cambios hace mucho tiempo anhelados por la inmensa mayoría de los salvadoreños”.Etiquetes de comentaris: El Salvador, Eleccions, FMLN, Internacional
