Gaspar Llamazares afronta la cita del 9 de març amb la convicció que Izquierda Unida és “la força del canvi d’esquerres”, decisiva en el nou mandat. Els eixos del seu programa són, entre d’altres, la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret a l’habitatge, la redistribució de la renda i la reforma de la llei electoral i de la llei de finançament de les Hisendes Locals
Per què és Izquierda Unida (IU) l’esquerra útil? Amb el nostre pes en la societat i en el grup parlamentari IU-ICV, hem estat una força decisiva en l’aprovació de lleis progressistes, conformant al seu entorn una majoria d’esquerres. Molts dels seus continguts no haurien estat possibles sense el nostre impuls, i d’altres porten el segell indeleble d’IU. N’hi ha prou d’esmentar la llei de Memòria Històrica, la llei del Sòl, la llei de Dependència, l’Estatut de Ciutadania Espanyola a l’Exterior, la que facilita l’exercici de la Iniciativa Legislativa Popular o la que condiciona la subcontractació en el sector de la construcció. La nostra utilitat queda demostrada en innombrables mesures concretes que afecten la vida diària de la ciutadania, com va ser el cas, per exemple, als pressupostos per al 2008, dels 100 milions d’euros aconseguits per a l’educació infantil i els 37 milions d’euros assignats a la inspecció laboral. Alhora, IU ha forçat el debat en temes de gran significació social, ecològica i política, com ha estat el cas de la corrupció urbanística, la separació entre l’Estat i l’església, el dret de vot dels immigrants, el rebuig a l’energia nuclear, la reforma de la llei de l’avortament, el dret a una mort digna, la renda bàsica ciutadana o la necessitat d’un Pacte incloent de les forces democràtiques per la Pau i la Llibertat, front al terrorisme. La utilitat d’IU es mesura també en les conquestes socials concretes que hem aconseguit amb la nostra participació activa en els governs de Catalunya, Astúries i Euskadi, i en la governació municipal demostrada en desenes d’ajuntaments del nostre país. Quines han estat les causes de l’estancament del canvi polític a l’Estat espanyol? La victòria relativa del PSOE va fer possible el programa de canvi que milions de persones havien construït en anys de mobilitzacions contra la dreta extrema i les seves polítiques. Va ser IU qui sempre va estar al carrer, protestant contra el desastre del Prestige, contra l’abandonament de l’educació pública, contra el Pla Hidrològic, donant suport a la vaga general contra la política laboral i, en l’última fase, contra la guerra de l’Iraq i les mentides del PP per l’11-M. I en aquest bloc mobilitzador, el PSOE i IU van caminar junt amb els sindicats i els moviments socials. L’inici de la legislatura va semblar indicar que el PSOE havia entès el missatge. Però quan el PP i els seus annexos van ensenyar les dents, les enquestes van fer tremolar les seves conviccions. El govern va començar a mirar cap a la dreta i va buscar aliances ambidextres: a la dreta en el tema econòmic i a l’esquerra en el tema social. I, en l’última fase, tret d’excepcions com la llei de Memòria Històrica, la trompeta va tocar a replegament general, com hem vist en la confrontació amb la jerarquia eclesiàstica o en la croada antiavortament. El resultat en aquesta última fase ha estat l’ajornament del canvi social i ambiental, amb els pactes amb el PP i els nacionalistes de dretes, especialment amb CiU, que han frenat en sec tota vel•leïtat de canvi. El més surrealista és que el PSOE braceja amb desesperació per ocupar el centre polític i s’esforça per guanyar la confiança dels sectors que mai donaran suport al canvi. Quins criteris s’han seguit a l’hora de donar suport o rebutjar polítiques del govern que contenien alguns aspectes contradictoris amb l’ideari d’IU? La nostra iniciativa parlamentària s’ha basat en el nostre programa i en les demandes dels sindicats i altres organitzacions progressistes, des de l’impuls de la direcció d’IU federal, d’EUiA i de les pròpies federacions. Hem mantingut en tot moment el diàleg, la negociació i l’acord en tot allò que ha estat concordant amb el nostre programa, i ens hem distanciat de les decisions considerades negatives, com va quedar palès amb la nostra oposició a la Constitució Europea i el nostre rebuig a la reforma fiscal, a la reforma laboral, als vols de la CIA o a la intervenció militar a l’Afganistan. En el cas que els vots d’IU siguin determinants per investir de nou Rodríguez Zapatero, quines seran les exigències mínimes per fer-ho? En cap cas permetrem, per activa o per passiva, la investidura de Rajoy, que suposaria un perill per a l’Estat social, la criminalització de l’adversari i un retorn al passat del nacionalcatolicisme. IU es presenta a les eleccions del 9 de març com la força del canvi d’esquerres, que aspira a ser decisiva en el nou mandat. Per ser d’esquerres, el programa d’un nou govern ha de comptar amb les nostres propostes bàsiques. Les nostres exigències mínimes passarien, entre d’altres, per la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret universal a l’habitatge, amb un ambiciós programa de promoció pública de l’habitatge de lloguer, la redistribució de la renda, amb un augment substantiu del salari mínim i de les pensions, la generalització de l’educació infantil de 0 a 3 anys, el finançament suficient de la llei de Dependència, la reforma de la llei de finançament de les Hisendes Locals i la reforma de la llei electoral en un sentit just i proporcional, i un profund avenç cap a l’Estat aconfessional, el federalisme i la pau. En què consisteix la refundació d’IU de què s’ha parlat les últimes setmanes? Els eixos essencials serien quatre: la participació horitzontal, de la qual les primàries han estat un exemple; l’obertura al mestissatge amb les organitzacions de l’esquerra transformadora i alternativa; la síntesi programàtica que incorpori els valors del moviment obrer i els moviments socials; i una nova cultura de la diferència i la gestió del desacord intern. Podríem dir que en aquests moments s’està donant a IU un debat entre la política de pronunciaments i la política d’intervenció? Penso que no és així. En tot cas, es tractaria d’epifenòmens. El fons del debat es troba en la negativa a reconèixer els resultats de les assemblees federals per part d’alguns dirigents i la seva incapacitat per permetre que Izquierda Unida desplegui tot el seu potencial mitjançant l’exercici legítim de la seva sobirania com a formació política. Tinc la seguretat que, al final, el sentit comú i l’obertura prevaldran sobre les actituds més tancades. Les bases s’han pronunciat a les primàries i les seves orientacions seran decisives a la pròxima Assemblea. Què significa, a la pràctica, que IU ha de ser un moviment sociopolític? Els metalls purs són els més fràgils. Les aleacions són més resistents. La diversitat genera un potencial expansiu, si manté la seva cohesió. En conjugar programa, pluralitat i moviment, IU ha innovat políticament des del seu naixement. La seva vocació ha estat sempre oferir noves formes de fer política, de construcció permanent del programa i d’articulació de tot el potencial transformador que generen les pròpies contradiccions del sistema. La nostra capacitat d’esquerra no la mesurem només amb el nostre discurs. S’ha de mesurar també per la nostra voluntat d’articular forces polítiques i socials capaces de transformar la realitat, portadores d’esperança, d’una utopia amb els peus a terra. A Europa s’estan donant experiències similars a la d’IU, d’unitat programàtica entre forces d’esquerres de tradicions diferents. En què ens poden ajudar exemples com el de Die Linke o La Sinistra/L’Arcobaleno? Tots dos són processos envejables des d’un punt de vista democràtic i d’intel•ligència estratègica. Si l’esquerra alternativa pretén superar el consens social-liberal que actualment governa Europa, és fonamental l’articulació dels seus diferents corrents polítics, socials i culturals a l’entorn de propostes capaces de mobilitzar els sectors populars i, en primer lloc, la joventut. En la creació de Die Linke han predominat la racionalitat i el pragmatisme. En la construcció de La Sinistra/L’Arcobaleno, l’instint de supervivència. Però en tots dos processos batega l’ambició de convertir-se en forces de lluita i de govern, abandonant tota temptació de replegaments dogmàtics i sectaris que només porten a la derrota, la melangia i l’agonia. Etiquetes de comentaris: contraportada, Eleccions
