Sembla que aquest any la cuesta de enero va arribar amb dos mesos d’antelació. Almenys, això és el que indicava l’augment interanual de l’IPC, que al novembre se situava en el 4,1%. Però, en realitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores a Catalunya i a tot l’Estat espanyol és un fet constatat des de fa uns quants anys.
Només ens cal recordar que al juny ens assabentàvem que el salari real mitjà, calculat tenint en compte l’augment del cost de la vida, ha disminuït a l’Estat en un 4% durant els últims deu anys. Per aquest motiu, resulta incomprensible que des de les organitzacions treballadores seguim acceptant mesures de moderació salarial. Quan més del 50% de les persones treballadores cobren menys de 16.000 euros anuals, mentre l’augment dels tipus d’interès provoca que les hipoteques augmentin en més de 100 euros d’un mes a l’altre, el que toca és una nova política salarial no basada exclusivament en l’IPC, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials, que van augmentar en un 73% entre el 1999 i el 2003.
Eludir aquest debat no pot portar més que a una situació d’estrangulació total de la immensa majoria de la població. En efecte, al costat dels baixos salaris hem de seguir lamentant la tendència a la disminució d’impostos a les rendes més elevades, amb la conseqüent impossibilitat de posar fi al dèficit social de l’Estat espanyol. Alhora, l’actitud irresponsable i miop de molts sectors empresarials europeus que practiquen el dumping social a través de les deslocalitzacions, no els permet adonar-se que la capacitat de consum generalitzada de les treballadores i els treballadors europeus rau precisament en el sistema social europeu, i que la seva estratègia pot portar a un veritable col•lapse econòmic.
La necessitat d’una ofensiva mobilitzadora en el terreny salarial i en el dels drets dels sectors populars en general ens porta immediatament al debat sobre la politització del sindicalisme de classe. A priori, tothom assumeix el seu paper sociopolític, però és en els fets on en podem comprovar el veritable abast. La lluita per la millora de les condicions de vida de la classe treballadora exigeix una intervenció directa en els processos que les afecten, mentre que la política de pronunciaments sense mobilització situa aquesta classe en una posició subalterna. L’autonomia sindical no és contradictòria amb assumir un paper protagonista en els processos polítics. Altrament, es corre el risc de caure en la interiorització i oblidar que els sindicats són eines també per a la transformació social.
Naturalment, la complicitat entre les organitzacions socials i les forces polítiques transformadores necessita també que aquestes últimes tinguin clar que els canvis estructurals no es poden aconseguir només a partir de l’acció institucional, especialment amb l’actual correlació de forces a nivell econòmic i comunicacional. No n’hi ha prou d’intentar tirar endavant reformes legislatives progressistes si no es fa un veritable esforç perquè aquells qui se n’han de veure afectats en siguin els principals protagonistes, tant en l’elaboració com en l’execució. Només d’aquesta manera, quan apareixen resistències per part dels sectors econòmics i socials que veuen afectats els seus interessos, hi pot haver una resposta des de la mobilització de masses que permeti fer avançar les reformes.
En aquest sentit, volem destacar la crida i el treball intens que Esquerra Unida i Alternativa va desenvolupar perquè fossin precisament les organitzacions sindicals, veïnals, estudiantils i de consumidors les que lideressin la mobilització pel restabliment i la millora substancial de la xarxa de rodalies a Catalunya. Confiem que la resta de forces catalanistes i d'esquerres també perdin la por a agitar les masses encara que tinguin responsabilitats de govern. Etiquetes de comentaris: Editorial, Treball
