Aquest any se’n compleixen cent del naixement d’una escriptora l’obra de la qual va molt més enllà de La plaça del Diamant. El 2008 serà ple d’actes en memòria seva. Ara, tracem la imatge polièdrica de la seva vida interior
Tinc entre els meus dits l’extens programa de les activitats de l’any Rodoreda i no puc deixar de preguntar-me quina raó, obscura i pregona, és capaç de mobilitzar una societat tan materialista i tecnocràtica com la nostra –on la dedicació a les humanitats sembla una fal•lera retrògrada i ingènua d’uns quants il•luminats– per celebrar de manera fastuosa el centenari del naixement d’algú que va dedicar la seva vida a la literatura. Resulta sorprenent, però tanmateix és una constant en totes les cultures del nostre entorn. Encara tenim ben a prop, sense anar més lluny, el ressò del quart centenari de la publicació de l’obra magna de Cervantes.
Tal vegada hom pot respondre que, en el fons, no som tan prosaics. Que necessitem mantenir vives icones de referència que ens recordin qui som i d’on venim. O que, en realitat, el nostre patrimoni cultural ens interessa més que no diem. Perquè, deixant de banda interpretacions en clau crematística, m’agrada pensar que encara mantenim intacte un lligam sòlid amb el nostre passat, amb allò que conforma el nostre bagatge cultural i la nostra identitat com a poble.
Més enllà dels elogis
El cert és que l’octubre de 2008 farà cent anys que va néixer Mercè Rodoreda. Em perdonareu si no confegeixo un elogi a l’ús que, d’altra banda, ja tindrem oportunitat de trobar recreat recurrentment al llarg de l’any que acabem d’encetar. La biografia de l’escriptora és prou coneguda i les seves obres, d’un abast internacional sense precedents pel que fa a una literatura composta en una llengua minoritària, han tingut i tenen una projecció immensa.
Des d’un punt de vista estrictament literari, podria remarcar que el llegat de Rodoreda, d’un valor inqüestionable, contribueix a situar sense complexos les lletres catalanes dins l’avantguarda literària europea del seu moment històric. Dona de gran cultura, lectora i admiradora de Joyce, Woolf i tots els grans autors del xx, la seva narrativa constitueix una feina d’indagació creativa, desenvolupada amb el talent dels genis, tant des del punt de vista formal com de contingut. Els protagonistes dels seus contes i de les seves novel•les ultrapassen les contingències de l’espai i del temps i aconsegueixen allò que defineix la creació dels elegits, dels escriptors amb majúscules: assoleixen caràcter d’universalitat.
També podria referir-me a l’escriptora a l’exili. Seria molt interessant constatar com resulta de sorprenent i singular que algú que va marxar l’any 39 per motius polítics i va passar pràcticament tota la vida lluny del país, va poder confegir anys a venir la més important novel•la sobre la guerra i la postguerra. Com va ser capaç de mantenir en el record i de transmetre magistralment l’horror individual i col•lectiu del drama. Tanmateix, no em ve de gust parlar de res d’això. No m’abelleix reproduir de nou allò que he estudiat sobre la Rodoreda al llarg de tota la vida. Vull consignar només el seu vessant enigmàtic, misteriós, que la va mantenir aïllada del món a desgrat de l’èxit i del reconeixement. Vull destacar la seva vida interior, lluminosa, intensa, reflectida en la seva mirada enlluernadora: la vida interior dels grans artistes. Vull recollir tan sols l’alè intangible, eteri, quasi màgic, que batega en l‘acte íntim i profund, incomparable, de llegir les seves paraules.
Anna Maria Villalonga
Investigadora del departament de Literatura Catalana de la UB.
“L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre”. ‘Semblava de seda’ (1978)
Etiquetes de comentaris: Cultura
