Buit entre construccions? Realització de valors ideològics? Un univers paral•lel o un concepte devaluat?
Què entenem avui per espai públic? Vet aquí un d’aquells conceptes que veiem utilitzar de forma creixent i que, a força de recurrents, acaben passant per naturals, escapolint-nos la seva gènesi i la seva funció ideològiques.
D’entrada, espai públic podria ser un instrument conceptual que permetés agrupar els diferents entorns oberts i accessibles sense excepció, en els quals es despleguen trobades i topades, lluites i desercions, troballes i pèrdues... Un immens ordit d’acords automàtics entre desconeguts o coneguts de vista, amuntegament de malentesos i atzars. Aquest espai només existeix com a resultat dels transcursos que no deixen de travessar-lo i agitar-lo i que, fent-ho, el doten de valor, tant pràctic com simbòlic.
Ara bé, per a l’urbanisme oficial, espai públic vol dir buit entre construccions que cal omplir de forma adequada als objectius de promotors i autoritats; comarca sobre la qual intervenir per tal que quedi garantida la bona fluïdesa entre punts, els usos adequats, els significats desitjables; un espai endreçat i ben pentinat que haurà de servir perquè les construccions-negoci o els edificis oficials vegin assegurada la previsibilitat del que passa al seu entorn. No en va la noció d’espai públic es va posar de moda entre els planificadors, sobretot a partir de les grans iniciatives de reconversió de centres urbans, com una manera de fer-los atractius per a l’especulació, el turisme i les demandes institucionals en matèria de legitimitat.
En aquest cas, l’espai públic passa a ser concebut com la realització d’un valor ideològic, lloc on es materialitzen categories abstractes com ara democràcia, ciutadania, civisme, consens; prosceni pel qual es desitjaria veure pul•lular una ordenada massa d’éssers lliures i iguals que l’utilitzen per anar i venir de treballar o per consumir o per passejar amablement, com si formessin part d’un colossal espot publicitari. En aquest territori, qualsevol presència indesitjable és ràpidament exorcitzada i correspon maltractar, expulsar o castigar qualsevol ésser humà que no sigui capaç de mostrar modals de classe mitja.
Aquest espai públic no té res a veure amb l’activitat infinita dels vianants, les apropiacions de vegades furtives, de vegades indegudes, de l’interminable de les societats; res a veure amb allò que abans hauríem anomenat, simplement, el carrer.
Manuel DelgadoEtiquetes de comentaris: Opinió
