Avui, l’actitud de l’església és la mateixa que fa cinquanta anys. Però la seva realitat no és la mateixa, ni tampoc la realitat del nostre país
Una altra vegada l’esperpèntic soroll de les sotanes. Cal fer un profund exercici democràtic-espiritual per acceptar les declaracions i manifestacions de la cavernícola església espanyola.
Aquesta vegada ha estat el torn de la manera que tenen els ciutadans de relacionar-se afectivament. A aquesta relació l’anomenen família i l’encotillen, i hi donen un marcat to masclista, d’autoritarisme cap endins i servilisme cap al poder, i també de corretja de transmissió de les supersticions i valors que els permeten seguir alimentant-se de la sopa boba. Ells volen decidir, com feien antigament, amb qui anem al llit, quants fills tenim i fins i tot la posició en què hem de realitzar el coit. N’hi ha per a llogar-hi cadires.
Es podria pensar que estem als anys trenta, amb uns prelats bel•ligerants contra tot el que signifiqui progrés i llibertat. Es podria intentar buscar punts coincidents amb aquella època, però ens equivocaríem, i no perquè no n’hi hagi. L’actitud de l’església pot ser pràcticament la mateixa, però la realitat social del nostre país no ho és i, el que és més important, la mateixa realitat de l’església tampoc no és la mateixa.
El 2008 ens trobem amb una població de creients bastant més reduïda, i fins i tot amb una disminució aclaridora de les vocacions sacerdotals. Resultats: pocs feligresos i menys capellans. Lluny d’admetre errors propis, l’església espanyola s’acull com a un ferro roent a les manifestacions del papa-inquisidor realitzades a Ratisbona, en què anima el seu exèrcit a ocupar espais polítics mitjançant forces netament catòliques. Intervenir en política per defensar, també ells, el seu pa de cada dia.
No puc dir que em sorprenguin la barra i la hipocresia dels que es declaren demòcrates a l’hora de passar les seves nòmines a les arques de l’Estat, però que a l’ensems no accepten els principals preceptes democràtics, com ara la llibertat de creences, de decisió, d’orientació sexual i d’un llarg etcètera.
í que em sorprèn la resistència d’aquest govern socialista, que aplica la famosa tolerància amb una mà i amb l’altra no fa altra cosa que concedir prebendes econòmiques i, encara pitjor, segueix mantenint aquests filisteus com a formadors ideològics dels ciutadans mitjançant concerts educatius i culturals, permetent-los invertir els diners que a tots, sense exclusió, ens obliguen a donar-los, per invertir en mitjans de comunicació colpistes i en campanyes contra la democràcia i contra la llibertat. Ai, Mendizábal, com et trobo a faltar.
Manuel MorenoEtiquetes de comentaris: Opinió
