La reforma del sistema electoral espanyol a partir del 9 de març serà una tasca difícil. Malgrat això, la seva modificació constitueix una reivindicació més que legitima, per la seva desproporcionalitat excessiva. L’autor apunta algunes idees per al seu eventual canvi
Reformar els sistemes electorals no és fàcil. No ho ha estat a Catalunya en els gairebé 28 anys que han transcorregut des de les primeres eleccions al Parlament, no ho és a les democràcies d’arreu del món, ni ho serà a Espanya a partir del 9 de març d’aquest any. Les reformes electorals són una rara avis en la realitat política mundial, i els casos d’Itàlia, el Japó i Nova Zelanda als anys noranta constitueixen més l’excepció que no pas la regla.
La rigidesa dels sistemes electorals es fonamenta, bàsicament, en dues raons. En primer lloc, les regles electorals solen estar contingudes en normes jurídiques que necessiten de majories qualificades per a la seva modificació. En alguns països, fins i tot, el sistema electoral queda recollit a la constitució, per la qual cosa la seva reforma resulta pràcticament impossible (en certa manera, aquest és el cas espanyol). No obstant això, existeix una segona raó de caire més polític que fa complicat reformar els sistemes electorals: aquestes regles són com el xèrif de Nottingham, que dóna més a qui ja té més (els partits majoritaris). Perquè una modificació de la llei electoral tiri endavant, necessita l’aprovació dels principals beneficiaris del seu funcionament. És com si els guanyadors d’un joc intentessin canviar les regles que els estan servint per fer-se amb la victòria. Estrany, oi?
Cal canviar el sistema electoral espanyol, i això bàsicament per la seva escassa correspondència entre el percentatge de vots obtinguts i els escons assolits per part dels diferents partits polítics. Malgrat ser un sistema teòricament proporcional, la baixa magnitud de la circumscripció fa que els seus efectes semblin els propis d’un sistema majoritari. Així, si observem 23 democràcies de l’OCDE, el sistema electoral espanyol és el setè menys proporcional, només superat per la majoria dels països amb sistemes electorals majoritaris (l’excepció són els Estats Units) i per Grècia. Els principals perjudicats per aquest estat de coses han estat, des del 1977, els tercers partits d’àmbit estatal. El Partit Comunista d’Espany i el Centre Democràtic i Social primer, i ara Izquierda Unida, han vist com obtenien molts menys escons dels que teòricament els haurien de correspondre en funció del percentatge de vots obtinguts.
Què cal fer davant d’aquest escenari? La reforma del sistema electoral que es plantegi hauria de partir de tres principis bàsics. En primer lloc, caldria dessacralitzar el sistema electoral actualment vigent a Espanya: la fórmula d’Hondt amb circumscripció provincial i barrera legal del 3% ni és l’únic ni, òbviament, és el millor dels mons possibles. En segon lloc, s’hauria d’emmarcar el debat sobre la reforma electoral en el context més ampli de dèficit de representativitat dels poders públics. Si les propostes que es formulin al respecte es veuen com les queixes interessades d’uns partits minoritaris freqüentment maltractats pel funcionament del sistema electoral vigent, serà molt difícil revestir-les del necessari vernís de legitimitat. Per últim, cal formular propostes serioses i que l’esquerra transformadora d’aquest país les prengui com a tals. Les normes que regulen l’assignació d’escons en un país constitueixen una pedra fonamental de l’edifici democràtic, i no sembla exagerat fer tots els possibles per reformar-les si se les creu injustes. La negociació de la investidura del proper president del govern pot ser un bon moment per fer-ho palès.
Pedro Riera Etiquetes de comentaris: Opinió
