Quan s’acosta un període electoral hi ha una atenció especial cap a les enquestes. Hi ha, com és lògic, una forta expectativa per preveure els resultats, per saber qui governarà els propers anys, quina capacitat d’incidència tindrà cada partit. Més enllà de la urgència i l’actualitat de les estimacions dels resultats, hi ha altres preguntes importants a fer-se davant d’un període electoral. Per exemple, qui vota i qui no vota. O millor, quines són les desigualtats en les eleccions. El vot és, sens dubte, la forma de participació política més rellevant en un sistema democràtic representatiu. Rellevant perquè condiciona la formació del govern i la composició d’algunes de les institucions públiques més centrals. I perquè és, alhora, la base de la legitimació del sistema: la sobirania popular es transmet a les elits polítiques per representació electoral.
Però també és rellevant perquè es considera la forma de participació més equitativa i igualitària. Equitativa, perquè tothom val el mateix –una persona un vot–, i igualitària, perquè tots els ciutadans tenen dret a participar-hi. Però, més enllà d’aquesta equitat i igualtat formals, no tots els sectors socials estan representats de la mateixa manera. I si el vot és una forma de participació desigual, el criteri de representació, la legitimitat democràtica i el principi d’igualtat se’n veuen afectats.
Al gràfic veiem algunes de les condicions socials que afavoreixen o desfavoreixen el fet d’anar a votar. Les dades estan extretes de l’enquesta postelectoral feta pel CIS després de les eleccions generals del 2004. Van ser unes eleccions especials –després dels atemptats de l’11M i de l’intent de desinformació del govern popular–, amb una alta participació (un 75,7%). Sectors que normalment no voten es van mobilitzar, i això fa que les desigualtats en la participació estiguin atenuades per l’excepcionalitat d’aquesta mobilització electoral. Els resultats que veiem a la imatge fan referència al comportament de cadascun dels grups socials analitzats en aquelles eleccions. En concret, reflecteixen la relació entre els actes d’anar a votar i d’abstenir-se de cada grup, respecte la mitjana total. D’aquesta manera, en el cas que un grup social participés igual que la mitjana de la població, no hi hauria relació entre pertànyer a aquest grup i anar a votar, i, per tant, el nostre indicador seria 0.
Veiem, però, que les dones hi van participar un 4% menys que la mitjana. Ser jove es revela com una de les característiques més influents a l’hora d’abstenir-se: hi van participar fins a un 40% menys. Pel que fa als aspectes socioeconòmics, la classe treballadora –seguint les categories de Golthorpe– va anar a votar fins a un 11% menys que la mitjana, i l’atur es mostra també com un gran desincentiu per participar a les eleccions. Probablement, aquestes dades no sorprenen: els sectors més desfavorits mostren una menor propensió a votar. No sorprenen, però ens haurien d’alertar. Ens estan dient que les eleccions, aquest mecanisme central de la democràcia, reflex de la igualtat política, és també un mecanisme de reproducció de desigualtats. Els grups socials que ja pateixen altres desigualtats són els que estan infrarrepresentats a través del vot : les dones, els joves, la classe treballadora i les persones que estan a l’atur, per no parlar de les persones immigrants, que ni tan sols tenen el dret de participar.
Aquest és un problema de representació democràtica, de legitimació del sistema i de desigualtat social. I acaba sent també un problema de resultats, de polítiques públiques, ja que cal fer sentir la veu d’aquests sectors socials perquè el sistema polític respongui. El vot no és l’única manera, però en segueix sent una de rellevant. I si els patrons socioeconòmics i culturals arrosseguen a la desigualtat determinats grups socials, cal lluitar també perquè això no es reprodueixi en l’àmbit de la representació i el poder polític.
Roger Soler i MartíEtiquetes de comentaris: Opinió
