L’autor qüestiona les línies centrals del discurs que Artur Mas va oferir el passat 20 de novembre als seus seguidors, sota el lema ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’
Em sembla preocupant que Artur Mas digui que “és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori”. La gran troballa de la represa nacional va ser precisament considerar determinant la condició administrativa; empadronar-se en un ajuntament català donava tots els drets. Els països que han optat per altres opcions vinculades a les emocions han acabat creant comunitats de segona dins les seves societats. És simplement incultura política? Determinar l’adscripció nacional a partir de sentiments és el camí per acabar malament.
Mas intenta utilitzar un llenguatge més normal, però no pot renunciar al seu ADN de l’essencialisme. En això intenta copiar la calculada ambigüitat del nacionalisme conservador de Jordi Pujol, l’ambigüitat de la por –sí, encara la por– a parlar clar.
El nacionalisme conservador planteja una curiosa manera de construir el país “per damunt de la ideologia”. “La construcció del país per damunt de les dretes o les esquerres”. Aquest és un principi vàlid en la lluita contra una dictadura, no pas en democràcia. Planteja també “un esperit renovador i modernitzador per damunt del conservadorisme”. Ho llegim com una crítica velada a Duran i Lleida per les darreres iniciatives de fer-se portaveu de la Conferència Episcopal Espan-yola, sobre la laïcitat a l’Estatut o en la llei de la memòria històrica, on s’entesta a preservar les referències franquistes a les esglésies. Per què CDC dóna suport a aquesta mena d’iniciatives?
Passem a temes pràctics: “La primera gran transformació és el model educatiu”. Qui ara diu això és el mateix que va dir que, com que sobraven diners, els podien donar a les escoles d’elit. Nosaltres podríem aprofitar per criticar l’esquerra de ser massa tova i no atrevir-se a treure els concerts amb aquestes escoles per als rics, però pensar que el fracàs o l’èxit educatiu es construeix en tres anys insulta la intel•ligència.
Entrem en un tema surrealista que tampoc ha generat debat als mitjans de comunicació: “La segona gran transformació que hem d’encarar si volem un país capdavanter és la vitalitat demogràfica de Catalunya”. El fet que el govern de la Generalitat durant 23 anys no fes pràcticament cap pis de protecció oficial es veu que no hi té res a veure. I que els índexs de precarietat laboral juvenil siguin tan monstruosos, tampoc. Voler fer culpable dels mals del país la ciutadania, que pateix la incompetència de polítics que han xiulat davant dels problemes per a l’emancipació dels joves durant tants anys, ens sembla irresponsable.
Justícia social
Analitzem ara l’Estat del Benestar. Mas afirma que el seu catalanisme té vocació de justícia social. Però comença a escriure de forma abstrusa: “La manera més fàcil de debilitar el nostre Estat del Benestar és negar-li la capacitat de ser transformat i convertir en anatema qualsevol proposta en aquest sentit”. En realitat, aquesta frase vol dir que cal reduir l’Estat de Benestar. “En definitiva, aquest canvi (...) comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé”. Mas vol dir que aposta, com en el seu darrer programa electoral, per la política del xec. Ras i curt neoliberalisme, donem una mica i a partir d’aquí si ets pobre ja t’espavilaràs. Un cop més hem de descodificar: el que planteja és ampliar el model català, la privatització de la gestió dels serveis públics; subcontractar serveis amb empreses privades.
No sabem d’on treu Mas aquesta opinió: “Un país que agafa la tendència i el gust a l’ocupació pública més que a la privada és un país condemnat a empobrir-se”. Potser treu aquesta idea de la seva pròpia trajectòria vital, de qui sempre ha treballat a la Generalitat?
Jordi Serrano
El dret a decidir
Entrem en l’apartat que més forat ha fet als mitjans de comunicació: “L’últim gran pilar de la refundació catalanista que proposo és el dret a decidir dels catalans”. No creiem que aquest dret, que abans se’n deia dret a l’autodeterminació, sigui la base sobre la qual refundar el catalanisme: l’Assemblea de Catalunya ja el reclamava. Mas considera que “la recuperació de les institucions pròpies de Catalunya i l’assoliment de l’autonomia són fets incontrovertibles i constitueixen un èxit dels propòsits inicials del catalanisme”. Potser sí, però potser que a aquest catalanisme li posem noms i cognoms: Assemblea de Catalunya i PSUC, per simplificar.
Si Mas pretén refundar el catalanisme, potser caldrà alguna cosa més que quatre eslògans i frases fetes, i un bon grup mediàtic a favor. En primer lloc, caldria un projecte de país raonable i no només per als rics. En segon lloc, un catalanisme que no culpabilitzés els immigrats dels mals del país, els mals són responsabilitat de les seves classes rectores. En tercer lloc, un projecte d’aliances que signifiqui alguna cosa més que el retorn de CiU al govern de la Generalitat. I si de debò es vol regenerar la política, potser caldria fer discursos més clars. En això, Jordi Pujol li donava mil voltes.
Etiquetes de comentaris: Catalunya
