Zapatero va començar l’any proclamant als quatre vents que l’exercici 2007 es tancava amb un superàvit pressupostari proper al 2% del PIB. La dada es donava com una gran fita econòmica i com una demostració de bona gestió i bon funcionament de l’economia espanyola. El govern de Zapatero, amb Pedro Solbes al capdavant de la gestió econòmica, ha fet seus els postulats de l’ortodòxia neoliberal quant a la despesa pública, en una clara derrota ideològica de la socialdemocràcia espanyola.
Cal recordar que els esquemes de rigor pressupostari que apliquen els països de la Unió Europea venen donats pels anomenats criteris de convergència del Tractat de Maastricht, consolidats en el Pacte d’Estabilitat, i que, entre altres preceptes, obliguen els Estats de l’Eurozona a mantenir la despesa pública per sota del 3% del PIB. Com escrivia el professor Vicenç Navarro l’octubre passat a Le Monde Diplomatique, aquests criteris responen a posicionaments polítics, sense que encara s’hagi trobat fonamentació científica als postulats que promouen.
Però a més, l’aplicació d’aquest criteris en funció de l’onada conservadora en què ens trobem, ha estat encara més radical, i la majoria dels Estats aposten pel dèficit zero i, en casos com l’espanyol, fins i tot per contenir la despesa per sota de les possibilitats recaptatòries, donant superàvit en tancar l’exercici, més enllà de les trampes comptables que fa el govern, barrejant la recaptació impositiva amb les cotitzacions de la Seguretat Social.
Més desigualtat social
Aquesta lectura estreta dels criteris de convergència és un cop mortal per a l’Estat del Benestar, que, a més, s’agreuja amb una baixada en les recaptacions fruit de les continuades baixades d’impostos. Com reconeixia el professor Navarro, l’augment de les rendes del capital, la disminució de les rendes del treball, la dispersió salarial, la regressivitat fiscal i la disminució de despesa pública social han augmentat les desigualtats socials als Estats de la UE-15. En efecte, les diferències entre classes augmenten: els rics són més rics perquè aporten menys, i les classes treballadores i populars es troben en situacions més precàries a causa de la falta de polítiques actives i de subvencions, derivada de la manca de recursos. I això, en un context de creixement econòmic; si, com indiquen alguns estudis, entrem en un cicle de recessió econòmica, les desigualtats creixeran encara més i, fruit de la manca de recursos, tindrem menys instruments per fer-hi front. Confiar els sistemes de redistribució de la renda i de benestar social exclusivament al creixement econòmic és un error que, a més, es manifesta com a tal justament en els pitjors moments, en moments de crisi, que és quan més es necessiten aquests instruments.
Cal redreçar la política econòmica, sortint de l’ortodòxia economicista del creixement i tornant a apostar per la inversió pública com a instrument per a la igualtat social. En realitat, es tracta de tornar a pensar en l’economia al servei de les persones, i no a l’inrevés: les persones al servei del capital. Etiquetes de comentaris: Estat espanyol
