Algú s’ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l’augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d’altres com els carburants, l’habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles
Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d’entregar un article a la redacció de l’Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.
Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l’alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.
Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l’Estat. No cal que parlem de la qualitat d’aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.
El 15 de gener es va fer pública la compra d’un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d’una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s’ha de dedicar a pagar l’habitatge.
Què guanyen els altres?
Vull recordar una dada esgarrifosa: els ingressos mitjans dels consellers executius de les empreses de 253.000 euros l’any, per la meravellosa i cansada feina d’assistir a vuit o nou reunions l’any del seu consell d’administració, quan el 25% dels assalariats no arriben a 12.000 euros l’any.
Seguim amb el que guanyen els gestors del capitalisme. Segons un informe de la Fundació Sindical d’Estudis de Comissions Obreres, “les retribucions dels alts executius de les grans empreses equivaldrien a 45 vegades el sou mig.” I conclou dient: “La quantitat absorbida per la cúpula de les empreses cotitzades és d’uns 800 milions d’euros, dels quals gairebé 700 van a parar als consellers i directius amb tasques executives”.
Desmitifiquem, siusplau
No es tracta de fer emprenyar (o sí) els lectors. El que es pretén és desmitificar actituds i discursos oficials. Ja n’hi ha prou que els mitjans de comunicació oficials, públics i privats parlin dels sous miserables sense parlar dels que s’estan enriquint durant aquest període i, sobretot, sense donar sortides. Ja n’hi ha prou de la demagògia barata del consum sa i responsable, d’aconsellar-nos menjar sa i fresc i trobar-nos al mercat el rap a 34 euros el quilo, el lluç entre 15 i 20 euros, i l’enciam a 1,50 euros la peça. Algun d’aquest savis economistes, algun ministre d’aquests que demanen “moderació salarial i responsabilitat”, té autoritat moral per fer-ho? És que ells tiren de congelats, de pollastres de granja i de pizzes precuinades? Aviat tindrem eleccions generals. Els defensors del neoliberalisme, en les seves versions nacionalistes, tant espanyola com catalana, aviat es posen d’acord quan es parla de distribuir, millor dit, de no distribuir riquesa; la socialdemocràcia cagadubtes, que no sap si es deu als mecanismes de poder o a les seves bases socials, farà propostes molt semblants. Quina diferència hi ha, doncs, entre Pedro Solbes i Rodrigo Rato? Aquells que ens parlen de moderació salarial, aquells que rebaixen impostos als rics, que no segueixin per aquest camí. Utilitzant una expressió popular del País Valencià: que vagin a fer la mà. I mentrestant, els treballadors, des del sindicat, hem de lluitar per una millora salarial en funció de les nostres necessitats. És la nostra supervivència, o l’enriquiment dels de sempre
Jordi Ribó i FlosEtiquetes de comentaris: Treball
