La relació entre les dones, el moviment obrer i el socialisme ha tingut els seus clarsobscurs. Les dones han estat presents en les reivindicacions obreres no només com a acompanyants, sinó que han pres el protagonisme amb nom propi: Flora Tristán (Perú), Clara Zetkin (Alemanya), Rosa Luxemburg (Alemanya), Alejandra Kollontai (Rússia), Luisa Capetillo (Puerto Rico), Zoila Aurora Cáceres (Perú), Paulina Luisa (Uruguai), Betsabé Espinosa (Colòmbia), Genera Pagán de Arce (Puerto Rico), Petronila Infantes (Bolívia), María Cano (Colòmbia), Carmela Jeria (Xile)... A l’època, les seves veus van enunciar els problemes de la dona: l’accés al treball assalariat, la protecció a les mares a la fàbrica, la seva invisibilitat a l’hora de participar en la vida política...
Aquestes dones també van construir els fonaments d’un moviment femení propi dins el socialisme. Van fundar revistes com Die Gliechhteit” (Clara Zetkin), “La Alborada”(Carmele Jeria), “La mujer” (Luisa Capetillo) y van organitzar conferències internacionals de dones. Menys conegut, però igualment important, és que algunes d’elles van crear els seus propis sindicats, com ara la Federació Obrera Femenina fundada a Bolívia, Women’s Trade Union League (Amèrica) i el sindicat de cigarreres (A Corunya).
Tot i les grans contribucions de les dones al moviment obrer, aquesta solidaritat no va ser sempre recíproca. Després de la Revolució Russa, Alejandra Kollontai ja va denunciar que la igualtat dels sexes era un objectiu formal i que no anava acompanyat de mesures concretes. No és cap secret, ni tan sols al segle xix, que no tot el moviment obrer estava a favor de la participació de les dones en el treball assalariat. S’argumentava que el lloc natural de la dona era l’espai domèstic. Alguns temien que les dones fossin competència deslleial a les fàbriques i, en lloc de donar suport a la seva sindicació, van intentar expulsar-les del moviment obrer per por a perdre els seus llocs de treball o a veure minvats els seus salaris. També Bebel, en la seva obra La mujer y el socialismo (1885), assenyala: “Hi ha socialistes que s’oposen a l’emancipació de la dona amb la mateixa obstinació que els capitalistes al socialime. Tot socialista reconeix la dependència del treballador respecte al capitalista (...), però aquest mateix socialista sovint no reconeix la dependència de les dones respecte als homes, perquè aquesta qüestió afecta el seu propi jo”.
Al llarg de la història, a les organitzacions sindicals i obreres només s’han xiuxiuejat aquests conflictes, però sense obrir un debat explícit que permeti avançar en la lluita obrera. Amb cada nova generació de dones s’obren ferides antigues, mai guarides, que es presenten una vegada rere una altra com a problemes sense importància, secundaris i, en el pitjor dels casos, inexistents. Una de les situacions que millor evidencien el desencontre del moviment obrer amb les reivindicacions feministes s’exemplifica en la lluita de la Jaeguer Ibèrica. Les dones van començar a reinvidicar un salari igual per un treball d’igual valor. Després de cinc anys de lluita, i malgrat l’escàs suport dels homes de la fàbrica, les dones van aconseguir que s’equiparessin els seus salaris. Ni la presència del secretari general del sindicat va aconseguir que els homes s’involucressin en la lluita de les seves companyes. Eren els anys vuitanta. Però, què passa avui? Lamentablement, les diferències no són cosa del passat. Hi ha una escletxa salarial important entre homes i dones; la nostra contractació té més temporalitat; estem sobrerepresentades en les ocupacions precàries, en l’economia submergida, i patim més atur i durant més temps. Sofrim doble jornada i encara existeixen règims de la Seguretat Social, com el d’empleades de la llar, que són un clar exemple de discriminació cap a les dones. I és que el sindicalisme no ha pres com a pròpia i prioritària l’eliminació d’aquestes situacions. Ho deixa clar la Negociació Col•lectiva, en la qual amb prou feines es recullen els drets vinculats a la igualtat, ni els més antics, com la suspensió per maternitat o la lactància. La llei d’Igualtat va ser una oportunitat poc aprofitada, ja que els sindicats, part negociant de la llei, no s’han autoimposat llistes paritàries en les taules de negociació dels convenis, tot i saber que les dones representen només el 25% de les persones que negocien.
Ara que la precarització del mercat laboral i la globalització neoliberal afecten de manera clara tant homes com dones, haurem d’aprendre dels errors del passat i establir aliances per caminar plegats cap a un món més just.
Maria Martínez / Judith MuñozEtiquetes de comentaris: Dona
