Els últims anys del segle xx tenen com a protagonistes les crisis financeres. I els primers del segle xxi segueixen la mateixa tònica: la recent nacionalització ‘temporal’ del Northern Rock britànic és només una mostra que les dinàmiques s’han invertit, creant una perillosa escletxa entre l’economia financera i l’economia real
La història dels darrers anys del segle xx, de globalització i liberalització financera desfermades, està plena de crisis: el 1987, crac de les Borses de Valors; el 1990, crac dels anomenats junk bonds (en castellà, bonos basura) i crisi de les caixes d’estalvi americanes; el 1994, crac d’obligacions als Estats Units; 1997 i 1998, la crisi financera internacional (Tailàndia, Corea, Hong Kong, seguits de Rússia i Brasil); entre el 2001 i el 2003, esclata la bombolla dels valors internet, també anomenats punto.com, fins a les hipoteques subprime i la ultimíssima nacionalització temporal del Northern Rock per part del govern britànic i la supressió de negociació de les seves accions a la Borsa.
Per què creixen els riscos i les crisis se succeeixen?
Juan Torres, catedràtic d’economia de Màlaga i indubtablement persona d’esquerres, ens explica que, abans, els bancs es dedicaven preferentment a recollir els recursos dels estalviadors per posar-los a disposició dels inversors o dels consumidors, mantenint un mínim de reserves per fer front als reintegraments. D’aquesta manera alimentaven constantment l’economia productiva amb el finançament més o menys necessari.
Avui es dediquen preferentment a comprar paper, és a dir, a comprar i vendre actius financers (títols de tot tipus, contractes de qualsevol naturalesa, assegurances, reassegurances) en lloc de dedicar-se a fer que l’economia real funcioni més i millor. Les empreses guanyen més amb aquest tipus d’operacions que a l’economia real, són més rendibles perquè són molt insegures, i la seguretat té un preu. En paraules del Premi Nobel d’economia, Maurice Allais, “les conseqüències de l’anomenada financerització han convertit l’economia mundial en un autèntic casino de joc, perquè hi ha insuficiència de recursos per generar activitat i llocs de treball, mentre es dediquen recursos a l’especulació”.
De manera semblant ho explicava Frederic Lordon a Le monde diplomatique l’estiu passat: els riscos creixen i són cada vegada més grans perquè els mecanismes financers se solen posar d’acord per evitar el pitjor, en especial als mercats monetari i interbancari. Els bancs centrals accepten intervenir a la menor tensió ja que, altrament, si un banc cau, podria provocar que tot el conjunt del sistema bancari es desplomi. Els bancs privats saben que no es permetrà l’enfonsament del sistema i juguen, es diverteixen, guanyen enormes quantitats de diners fins que, de sobte, temen haver anat massa lluny i obliguen la figura paterna, el banc central, que els tregui del compromís. Per a la banca central, el punt d’intervenció pot ser quan els tripijocs deixen de ser locals i amenacen amb convertir-se en un risc global; però, de fet, s’ha convertit en hostatge dels banquers imprudents que no han d’assumir la seva fallida.
Típic dels Estats Units
Val a dir que la banca dels Estats Units es va malacostumar en els gairebé vint anys que Alain Greenspan va dirigir la Reserva Federal, amb l’explosió de la liberalització financera i les ràpides disminucions dels tipus d’interès a la primera alarma. Els inversors no van tardar a entendre que tenien en Greenspan un amic i un hostatge que obria l’aixeta de la liquidesa cada vegada que els inversors havien fet un mal pas. I quan va esclatar la bombolla internet (els valors tecnològics), ho van acabar de confirmar. Ara és a Ben Bernanke, l’actual president de la Reserva Federal, a qui exigeixen que baixi més i més els tipus d’interès després de tres anys de beneficis sumptuosos amb productes sense garanties i de massa riscos.
La crisi actual
Paul Krugman ens alertava la passada setmana des del New York Times que ara es tracta d’una combinació de dues crisis: l’esclat de la bombolla immobiliària seria semblant a la dels valors punto.com, mentre que la de les subprime recordaria la de finals dels 80 d’estalvis i crèdits. En els dos casos anteriors, l’economia financera es va recuperar en pocs mesos, mentre que a l’economia real les repercussions en termes d’increment de la taxa d’atur van durar dos anys i mig. De fet, l’encadenament és clar, ja que el 2001, quan es desinflen els valors punto.com, Alain Greenspan orienta els inversors cap al mercat immobiliari amb una política de tipus d’interès molt baixos que fa atractiu invertir en el totxo. Però calien famílies que compressin cases, i no totes eren solvents (feines en precari, sous baixos, contractes discontinus). Tot i així, alimentant el desig de propietat de persones amb pocs recursos, s’inventa el sistema de les subprime, crèdits hipotecaris de rics i a tipus variables que s’ofereixen a persones amb serioses dificultats econòmiques.
Bernard Cassen ho explica d’aquesta manera: “Tot comença amb una entabanada d’estafadors moguts únicament pel seu interès (material o polític) i tot s’acaba amb pèrdues, en la seva majoria socialitzades. En el cas de les subprime, uns corredors de canvi més aviat burds van vendre crèdits hipotecaris a crèdules famílies americanes sabent perfectament que hi havia grans possibilitats que no poguessin ser reemborsats i que, per tant, podien provocar la ruina dels propietaris, expulsats de les seves cases. Després d’embutxacar-se la prima, els establiments financers dividien en pedaços aquests crèdits i, un cop barrejats amb altres productes de menys risc, els han titularitzat i revengut a altres establiments que, al seu torn, els han cedit a altres, etc. I l’un rere l’altre, tot el sistema financer s’ha vist contaminat per aquests títols podrits, i en una mesura que no se sap com començar a avaluar, tot i que s’entreveu enorme. Així, només la Société Générale he fet, a cegues, una provisió de 2.000 milions d’euros per la seva exposició a les subprime”.
La realitat és que, quan el 2005 la Fed augmenta els tipus d’interès, desencadena un efecte dòmino que, a partir del mes d’agost passat, amenaça el sistema bancari globalitzat i tres milions de famílies no poden fer front al deute d’uns 200.0000 milions d’euros. La seva manca de solvència pot portar a la fallida bancs tan importants com Citigroup i Merrill Lynch als Estats Units, Northern Rock al Regne Unit, Swiss Re i UBS a Suïssa, la Société Générale a França, etc. Tots ells han acabat reconeixent pèrdues tan considerables que és difícil poder valorar la magnitud exacta del desastre. De fet, s’acaben de nacionalitzar les pèrdues del Nothern Rock en nacionalitzar –ni que sigui de forma temporal– el mateix banc.
Ignacio Ramonet, a Le monde diplomatique del febrer, ens explica que des del passat mes d’agost les petromonarquies, les banques centrals americana, europea, britànica, suïssa i japonesa han estat injectant a l’economia milers de milions d’euros per evitar el pitjor: que la crisi s’estengui a l’economia real. Però hi ha massa factors –baixa accelerada dels preus dels immobles als Estats Units (però també al Regne Unit, Irlanda i Espanya), esclat de la bombolla de la liquidesa, caiguda del dòlar, restriccions dels crèdits, etc.– que posen en perill el creixement econòmic, ja que s’hi ha d’afegir l’increment dels preus del petroli, matèries primeres i productes alimentaris. És a dir, tots els ingredients per a una crisi de llarga durada, la més important de la globalització. Segons Ramonet, cal veure ara si les economies asiàtiques poden començar a desplaçar el centre de l’economia mundial des dels Estats Units cap a la Xina i, si això succeeix, significaria la fi del model que coneixem.
I què fa Europa?
Segons va explicar Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE) a Barcelona el passat mes de febrer, el consell de govern del BCE ha decidit de manera unànime mantenir els tipus d’interès en el 4% per a frenar la inflació (del 3,2% al gener, més de 1,2 punts per sobre del previst). Trichet va parlar dels efectes de la globalització en la política monetària, explicant que la Unió Europea està més oberta a la competència exterior que els Estats Units (37% del PIB entre el 2001 i el 2006, front el 25% del Estats Units per al mateix període). I va insistir que l’augment estructural dels preus dels productes alimentaris i energètics estava augmentant la inflació: la globalització, doncs, podia estar tenint un efecte inflacionista.
A principis de febrer, el BCE va mantenir invariable el preu de diner a curt termini. I diu Trichet: “Si féssim el que ens demanen, en un 99% dels casos abaixaríem els tipus d’interès. Però no ho podem fer, no és correcte en temps de turbulències”. Trichet creu que les persones desitgen estabilitat de preus i creació d’ocupació, i va recordar que, des del 1999, la zona euro ha creat 15 milions de llocs de treball, dos milions més que els Estats Units. Al que no es va referir el president del BCE va ser a la baixa qualitat i als baixos sous d’aquests llocs de treball, que tenen molt a veure amb l’actual recessió econòmica.
Àngels Martínez Etiquetes de comentaris: Economia
