Si hi ha un indicador econòmic capaç de provocar gotellades de suor freda als analistes financers, no és el preu del petroli ni de les matèries primeres. L'indicador que més temen veure flaquejar és la confiança del consumidor
En efecte, és sabut que el capitalisme se sustenta per l’espiral producció/consum. Les vagues de treballadors han atacat un d’aquests dos pilars. És possible una estratègia transformadora que ataqui el pilar del consum?
El 14 de març del 2006, el president d’Argentina, Néstor Kirchner, va comminar els seus ciutadans a deixar de comprar carn bovina, el producte més consumit per la població en la seva dieta diària, fins que en baixessin els preus. En el seu discurs va afirmar: “Fem sentir el poder de consum dels argentins. Que no som més tontos. Que no ens venguin al preu que ells volen, com si nosaltres haguéssim d’abalançar-nos a pagar qualsevol cosa”. Kirchner va atribuir la pujada del 26% en tres mesos a la gasiveria dels intermediaris. El mateix Kirchner havia creat un precedent un any abans en abanderar un reeixit boicot a la petrolera Shell. La mesura no va tenir un efecte immediat i la premsa de dretes va afanyar-se a titllar-la, no sense certa gràcia, de “vegetarianisme presidencial”.
El cert és que és difícil veure l’impacte immediat d’aquestes accions, a causa de la globalització de l’oferta i la demanda i a la lenta translació dels descensos de preus al consumidor final. El 13 de setembre del 2007, a Itàlia va tenir lloc una vaga de consumidors de pasta. La reclamació era una baixada del 5% dels preus, i l’èxit de la convocatòria va ser notable.
Estem davant de casos esporàdics o hi podem entreveure una futura via de transformació? De fet, l’amenaça d’accions d’aquests tipus és percebuda com a real pels poders fàctics. Ja a mitjan la dècada dels setanta, els Estats Units van adoptar provisions antiboicot a les seves lleis d’exportació. Aquesta mesura es va implementar amb el propòsit d’evitar el boicot dels països àrabs a Israel. A la pràctica, aquesta llei desencoratja el boicot a certs interessos, penalitzant el rebuig a fer transaccions amb companyies israelianes.
Consum i consciència de classe
Dos són els problemes ideològics d’aquesta via. Es pot objectar que suposa l’acceptació d’una classe consumidora interclassista i validar el mite de la llibertat de tria del consumidor en una societat capitalista. Aquesta objecció és vàlida, però oblida la important segmentació del consum en termes de renda. Estan emergint diferents classes consumidores supranacionals delimitades pel poder adquisitiu i unes marques de referència.
Evidentment, una vaga de rellotges aturats en la qual els pijos desistissin de comprar més Rolex no és el mateix que una acció sobre un producte bàsic com ara la carn. Però, de la mateixa manera, les vagues dels pilots d’avions no invaliden el mecanisme de la vaga. La segona objecció seria dir que, simplement, estem parlant del tradicional boicot. En efecte, la vaga de consumidors és una evolució del boicot. Tanmateix, i amb tota la provisionalitat requerida en parlar d’un fenomen embrionari, en podríem definir algunes diferències. El boicot sol tenir un horitzó a llarg termini, demana canvis en els hàbits de consum o el bandejament de certes companyies. En aquest sentit, s’acaba confonent amb el consum responsable o ètic. La vaga de consumidors, com la vaga de treballadors, ha de tenir unes reivindicacions concretes, contrastables, que s’exigeixin a les empreses o al govern a curt termini. De l’acceptació d’unes reivindicacions comunes se’n deriva un major grau d’organització i d’intencionalitat política. Els boicots solen ser correlats de campanyes polítiques més àmplies. En la vaga de consumidors, la mateixa vaga és la campanya política, fet que exigeix una organització més gran. Aquestes necessitats organitzatives venen una mica grans a les associacions de consumidors que fins ara han impulsat accions d’aquests tipus. Prendran el seu lloc els partits i els sindicats?
A l’Estat espanyol n’hem tingut alguns exemples en les tímides apagades generals convocades en protesta pel canvi climàtic. Tot i que aquest tipus d’iniciatives no han anat més enllà de l’embadaliment de veure un petit solc a la gràfica de consum elèctric, anticipen un mètode que podria prendre força els propers anys. El repte és fer del solc una fissura. Etiquetes de comentaris: Economia, Treball
