La revolució ha de ser mundial o es pot donar en un únic país? Aquesta és una altra d’aquelles preguntes que els i les comunistes hem deixat de fer-nos. Si més no, plantejada d’aquesta manera. La lluita de classes es produeix a diferents nivells i de forma entrellaçada. L’important és individuar on es troba la contradicció principal en cadascun d’ells: quina classe social té uns interessos objectivament enfrontats als de la immensa majoria de la població.
En el pla internacional, la tendència a la concentració de capitals ha provocat que, per exemple, les dues-centes principals multinacionals concentrin una riquesa equivalent a la dels 182 països que no formen part de l’OCDE. Aquesta concentració extrema confereix a aquestes empreses un caràcter monopolístic amb capacitat d’intervenció política.
Un altre dels seus trets fonamentals és el caràcter especulatiu, que acostuma a realitzar-se a partir dels beneficis d’empreses productives. Per aquesta raó, les transnacionals integren els sectors financers amb els principals capitals industrials: aquells vinculats al sector de l’energia, de l’automòbil, de les telecomunicacions o dels productes farmacèutics. En els últims vint anys hem assistit, a més, a l’assalt als serveis públics i als fons de pensions.
Una altra dada remarcable és que els països del G-7 concentren un 80% d’aquestes multinacionals. El poder econòmic té nacionalitat i aquesta es troba inscrita en el triangle EUA-UE-Japó. És cert que la fi de la Guerra Freda va reobrir els conflictes interimperialistes entre aquestes superpotències, però la principal novetat és que ara cal afegir-hi noves economies emergents, com la xinesa, la llatinoamericana, l’índia o la sud-africana.
En aquest context de lluita per l’hegemonia mundial, el control dels recursos energètics juga un paper central. Els Estats Units són conscients de les seves dificultats en aquest terreny i de la disminució del seu pes econòmic. Per això intenten contrarestar aquesta tendència amb la seva superioritat militar.
Per això diem que la lluita per la pau és estratègica en aquest inici de segle xxi. Una lluita que ha de situar en primer pla el respecte de la legalitat internacional i la conformació de centres de decisió democràtics. En un escenari de pacificació i de desarmament s’obririen, sens dubte, espais més amplis per a les forces progressistes, alternatives al neoliberalisme. La militarització del món crea un escenari oposat, amb el risc d’una autèntica dictadura planetària.
En aquest sentit, l’avenç del multilateralisme és una bona notícia. Els països on s’estan produint processos democràtics i populars poden operar a nivell internacional gràcies al seu caràcter o a les seves aliances regionals. Si aquests països es doten de sistemes públics potents, que comprenguin els sectors estratègics de l’economia, es podran constituir com a pols productius, tecnològics i financers amb capacitat real de contrapès i de condicionament del gran capital multinacional privat.
Finalment, al costat de la legalitat internacional i del caràcter públic de les principals empreses, cal reivindicar que la irrupció d’aquests països emergents signifiqui sobretot un avenç per als seus pobles. L’impuls dels drets socials i la garantia del dret al treball de qualitat són condició indispensable perquè els nous equilibris de poder en el taulell mundial es tradueixin en millores de les condicions de vida de la immensa majoria de la Humanitat.
Etiquetes de comentaris: Editorial
