El partit a l’oposició investiga la naturalesa de la cultura espanyola. Els objectius: diferenciar-la de la dels immigrants, i adoctrinar aquest col•lectiu perquè s’adapti al país. Es resoldria així, afirmen, un dels principals problemes de la immigració
Darrerament, un bon nombre de representants del primer partit de l’oposició al govern estatal s’han embarcat de manera un pèl amateur en una tasca més pròpia dels etnògrafs de temps pretèrits: inventariar els costums dels espanyols i, a partir d’aquí, definir en què consisteix de manera essencial la nostra cultura. La raó per a aquesta cerca d’unes suposades essències pàtries no és, però, escriure una bonica monografia sobre els indígenes d’Ibèria, luxosament editada per la FAES, que quedi ben elegant a les prestatgeries del carrer Gènova. Pretén anar molt més enllà: el producte d’aquesta recerca bàsica ha d’acabar plasmat en un contracte pel qual els estrangers amb intencions d’establir-se a casa nostra es comprometrien a assemblar-se a nosaltres, rendint-se davant l’evidència que els nostres hàbits son preferibles als seus.
El contracte lliure
És interessant considerar, primer de tot, la premissa de què parteix una proposta d’aquesta naturalesa. S’assumeix que l’anomenat problema de la immigració és un problema d’incompatibilitats culturals, i que aquestes s’han de resoldre per una via molt apreciada pels neoliberals: el contracte suposadament lliure on les dues parts participen sense més condicionant que la seva voluntat individual. D’una banda, el senyor Rajoy, en representació de l’interès general de l’Estat espanyol; de l’altra, el senyor Immigrant com a únic responsable del seu destí entre els fluxos internacionals de mà d’obra barata. Això és com dir que les persones que abandonen el seu lloc d’origen a la recerca d’oportunitats es poden permetre el luxe d’anar valorant les diferents ofertes que els fan els possibles països de destinació i, finalment, havent-ne avaluat fredament els avantatges i inconvenients com qui examina un catàleg turístic, acabar firmant lliurement un contracte tan assenyat com necessari per als bons costums i la bona convivència.
Resoldríem així, diuen els advocats d’aquesta noble causa, un “problema de la immigració” que evidentment no té res a veure amb la precarietat jurídica i econòmica dels nouvinguts, ni amb l’escassetat crònica dels recursos destinats als serveis bàsics en la nostra versió esquifida de l’Estat de benestar.
El que no són els espanyols
Fins aquí, sembla que tot quadraria bé: seria un procediment d’allò més asèptic i civilitzat, un mer tràmit administratiu que gairebé no es notaria entre les quatre gestions senzilles que donen dret al permís de treball o de residència. Les dificultats vénen, però, quan els defensors de la proposta posen fil a l’agulla i comencen a pensar en veu alta quins serien els costums dels espanyols. La pluja d’idees que s’ha produït aquests dies davant dels micròfons dels periodistes ha estat d’allò més edificant.
Primer de tot, el candidat a la presidència ens indica el que no som els espanyols: ni polígams, ni mutiladors de clítoris, ni partidaris del vel. En segon lloc, un ex ministre ens recorda com alguns espanyols –suposem que es refereix als ciutadans que no aspiren a ser exministres– tenen una facilitat natural per servir eficientment totes les varietats de cafè que se’ls demani. A més, tot i saber que gaudim d’un sistema sanitari excel•lent, fem atenció a no abusar de les mamografies –s’entén que aquí es parla de les espanyoles– per no col•lapsar els serveis d’urgències.
Un altre candidat destacat, en una al•locució que passarà a la història del surrealisme, assevera que els espanyols tenim per costum no apropiar-nos dels fons reservats. I, com a postil•la final, una exprimera dama resumeix els costums espanyols dient que tenim educació i sanitat, encara que no diu si hem heretat aquests trets dels nostres avantpassats remots o si més aviat ens vénen donats per algun cromosoma.
És una llàstima, però costa d’imaginar com es podrien plasmar totes aquestes aportacions en un contracte pel respecte dels costums. Potser resultaria molt més senzill referir-se a l’hàbit de la migdiada, als horaris dels àpats desplaçats dues hores respecte a la resta del món o, ja sense eufemismes, al catolicisme practicant.
El que no queda clar és si l’immigrant, un cop hagi tornat al seu país per no empipar-nos amb la càrrega del seu atur o de la seva vellesa, estarà obligat a continuar assemblant-se a nosaltres i, fins i tot, a evangelitzar els seus compatriotes amb els bons costums que haurà aprés entre nosaltres.
Irene SabatéEtiquetes de comentaris: Estat espanyol, Immigració
