El recent assassinat de Raúl Reyes, membre del secretariat de les FARC, per l’exèrcit colombià en terra equatoriana ha suposat un impacte brutal en els observadors del conflicto
L’assassinat selectiu del comandant, qualsevol assassinat, és brutal. Però sobretot és brutal perquè es dóna en un context d’aproximació al que es reivindica com a acord humanitari, o bescanvi humanitari, entre segrestadors i presoners de guerra per la insurgència i alliberament de guerrillers detinguts i empresonats en les presons del govern colombià.
Un acord en el qual la insurgència començava a mostrar gestos com l’alliberament incondicional, primer, de Clara Rojas i Consuelo González de Perdomo, i, dies més tard, de Luis Eladio Pérez, Gloria Polanco, Orlando Beltrán i Jorge Eduardo Géchen Turbay. La presumpció que Raúl Reyes preparava l’entrega d’Ingrid Betancourt i d’altres segrestats sembla adquirir força. També que el sector més intransigent i bel•ligerant del govern d’Uribe va truncar aquest lliurament d’una forma espectacular i provocadora. Envaint i bombardejant territori d’un país veí i provocant a la regió una mobilització militar que la posa al caire d’un conflicte bèl•lic internacional; mobilització que, des de la perspectiva militarista dels Estats Units (EUA), podria servir-li per a la seva definitiva invasió de Veneçuela, l’apropiació del seu petroli, com ja va fer amb l’Iraq, la liquidació del projecte de la Revolució Bolivariana i un dels suports al progrés econòmic i industrial de Cuba, Nicaràgua, Bolívia, Equador, etc.
El conflicte colombià porta més de 40 anys de guerrilles; no només de la més coneguda, les FARC, o de l’ELN. Als anys 50, les guerrilles del Partit Liberal van ser el germen de la resta de guerrilles que van aparèixer a Colòmbia. Els origens de la guerrilla cal buscar-los en la secular feblesa de l’Estat en àmplies zones de Colòmbia, en les desigualtats socials d’un país eminentment rural on el 80% de les terres pertanyen a un 1,5% de terratinents, en la permanent exclusió i eliminació física dels protagonistes polítics, sindicals i socials. La disputa pels enormes recursos naturals està també al centre del conflicte. El paper que els EUA han reservat a Colòmbia sembla ara el mateix que han reservat per a Israel a l’Orient Mitjà: gendarme i estendard de l’imperialisme nord-americà a Llatinoamèrica.
Mentre a tot Llatinoamèrica s’està desenvolupant un procés de democratització i autonomia del veí del nord, i de col•laboració i solidaritat entre els pobles, el govern del senyor Uribe resta aïllat de tot aquest procés, aferrat a l’ajuda militar milionària per jugar el trist paper que li ha assignat Bush. Malgrat que el conflicte amb la insurgència és important, al darrere hi ha un país en crisi política i econòmica que no apareix amb el mateix grau de publicitat. Més de cent congressistes i funcionaris del govern colombià estan processats per les seves relacions amb el narcotràfic i la corrupció, i pels seus vincles amb el paramilitarisme.
Intervenció de les grans institucions financeres mundials en el procés econòmic colombià. El Tractat de Lliure Comerç amb els EUA, la privatització dels serveis públics, la compra d’empreses, l’apropiació de les fonts de riquesa naturals per part de les grans corporacions, el desenvolupament de noves fonts d’energia, ara en mans de multinacionals, que alhora destrueixen milers de llocs de treball i aboquen a la misèria camperols i obrers. Prop de quatre milions de persones desplaçades dels seus llocs d’origen, pressionades pel conflicte i per la voracitat de les transnacionals i els latifundistes; 15.000 desapareguts, 2.000 indígenes i 2.550 sindicalistes, i gairebé un miler de civils assassinats des que el conflicte polític i social existent als anys 60 es va transformar en insurgència. Situació que té també la seva traslació a la convivència ciutadana i a la subversió dels valors d’humanitat i respecte als drets humans.
Sortides polítiques
El conflicte armat dificulta la visualització de la tradicional oposició al sistema que venen mantenint sindicats, partits d’esquerra, organitzacions socials, ONG, col•lectius, etc. I que tenen un cost en vides. Tot plegat, supeditat a la política de seguretat d’Uribe, que destina milions d’euros a despeses militars i de seguretat, desviant-los de la imprescindible despesa social, d’educació, sanitat, habitatge i prestacions socials que necessita la ciutadania colombiana.
Colòmbia necessita una sortida política negociada, com altres conflictes, alguns propers a nosaltres; l’acord humanitari i el bescanvi de retinguts o empresonats han de ser el primer pas, i les organitzacions polítiques de Catalunya i d’Espanya hi han de contribuir i no deixar que la diplomàcia, en funció d’interessos comercials o econòmics, intervingui només en una direcció.
Ceferino Alonso
Àrea Internacional del PCC
Etiquetes de comentaris: Colòmbia, Internacional
