L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
BERTA JOUBERT-CECI Mientras el Tratado de Libre Comercio entre Estados Unidos y Colombia está siendo empujado por la administración del presidente Barack Obama, el gobierno colombiano continúa violando los derechos humanos de sindicalistas y activistas sociales. Sin embargo, esta vez no es por el presidente paramilitar Álvaro Uribe, sino por el nuevo presidente “democrático” Juan Manuel Santos, ex ministro de defensa de Uribe.
El Primero de Mayo, cientos de miles de personas marcharon en Colombia en honor de los mártires de Chicago que se manifestaron en 1886 por los derechos de los trabajadores: Ellos inspiraron a generaciones de trabajadores/as por todo el mundo a defender la bandera de la lucha internacional de la clase obrera y la solidaridad. Los/as colombianos/as también marcharon en oposición al presidente Santos. Su mensaje era urgente: No al Plan Nacional de Desarrollo y a la firma del TLC con EE.UU.
Santos está impulsando leyes para reformar la educación y la salud dirigidas a la privatización de estos esenciales servicios, lo que hará peligrar aún más el acceso a la educación y la salud para la gran mayoría de los/as colombianos/as. Ya las corporaciones transnacionales de EE.UU. mantienen bajo su control gran parte de las riquezas naturales, riquezas que pertenecen al pueblo colombiano. Un TLC destruirá completamente la economía tal como lo hizo en México.
Marchas masivas se realizaron en muchas ciudades. La mayor manifestación fue en Bogotá, donde más de 200.000 personas convergieron pacíficamente en la central Plaza Bolívar. La marcha fue denominada “Primero de Mayo Unitario”, para resaltar la unidad entre los diversos grupos sociales, estudiantiles, juveniles y organizaciones sindicales.
Las fuerzas del gobierno, la Policía Nacional y el ESMAD (policía antimotines) atacaron furiosamente a los/as manifestantes con una gran cantidad de gases lacrimógenos, granadas de choque y ladrillos. Activistas señalaron que agentes del Estado se habían infiltrado en la manifestación para provocar el ataque. La Coordinadora de Organizaciones y Movimientos Sociales de Colombia emitió una declaración pública al final del día diciendo que 65 personas fueron detenidas y 17 heridas en Bogotá. (www.polodemocratico.net)
Esta violencia se repitió en las ciudades colombianas de Cali, Medellín y Facatativá donde incluso fueron atacados jóvenes y personas con discapacidades físicas.
Solidaridad internacional mantiene vivos al movimiento obrero y activistas sociales
Colombia sufre el mayor número de asesinatos de sindicalistas al año. Si no fuera por la atención y la solidaridad del movimiento sindical y las fuerzas progresistas a nivel internacional, el número sería aún mayor.
Esta ha sido la situación durante muchos años. Sin embargo, ahora es aún más importante el mostrar solidaridad con nuestras hermanas y hermanos en Colombia, ya que la imagen pública de la nueva administración colombiana se pinta como “justa” y “amigable” con el fin de obtener la aprobación del TLC.
Sin embargo, el hecho brutal es que las mismas fuerzas que operaban bajo Uribe son las que están llevando a cabo la represión. Simplemente están escogiendo a las víctimas de manera más selectiva. El Primero de Mayo por ejemplo, dirigentes de SINALTRAINAL, el sindicato de trabajadores de Coca-Cola, fueron golpeados y arrestados. El padre de un joven asesinado en mayo de 2005 fue detenido por defender a los/as jóvenes en la marcha, y la policía disparó una granada de gas lacrimógeno a un representante de la oposición del gobierno de Bogotá.
Santos está decidido a terminar con “el conflicto”, la lucha que por décadas tiene la insurgencia armada, no a través de una solución política negociada, sino por la vía militar. En el proceso, está criminalizando toda oposición a sus políticas neoliberales, desde la oposición electoral y las luchas obreras hasta los/as estudiantes que protestan la privatización de la educación. Días antes de la marcha del Primero de Mayo, los medios de comunicación anunciaron que “agentes del terrorismo” estarían participando en las marchas. Con este enfoque, Santos está incrementando la represión y la estigmatización de la protesta social, haciendo extremadamente difícil al pueblo el expresar su oposición.
Colòmbia es troba, des de fa més de quaranta anys, en un conflicte motivat per la disputa pel territori i per la concentració de la propietat de la terra en la que uns 15000 propietaris tenen més del 72% de la propietat privada del país. Aquest fets, han provocat uns constants enfrontaments entre els diferents actors socials que conformen la vida diària del país i unes terribles conseqüències de 10 milions de camperols en una situació paupèrrima, altes taxes d'analfabetisme i uns 4 milions d'exiliats entre les principals causes. Ens trobem, a més a més, en un context on existeix un conflicte d'identitats entre la població indígena i la resta, en la que els primers es troben en una situació de minoria i reclamen que se'ls respecti la seva cultura i els seus drets Des de la Taula Catalana per la Pau i els drets Humans a Colòmbia, es van organitzar aquestes jornades per fer un anàlisis en profunditat d'aquesta complexe situació. En un ambient molt dinàmic, entre ponents i públic, es varen plantejar diverses possibles solucions per tal de fer front aquest conflicte. Entre d'altres, es va parlar de que és imprescindible que el govern admeti el propi conflicte intern, que es reconegui la autodeterminació dels pobles indígenes i que es subscrigui les cartes del poble indígena, que no es criminalitzin els moviments socials que lluiten pel drets de tot el poble colombià i que es busquin polítiques per poder fer front d'una vegada per totes al narcotràfic, entre moltes d'altres qüestions. En definitiva, es va fer especial èmfasi al fet que per solucionar els problemes militars, s'havien de resoldre els problemes socials a través d'una reforma econòmica i social.
Pel que fa a l'ajuda internacional i quin ha de ser el nostre paper des de Catalunya, es va comentar que s'han de seguir impulsant les ajudes humanitàries, que s'ha de ser coherents amb les polítiques que s'impulsin i que, per altra banda, és molt beneficiós que es realitzin aquest tipus de jornades per tal de que es parli de la realitat del conflicte ja que, moltes vegades, no ens arriba aquest tipus d'informació o ens ve manipulada. De totes maneres, tot i que és imprescindible que tots i totes sapiguem que és el que realment està passant a Colòmbia, en general, estaven d'acord en que no es pot esperar que els organismes internacionals solucionin els problemes que el poble colombià ha de resoldre. Ha de ser des de la resistència civil on s'estableixin les bases per tal de defensar el dret de tots i totes les colombianes. Consciència, organització i lluita del poble colombià, va ser la consigna amb la que Alexandra Bermúdez* va tancar el segon dia d'aquestes jornades.
*Portaveu de la plataforma Assemblea Permanente de la Sociedad Civil por la Paz en Colombia *Lema de les jornades
El recent assassinat de Raúl Reyes, membre del secretariat de les FARC, per l’exèrcit colombià en terra equatoriana ha suposat un impacte brutal en els observadors del conflicto
L’assassinat selectiu del comandant, qualsevol assassinat, és brutal. Però sobretot és brutal perquè es dóna en un context d’aproximació al que es reivindica com a acord humanitari, o bescanvi humanitari, entre segrestadors i presoners de guerra per la insurgència i alliberament de guerrillers detinguts i empresonats en les presons del govern colombià.
Un acord en el qual la insurgència començava a mostrar gestos com l’alliberament incondicional, primer, de Clara Rojas i Consuelo González de Perdomo, i, dies més tard, de Luis Eladio Pérez, Gloria Polanco, Orlando Beltrán i Jorge Eduardo Géchen Turbay. La presumpció que Raúl Reyes preparava l’entrega d’Ingrid Betancourt i d’altres segrestats sembla adquirir força. També que el sector més intransigent i bel•ligerant del govern d’Uribe va truncar aquest lliurament d’una forma espectacular i provocadora. Envaint i bombardejant territori d’un país veí i provocant a la regió una mobilització militar que la posa al caire d’un conflicte bèl•lic internacional; mobilització que, des de la perspectiva militarista dels Estats Units (EUA), podria servir-li per a la seva definitiva invasió de Veneçuela, l’apropiació del seu petroli, com ja va fer amb l’Iraq, la liquidació del projecte de la Revolució Bolivariana i un dels suports al progrés econòmic i industrial de Cuba, Nicaràgua, Bolívia, Equador, etc.
El conflicte colombià porta més de 40 anys de guerrilles; no només de la més coneguda, les FARC, o de l’ELN. Als anys 50, les guerrilles del Partit Liberal van ser el germen de la resta de guerrilles que van aparèixer a Colòmbia. Els origens de la guerrilla cal buscar-los en la secular feblesa de l’Estat en àmplies zones de Colòmbia, en les desigualtats socials d’un país eminentment rural on el 80% de les terres pertanyen a un 1,5% de terratinents, en la permanent exclusió i eliminació física dels protagonistes polítics, sindicals i socials. La disputa pels enormes recursos naturals està també al centre del conflicte. El paper que els EUA han reservat a Colòmbia sembla ara el mateix que han reservat per a Israel a l’Orient Mitjà: gendarme i estendard de l’imperialisme nord-americà a Llatinoamèrica.
Mentre a tot Llatinoamèrica s’està desenvolupant un procés de democratització i autonomia del veí del nord, i de col•laboració i solidaritat entre els pobles, el govern del senyor Uribe resta aïllat de tot aquest procés, aferrat a l’ajuda militar milionària per jugar el trist paper que li ha assignat Bush. Malgrat que el conflicte amb la insurgència és important, al darrere hi ha un país en crisi política i econòmica que no apareix amb el mateix grau de publicitat. Més de cent congressistes i funcionaris del govern colombià estan processats per les seves relacions amb el narcotràfic i la corrupció, i pels seus vincles amb el paramilitarisme.
Intervenció de les grans institucions financeres mundials en el procés econòmic colombià. El Tractat de Lliure Comerç amb els EUA, la privatització dels serveis públics, la compra d’empreses, l’apropiació de les fonts de riquesa naturals per part de les grans corporacions, el desenvolupament de noves fonts d’energia, ara en mans de multinacionals, que alhora destrueixen milers de llocs de treball i aboquen a la misèria camperols i obrers. Prop de quatre milions de persones desplaçades dels seus llocs d’origen, pressionades pel conflicte i per la voracitat de les transnacionals i els latifundistes; 15.000 desapareguts, 2.000 indígenes i 2.550 sindicalistes, i gairebé un miler de civils assassinats des que el conflicte polític i social existent als anys 60 es va transformar en insurgència. Situació que té també la seva traslació a la convivència ciutadana i a la subversió dels valors d’humanitat i respecte als drets humans.
Sortides polítiques
El conflicte armat dificulta la visualització de la tradicional oposició al sistema que venen mantenint sindicats, partits d’esquerra, organitzacions socials, ONG, col•lectius, etc. I que tenen un cost en vides. Tot plegat, supeditat a la política de seguretat d’Uribe, que destina milions d’euros a despeses militars i de seguretat, desviant-los de la imprescindible despesa social, d’educació, sanitat, habitatge i prestacions socials que necessita la ciutadania colombiana.
Colòmbia necessita una sortida política negociada, com altres conflictes, alguns propers a nosaltres; l’acord humanitari i el bescanvi de retinguts o empresonats han de ser el primer pas, i les organitzacions polítiques de Catalunya i d’Espanya hi han de contribuir i no deixar que la diplomàcia, en funció d’interessos comercials o econòmics, intervingui només en una direcció.
BERTA JOUBERT-CECI