Cal un canvi de model de consum i de distribució de poder.
Els últims mesos s’ha viscut un augment molt important de preus d’aliments bàsics, especialment dels cereals. Aquest és un fenomen global que té causes i conseqüències a escala planetària. Comencem per les causes. El creixement econòmic de grans països com la Xina o l’Índia fa que un gran nombre de població variï la seva dieta i els patrons de consum alimentari, fent augmentar la demanda de carn. La producció de carn consumeix una gran quantitat de cereals per alimentar els animals. Segons la FAO, des de l’any 2000 la producció de cereals per a l’alimentació d’animals ha augmentat un 7%. Tot i així, el que més ha crescut -un 25% des del 2000- és la demanda de cereals per a fins industrials, en concret per a l’elaboració de biocarburants. L’encariment del petroli, combinat amb la inesgotable i sempre creixent demanda d’energia, ha fet que molts països comencin programes de producció d’aquests combustibles que, alhora, consumeixen una gran quantitat de cereals. Algunes veus han denunciat, per exemple, que la Unió Europea té unes previsions de producció de biocarburants excessiva, que no té en compte que ni tan sols hi ha prou terra per produir la matèria primera que consumeix.
A aquest augment en la demanda s’han d’afegir algunes dificultats en la producció per circumstàncies climàtiques i per l’encariment del petroli que, com un peix que es mossega la cua, encareix també la producció dels cereals. El gràfic mostra l’augment de preus en percentatges del blat, el blat de moro i l’arròs en els últims cinc anys. L’increment més significatiu el trobem en el blat, que, en aquest cas en menys d’un any -del juliol del 2007 al març del 2008-, ha augmentat un 91% el seu preu. L’arròs ha pujat de preu un 46% i el blat de moro, un 23. També veiem com la tendència inflacionista ja es va començar a sentir en els preus comparats dels 2006 i 2007, en què el blat de moro, per exemple, va encarir-se un 45%.
Les conseqüències negatives d’aquest augment de preus recauen sobre els més vulnerables. Les lleis del mercat tenen en compte la capacitat de consum, però no les necessitats bàsiques. Les pujades en els preus dels productes bàsics, com és l’alimentació, sempre afecten de forma més severa els més pobres. Aquells que menys tenen destinen una part més important dels seus ingressos a l’alimentació i, per tant, tenen menys capacitat de deixar de consumir altres bens o d’estalviar per fer front a l’encariment dels bens essencials. La història està plena de situacions com aquesta, en què l’escassetat d’aliments perjudica les classes desafavorides. La peculiaritat d’aquest augment de preus és que té efectes a escala mundial. Per tant, les conseqüències també es distribueixen de forma global, castigant especialment els habitants de les grans zones urbanes empobrides dels països del Tercer Món.
Avui, el món té prou recursos perquè ningú hagi de patir per alimentar-se. Tanmateix, segons l’ONU, cada any moren sis milions de nens per desnutrició. No és un problema de recursos, sinó, també com la història ens demostra, de distribució del poder i de model de consum. Ja fa temps que el món es troba davant l’evidència que els estàndards de consum dels països rics no són sostenibles. El 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals. Si acceptem que tothom té el mateix dret a viure dignament, no es pot objectar que els països pobres incorporin determinades pautes de consum. Però, per això, cal que els afavorits dels països rics adaptem els nostres patrons de vida i consum a les possibilitats reals del planeta. Cal que comencem a qüestionar el paradigma del creixement econòmic quan significa encara més pressió sobre els recursos naturals. Per això, més que iniciatives europees de producció de biocarburants, que acaben generant nous problemes de recursos, calen iniciatives de reducció del consum. Cal un canvi de model.
Roger Soler i MartíEtiquetes de comentaris: Internacional, Les dades parlen
