L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Segons publica Eurostat, la taxa d’atur ajustada als països que formen la zona de l’euro va arribar al febrer del 2009 al 8.5%, dues dècimes per sobre del 8.3% del mes anterior. A febrer de l’any passat era del 7.2%. Per tota la UE27 la taxa d’atur va ser del 7.9% a febrer, i del 7,7 a gener. El febrer de l’any passar era del 6.8%. Eurostat estima que aquest mes de febrer hi havia a la UE 27 hi ha 19.156 milions d’homes i dones (dels quals 13.486 milions pertanyen a la zona euro) . En nombre de persones, en relació a gener són 478 000 més per a la UE27 i 319 000 per la zona euro. I en relació a febrer del 2008, 3.019 milions a la UE27 i 2.125 milions a la zona euro.
El país amb la taxa d’atur més baixa és Holanda (2.7%), i els que presenten taxes d’atur més elevades són: Espanya (15.5%), Fa un any era del 9,3% Letonia (14.4%). Fa un any era del 6,1% Lituania (13.7%). Fa un any era del 4,4% Contràriament, a Bulgària la taxa d’atur ha baixat en un any del 6.2% al 5.5%, i a Eslovàquia (que ha baixat del 10.2% al 9.8%). Pels homes, la taxa d’atur ha augmentat del 6.5% al 8.1% des de febrer 2008 a febrer 2009 a la zona euro i del 6.2% al 7.8% per a la UE27. L’atur per les dones s’ha incrementat del 8.2% al 8.9% a la zona euro i del 7.4% al 8.0% a la UE27.
Dades de per Espanya La taxa d'atur masculí es va incrementar al mes de febrer fins el 14,8%, 7,1 punts més respecte al mateix mes del 2008. L'atur de les dones a l'Estat ja arriva al 16,3%, cinc dècimes més que a gener, i 5,1 punts més que el mateix mes de l'any passat. L'atur dels joves
A febrer del 2009, la taxa d’atur dels joves (per sota els 25 anys) era respectivament del 17.3% a la zona euro i del 17.5% a la UE27. Un any abans, eren del 14.5% i del 14.7% respectivament. Els països amb taxes d’atur més baixes per als joves són Holanda (5.5%)i Dinamarca (9.4%) i els que tenen les taxes d’atur més altes per als joves són Espanya (31.8%) i Suècia (24.1%). Fora de la UE, la taxa d’atur a febrer del 2009 era del 8.1% als USA i del 4.4% a Japó.
OSCAR MARTÍNEZ Quan el preu d'un immoble cau per sota del deute acumulat pel seu teòric propietari, als Estats Units s'anomena negative equity (equitat negativa). Els mitjans de comunicació espanyols poc informen sobre casos d'aquest tipus, en el qual els ilusos que es van embarcar en hipoteques de més de mil euros al mes veuen com no poden vendre les seves cases pel preu que van pagar, amb el qual perden el seu habitatge, però continuen conservant el deute.
Tanmateix, la cobertura de la crisi per part de la premsa s'ha centrat gairebé en exclusiva en les fallides espectaculars de gegantines entitats financeres com Lehman Brothers, sense atendre massa l'origen real d'aquesta crisi: les petites fallides de moltes famílies treballadores que han vist sobrepassat el seu límit d'endeudament per sobre del llindar possible. Res no es diu de com, en aquesta reedició dels bojos anys vint, s'ha estimulat el crèdit i l'endeutament sense parar, a fi d'incrementar exponencialment el capital financer a disposició de les grans fortunes, àvides de diners després de les crisis .com. És així com alguns s'han enriquit, prenent el pèl a la gent humil i sense informació suficient sobre les conseqüències de demanar al banc un crèdit hipotecari, dient-los coses com "l'habitatge és un valor segur".
Què estan fent el govern espanyol i la Unió Europea sobre això? Doncs a favor dels que estan amb l'aigua al coll, la veritat, molt poc. Les mesures adoptades o les que s'estan planificant ara per al futur en la pròxima cimera del G-20, van dirigides a salvar un sistema financer que ha condemnat a molts a la indigència. I és que el primer és el primer. El llenguatge humà amaga més del que mostra, i més el llenguatge emprat a les pàgines d'economia dels diaris. Per exemple, a la pregunta de per què el govern havia de donar diners als bancs, quan aquests continuen tenint beneficis malgrat la crisi (el BSCH, per exemple, obtindrà a finals d'aquest any uns beneficis de 10.000 milions d'euros), el secretari de Política Econòmica del PSOE, Octavio Granado, va respondre que "el Govern d'Espanya no està regalant diners als bancs, sinó no garantint les seves operacions per assegurar els dipòsits i que existeixi finançament per a la inversió i l'ocupació".
Aquestes paraules, que busquen justificar l'injustificable, emparen el dret dels capitalistes a explotar la gent i a continuar fent-ho encara amb els diners dels impostos, teòricament dirigits a promoure l'equitat social. Per què al senyor Granado no se li va ocórrer dir que l'estat podia estimular l'ocupació directament, mitjançant inversió pública, i sense donar cap diner a la banca privada? I si algun banc entra en fallida, cosa que encara no ha succeït, que l'estat intervingui llavors a favor dels que tenen els seus diners dipositats en ell. Quina culpa tenim els contribuents que uns de desaprensius hagin jugat a la ruleta russa amb operacions financeres d'alt risc? Si van córrer tants riscs per guanyar diners fàcilment, que assumeixin les conseqüències. Els treballadors de Nissan amenaçats per un expedient de regulació d'ocupació que reduirà la plantilla de la fàbrica en un 60% s'estaran fent en aquest moment les mateixes preguntes. Per què l'estat no acudeix en el seu rescat i, en canvi, sí ho fa quan es tracta de cobrir les pèrdues d'uns tipus que estan podrits de diners? Assegurança que és una cosa que no entenen, com gaires de nosaltres.
Però diuen que la crisi és mundial i de tal gravetat que exigeix una "refundació del capitalisme", en paraules de l'il•lustre Sarkozy. Però no ens deixem enganyar, "refundació del capitalisme" no significa rectificar i renunciar al neoliberalisme, donar marxa enrere en una globalització que ha incrementat la desigualtat econòmica alhora que la riquesa. Per a ells, significa enfonsar encara més la bretxa que separa la regulació de l'economia mundial de les úniques institucions democràtiques que són elegides directament pels ciutadans: els parlaments. Els caps d'estat i de Govern de la Unió Europea i de la resta de països que componen el G-20 han decidit posar el FMI -el campió de la desregulació financera- al capdavant de la nova estructura financera internacional que estan planejant per a la pròxima cimera on el nostre president Zapatero està tan ansiós per acudir. El president del FMI ha proposat al G-20 una sèrie de mesures que inclouen donar major poder a la institució que presideix, la mateixa que ha tingut una part no petita en la preparació de la crisi actual, una institució enemiga de la classe treballadora i dels pobles del Tercer Món.
És a dir, que els nostres mandataris estan aprofitant el clima de por i inseguretat existent, no per renunciar al model econòmic predominant els últims 30 anys, com ens vol convèncer el seu aparell propagandístic, sinó per apuntalar l'esmentat model en una fugida cap a davant sense fi. Una cosa que les paraules "equitat negativa" defineixen molt bé.
Després d’anys de reivindicar transparència en les balances fiscals, el passat 15 de juliol l’Estat les va fer públiques. El seu contingut no ha estat una sorpresa, les comunitats autònomes dels Països Catalans de parla catalana, amb Catalunya al capdavant, són les clares aportadores netes al sistema públic estatal. Les diferents formes de càlcul, no fan variar massa els resultats: el saldo de Catalunya oscil·la, segons la forma de càlcul, entre un -6,38 i un -8,70. És a dir que entre un 6 i un 9% del PIB de Catalunya, de tot el que produïm, marxa a l’Estat i no torna.
En el grup d’aportadors també hi apareix la Comunitat de Madrid, que necessita però una menció especial. I és que el seu resultat varia substancialment segons el mètode de càlcul de les balances fiscals. Si es calculen segons els mètode del flux de benefici, s’entén que les despeses de l’Estat en activitats que es consideren d’interès per tot l’Estat però que estan situades en una comunitat en concret (posem pel cas, el Museu del Prado a Madrid) no són atribuïbles a la comunitat sinó al global. Però, és clar, seguint l’exemple del Prado, qui pot gaudir dels beneficis directes, visitant el museu, o indirectes, com el turisme que atreu, és només una sola comunitat i els seus habitants. La metodologia del flux monetari atribueix aquest tipus de despeses a la comunitat que les gaudeix. Madrid és sens dubte la gran beneficiada per aquest tipus de inversions, el que fa que el seu lloc en el rànquing d’aportadors canviï clarament segons el mètode de càlcul que s’utilitza. En el gràfic es mostren els resultats de les balances de flux monetari calculades pel Ministeri d’Economia.
Vistes les dades, el debat comença quan ens preguntem si aquesta és o no una situació justa. I en aquest moment apareixen conceptes ben connotats com solidaritat, espoli fiscal o equilibri territorial que han acompanyat durant anys les discussions sobre les balances fiscals. Evitant aquests conceptes connotats, intentaré donar algunes idees per contribuir a valorar la “justícia” d’aquestes balances fiscals i el que l’ha envoltat. En primer lloc, crec que el fet que durant 25 anys l’Estat s’hagi negat a publicar-les és molt il·lustratiu del fet que temien trobar-se amb unes balances excessivament descompensades. Però és que ocultar les balances fiscals quan aquestes han estat reclamades insistentment és una posició profundament antidemocràtica de falta de transparència. En segon lloc i anant als números que surten del càlcul de les balances, la situació és del tot excepcional. Després d’aquest drenatge fiscal, Catalunya retrocedeix cinc llocs en el rànquing de renta per càpita, la qual cosa afecta, és clar, a la riquesa dels seus ciutadans, als serveis públics i, en darrer terme, al benestar de les persones. Una tercera idea, ara a nivell comparat: A Alemanya, que és un país que després de la unificació té territoris amb fortes diferències i desigualtats, una descompensació de més del 4% entre el que un land aporta i el que rep de l’Estat es considera directament anticonstitucional.
Finalment voldria alertar d’una d’aquelles barbaritats que de tant que s’estan repetint acaba semblant una reflexió sensata. Des de l’instrumental institucional, polític i mediàtic de l’Estat espanyol s’està insistint que les balances fiscals no han de ser un element central a l’hora de pensar el nou model de finançament, al·legant que és un exercici més aviat acadèmic. Les balances fiscals són justament el millor indicador de com el sistema de finançament i la despesa pública penalitza uns territoris fent-los menys competitius i restant capacitat al sector públic. Han de ser per tant, el punt de partida de la negociació del nou model de finançament.
Tot plegat posa de manifest d’una forma ben prosaica, amb els calers, que Catalunya el que té és un problema de sobirania. I ho posa de manifest tant la desmesura de l’aportació de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans a l’Estat com el tractament que després es fa d’això. Un problema de sobirania que, com ens van recordant en cada conflicte amb l’Estat, no resol ni l’Estatut ni les simpaties amb en Zapatero. Jo proposo que fem un exercici de maduresa nacional i comencem a posar cadascun d’aquests episodis a la balança de la independència.
Cal un canvi de model de consum i de distribució de poder.
Els últims mesos s’ha viscut un augment molt important de preus d’aliments bàsics, especialment dels cereals. Aquest és un fenomen global que té causes i conseqüències a escala planetària. Comencem per les causes. El creixement econòmic de grans països com la Xina o l’Índia fa que un gran nombre de població variï la seva dieta i els patrons de consum alimentari, fent augmentar la demanda de carn. La producció de carn consumeix una gran quantitat de cereals per alimentar els animals. Segons la FAO, des de l’any 2000 la producció de cereals per a l’alimentació d’animals ha augmentat un 7%. Tot i així, el que més ha crescut -un 25% des del 2000- és la demanda de cereals per a fins industrials, en concret per a l’elaboració de biocarburants. L’encariment del petroli, combinat amb la inesgotable i sempre creixent demanda d’energia, ha fet que molts països comencin programes de producció d’aquests combustibles que, alhora, consumeixen una gran quantitat de cereals. Algunes veus han denunciat, per exemple, que la Unió Europea té unes previsions de producció de biocarburants excessiva, que no té en compte que ni tan sols hi ha prou terra per produir la matèria primera que consumeix.
A aquest augment en la demanda s’han d’afegir algunes dificultats en la producció per circumstàncies climàtiques i per l’encariment del petroli que, com un peix que es mossega la cua, encareix també la producció dels cereals. El gràfic mostra l’augment de preus en percentatges del blat, el blat de moro i l’arròs en els últims cinc anys. L’increment més significatiu el trobem en el blat, que, en aquest cas en menys d’un any -del juliol del 2007 al març del 2008-, ha augmentat un 91% el seu preu. L’arròs ha pujat de preu un 46% i el blat de moro, un 23. També veiem com la tendència inflacionista ja es va començar a sentir en els preus comparats dels 2006 i 2007, en què el blat de moro, per exemple, va encarir-se un 45%.
Les conseqüències negatives d’aquest augment de preus recauen sobre els més vulnerables. Les lleis del mercat tenen en compte la capacitat de consum, però no les necessitats bàsiques. Les pujades en els preus dels productes bàsics, com és l’alimentació, sempre afecten de forma més severa els més pobres. Aquells que menys tenen destinen una part més important dels seus ingressos a l’alimentació i, per tant, tenen menys capacitat de deixar de consumir altres bens o d’estalviar per fer front a l’encariment dels bens essencials. La història està plena de situacions com aquesta, en què l’escassetat d’aliments perjudica les classes desafavorides. La peculiaritat d’aquest augment de preus és que té efectes a escala mundial. Per tant, les conseqüències també es distribueixen de forma global, castigant especialment els habitants de les grans zones urbanes empobrides dels països del Tercer Món.
Avui, el món té prou recursos perquè ningú hagi de patir per alimentar-se. Tanmateix, segons l’ONU, cada any moren sis milions de nens per desnutrició. No és un problema de recursos, sinó, també com la història ens demostra, de distribució del poder i de model de consum. Ja fa temps que el món es troba davant l’evidència que els estàndards de consum dels països rics no són sostenibles. El 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals. Si acceptem que tothom té el mateix dret a viure dignament, no es pot objectar que els països pobres incorporin determinades pautes de consum. Però, per això, cal que els afavorits dels països rics adaptem els nostres patrons de vida i consum a les possibilitats reals del planeta. Cal que comencem a qüestionar el paradigma del creixement econòmic quan significa encara més pressió sobre els recursos naturals. Per això, més que iniciatives europees de producció de biocarburants, que acaben generant nous problemes de recursos, calen iniciatives de reducció del consum. Cal un canvi de model.
Àngels Martínez Castells