OSCAR MARTÍNEZ
Quan el preu d'un immoble cau per sota del deute acumulat pel seu teòric propietari, als Estats Units s'anomena negative equity (equitat negativa). Els mitjans de comunicació espanyols poc informen sobre casos d'aquest tipus, en el qual els ilusos que es van embarcar en hipoteques de més de mil euros al mes veuen com no poden vendre les seves cases pel preu que van pagar, amb el qual perden el seu habitatge, però continuen conservant el deute.
Tanmateix, la cobertura de la crisi per part de la premsa s'ha centrat gairebé en exclusiva en les fallides espectaculars de gegantines entitats financeres com Lehman Brothers, sense atendre massa l'origen real d'aquesta crisi: les petites fallides de moltes famílies treballadores que han vist sobrepassat el seu límit d'endeudament per sobre del llindar possible. Res no es diu de com, en aquesta reedició dels bojos anys vint, s'ha estimulat el crèdit i l'endeutament sense parar, a fi d'incrementar exponencialment el capital financer a disposició de les grans fortunes, àvides de diners després de les crisis .com. És així com alguns s'han enriquit, prenent el pèl a la gent humil i sense informació suficient sobre les conseqüències de demanar al banc un crèdit hipotecari, dient-los coses com "l'habitatge és un valor segur".
Què estan fent el govern espanyol i la Unió Europea sobre això? Doncs a favor dels que estan amb l'aigua al coll, la veritat, molt poc. Les mesures adoptades o les que s'estan planificant ara per al futur en la pròxima cimera del G-20, van dirigides a salvar un sistema financer que ha condemnat a molts a la indigència. I és que el primer és el primer. El llenguatge humà amaga més del que mostra, i més el llenguatge emprat a les pàgines d'economia dels diaris. Per exemple, a la pregunta de per què el govern havia de donar diners als bancs, quan aquests continuen tenint beneficis malgrat la crisi (el BSCH, per exemple, obtindrà a finals d'aquest any uns beneficis de 10.000 milions d'euros), el secretari de Política Econòmica del PSOE, Octavio Granado, va respondre que "el Govern d'Espanya no està regalant diners als bancs, sinó no garantint les seves operacions per assegurar els dipòsits i que existeixi finançament per a la inversió i l'ocupació".
Aquestes paraules, que busquen justificar l'injustificable, emparen el dret dels capitalistes a explotar la gent i a continuar fent-ho encara amb els diners dels impostos, teòricament dirigits a promoure l'equitat social. Per què al senyor Granado no se li va ocórrer dir que l'estat podia estimular l'ocupació directament, mitjançant inversió pública, i sense donar cap diner a la banca privada? I si algun banc entra en fallida, cosa que encara no ha succeït, que l'estat intervingui llavors a favor dels que tenen els seus diners dipositats en ell. Quina culpa tenim els contribuents que uns de desaprensius hagin jugat a la ruleta russa amb operacions financeres d'alt risc? Si van córrer tants riscs per guanyar diners fàcilment, que assumeixin les conseqüències. Els treballadors de Nissan amenaçats per un expedient de regulació d'ocupació que reduirà la plantilla de la fàbrica en un 60% s'estaran fent en aquest moment les mateixes preguntes. Per què l'estat no acudeix en el seu rescat i, en canvi, sí ho fa quan es tracta de cobrir les pèrdues d'uns tipus que estan podrits de diners? Assegurança que és una cosa que no entenen, com gaires de nosaltres.
Però diuen que la crisi és mundial i de tal gravetat que exigeix una "refundació del capitalisme", en paraules de l'il•lustre Sarkozy. Però no ens deixem enganyar, "refundació del capitalisme" no significa rectificar i renunciar al neoliberalisme, donar marxa enrere en una globalització que ha incrementat la desigualtat econòmica alhora que la riquesa. Per a ells, significa enfonsar encara més la bretxa que separa la regulació de l'economia mundial de les úniques institucions democràtiques que són elegides directament pels ciutadans: els parlaments. Els caps d'estat i de Govern de la Unió Europea i de la resta de països que componen el G-20 han decidit posar el FMI -el campió de la desregulació financera- al capdavant de la nova estructura financera internacional que estan planejant per a la pròxima cimera on el nostre president Zapatero està tan ansiós per acudir. El president del FMI ha proposat al G-20 una sèrie de mesures que inclouen donar major poder a la institució que presideix, la mateixa que ha tingut una part no petita en la preparació de la crisi actual, una institució enemiga de la classe treballadora i dels pobles del Tercer Món.
És a dir, que els nostres mandataris estan aprofitant el clima de por i inseguretat existent, no per renunciar al model econòmic predominant els últims 30 anys, com ens vol convèncer el seu aparell propagandístic, sinó per apuntalar l'esmentat model en una fugida cap a davant sense fi. Una cosa que les paraules "equitat negativa" defineixen molt bé.
Etiquetes de comentaris: Economia, Les dades parlen
