L3S DAD3S PARL3N: De les balances fiscals a la balança nacional

ROGER SOLER I MARTÍ


Després d’anys de reivindicar transparència en les balances fiscals, el passat 15 de juliol l’Estat les va fer públiques. El seu contingut no ha estat una sorpresa, les comunitats autònomes dels Països Catalans de parla catalana, amb Catalunya al capdavant, són les clares aportadores netes al sistema públic estatal. Les diferents formes de càlcul, no fan variar massa els resultats: el saldo de Catalunya oscil·la, segons la forma de càlcul, entre un -6,38 i un -8,70. És a dir que entre un 6 i un 9% del PIB de Catalunya, de tot el que produïm, marxa a l’Estat i no torna.

En el grup d’aportadors també hi apareix la Comunitat de Madrid, que necessita però una menció especial. I és que el seu resultat varia substancialment segons el mètode de càlcul de les balances fiscals. Si es calculen segons els mètode del flux de benefici, s’entén que les despeses de l’Estat en activitats que es consideren d’interès per tot l’Estat però que estan situades en una comunitat en concret (posem pel cas, el Museu del Prado a Madrid) no són atribuïbles a la comunitat sinó al global. Però, és clar, seguint l’exemple del Prado, qui pot gaudir dels beneficis directes, visitant el museu, o indirectes, com el turisme que atreu, és només una sola comunitat i els seus habitants. La metodologia del flux monetari atribueix aquest tipus de despeses a la comunitat que les gaudeix. Madrid és sens dubte la gran beneficiada per aquest tipus de inversions, el que fa que el seu lloc en el rànquing d’aportadors canviï clarament segons el mètode de càlcul que s’utilitza. En el gràfic es mostren els resultats de les balances de flux monetari calculades pel Ministeri d’Economia.



Vistes les dades, el debat comença quan ens preguntem si aquesta és o no una situació justa. I en aquest moment apareixen conceptes ben connotats com solidaritat, espoli fiscal o equilibri territorial que han acompanyat durant anys les discussions sobre les balances fiscals. Evitant aquests conceptes connotats, intentaré donar algunes idees per contribuir a valorar la “justícia” d’aquestes balances fiscals i el que l’ha envoltat. En primer lloc, crec que el fet que durant 25 anys l’Estat s’hagi negat a publicar-les és molt il·lustratiu del fet que temien trobar-se amb unes balances excessivament descompensades. Però és que ocultar les balances fiscals quan aquestes han estat reclamades insistentment és una posició profundament antidemocràtica de falta de transparència. En segon lloc i anant als números que surten del càlcul de les balances, la situació és del tot excepcional. Després d’aquest drenatge fiscal, Catalunya retrocedeix cinc llocs en el rànquing de renta per càpita, la qual cosa afecta, és clar, a la riquesa dels seus ciutadans, als serveis públics i, en darrer terme, al benestar de les persones. Una tercera idea, ara a nivell comparat: A Alemanya, que és un país que després de la unificació té territoris amb fortes diferències i desigualtats, una descompensació de més del 4% entre el que un land aporta i el que rep de l’Estat es considera directament anticonstitucional.

Finalment voldria alertar d’una d’aquelles barbaritats que de tant que s’estan repetint acaba semblant una reflexió sensata. Des de l’instrumental institucional, polític i mediàtic de l’Estat espanyol s’està insistint que les balances fiscals no han de ser un element central a l’hora de pensar el nou model de finançament, al·legant que és un exercici més aviat acadèmic. Les balances fiscals són justament el millor indicador de com el sistema de finançament i la despesa pública penalitza uns territoris fent-los menys competitius i restant capacitat al sector públic. Han de ser per tant, el punt de partida de la negociació del nou model de finançament.

Tot plegat posa de manifest d’una forma ben prosaica, amb els calers, que Catalunya el que té és un problema de sobirania. I ho posa de manifest tant la desmesura de l’aportació de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans a l’Estat com el tractament que després es fa d’això. Un problema de sobirania que, com ens van recordant en cada conflicte amb l’Estat, no resol ni l’Estatut ni les simpaties amb en Zapatero. Jo proposo que fem un exercici de maduresa nacional i comencem a posar cadascun d’aquests episodis a la balança de la independència.

Etiquetes de comentaris: Economia, Les dades parlen