Àngels Martínez CastellsAquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere...” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya --i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero --quan encara el President de Govern era José M. Aznar-- fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, --encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.
La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negociació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa... Que una persona de tanta solvència com el vicepresident hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.
Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l'Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vicepresidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional... La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l'Estatut de Catalunya en paper mullat. Etiquetes de comentaris: Catalunya, Economia, Opinió