L'exèrcit a l'Afganistan: retirada o permanència?

Proliferen els arguments a favor i en contra de la permanència de les tropes espanyoles a l’Afganistan i l’objectiu d’aquest escrit és abordar-los.

Primer, però, cal contextualitzar les dues operacions militars desplegades al país: per una banda, Llibertat Duradora es va iniciar l’octubre de 2001, té més de 10.000 soldats (una aclaparadora majoria són d’Estats Units) i pretensions teòricament antiterroristes, és contrària al Dret Internacional i va comptar amb participació espanyola fins al juliol de 2004. La segona missió militar, la Força Internacional d’Assistència a la Seguretat (ISAF, de les sigles en anglès) té quasi 40.000 soldats de 39 països (uns 15.000 dels EUA i més de 750 espanyols) i està autoritzada per l’ONU i dirigida per l’OTAN (no són cascs blaus).

Partidaris i detractors de la ISAF basen els seus arguments en qüestions “humanitàries”, entre altres criteris. Els partidaris destaquen el suport als Estats Units en la “Guerra contra el Terror” i la legitimació i expansió de l’OTAN, a través de la qual Espanya tindria una major rellevància internacional. Entre els raonaments “humanitaris”: la reconstrucció del país (res a veure, dirien aquests partidaris, amb els combats duts a terme per altres països), la protecció de civils, la disminució del poder dels senyors de la guerra i l’alliberament de la dona. La conseqüència de la retirada seria, segons aquesta mirada, una nova guerra afganesa.

Respecte als arguments dels detractors, destaca la indivisibilitat entre les dues intervencions militars. Encertadament, afirmen que la ISAF neix de la infame Llibertat Duradora i que encara avui aquestes dues operacions responen a la mateixa lògica. Ambdues estan comandades per una mateixa persona (dels EUA) i les interaccions són paleses, fins i tot als Equips de Reconstrucció Provincial (Espanya en controla un). D’altra banda, sembla una obvietat que Estats Units no discrimina operativament entre les dues missions militars, que controla de manera omnipresent. No només no les diferencia a les partides pressupostàries, sinó que les engloba conjuntament amb la intervenció a l’Iraq. Des d’aquesta mirada, doncs, Espanya estaria contribuint a l’expansionisme de l’OTAN i els EUA per motius geoestratègics.

Els raonaments “humanitaris” dels detractors són coneguts: després de set anys de fixació obsessiva internacional, no podem assegurar que la situació de la població afganesa (o les dones) sigui avui millor que a l’època dels talibans. Probablement perquè els esforços no estaven adreçats a assolir aquest objectiu. La proposta occidental ha legitimat uns senyors de la guerra que no van demostrar millor conducta que els talibans (incloent-los al Govern o rearmant-los perquè ajudin els nord-americans a capturar “terroristes”) i les mesures han estat militaritzades: al cas espanyol, per exemple, l’Afganistan va significar el 2005 només el 0,75% de l’ajuda humanitària o el 1,02% de la cooperació bilateral, però, en canvi, el 53% de tot el que va fer l’exèrcit espanyol a l’exterior. El 99,5% de tota la contribució espanyola a aquest país va tenir com a origen o destinació (també la part civil) a les forces armades.

Haurà notat la lectora que la meva posició és manifestament contrària a la intervenció militar. Voldria, però, destacar no només els arguments dels detractors, que comparteixo, sinó també els dels partidaris de l’ocupació. Els seus raonaments són legítims i profundament desitjables (em refereixo, és clar, als “humanitaris”). El problema és que no són assolibles, per culpa de la lògica de les relacions internacionals. La ISAF ni protegeix civils (ni tan sols té mandat per fer-ho) ni ha promogut un desarmament efectiu, perquè només s’han desarmat els grups més febles. Per una senzilla raó: perquè dur a terme aquestes tasques implica riscos, també de política interna (per les reaccions dels partits d’oposició al Parlament), mentre que mantenir un discret baix perfil evita disgustos.

En conclusió, no és que Espanya no pugui tenir un paper destacat en benefici de la població afganesa, sinó que no està disposada a fer-ho. Les relacions internacionals funcionen així: només s’actua quan (i com) interessa. És hipòcrita catalogar la participació espanyola com a “humanitària”, desmarcant-se dels combats, seria com dir que els partits de futbol els guanyen els davanters i els perden els porters. Els exèrcits estrangers no fan el que desitjaria la població afganesa i, en canvi, contribueixen a l’ocupació que està perpetuant la crisi i legitimant les pràctiques criminals. És possible que la retirada de tropes internacionals suposi un enfrontament obert entre els distints grups armats. Però no trobo la diferència entre aquesta pessimista situació i la realitat viscuda avui. A més, cal afegir que aquest risc es minimitzaria acabant amb l’històric suport estranger a les milícies. Per tant, cal demanar la retirada de les tropes (provocant un necessari debat al respecte) i la substitució dels esfor-ços militars per altres de caire civil a través d’organitzacions independents dels anomenats “interessos nacionals”.

Centre d’Estudis per a la Pau J.M.Delàs – Justícia i Pau
delas@justiciaipau.org