Àngels Martínez i CastellsEl President Montilla va voler oblidar la manera no massa elegant com l’ha tractat fins ara la Patronal catalana: volia aconseguir una certa complicitat. Semblava seguir la petjada del vice-president del Cercle d’Economia que quan parla de la crisi compara el capitalisme amb el colesterol i recomana, per tant, fer “socialisme de rics”. El President Montilla va començar parlant d’ un “determinat model econòmic” i de que “és necessari admetre els excessos comesos”. Els excessos –que s’han comès i es segueixen cometent (vegis la notícia del repartiment de les subvencions estatals entre els alts directius de la AIG dels EUA) no són una “malifeta” puntual d’uns quants aprofitats, sinó endògens al model.
Si com vol el President hem de parlar clar per guanyar-nos la credibilitat de les persones, hem d’explicar com funciona realment el capitalisme, i no buscar “culpables” en els que s’han aprofitat de les escletxes del sistema o han actuat en la seva marginalitat (o han portat la seva lògica fins les darreres conseqüències!) Aquest sistema crea els seus propis paràsits, els consenteix i els admira perquè compleixen perfectament la norma bàsica del capitalisme: “maximitzar el benefici privat”... El “seu” benefici privat, encara que el món s’ensorri! El capitalisme és l’enfrontament de l’individu amb la col·lectivitat: no hi ha cap mà invisible que perseguint el bé propi, aconsegueixi el bé comú... L’exemple de la pagesa que al final de l’hora de mercat ven més barat per no tornar a la masia carregada amb productes sobrers i la compradora que aprofita tenir més pomes a millor preu (una imatge que es podia donar també en el feudalisme) no té res a veure amb la proposta de pujada de les tarifes elèctriques d’un 30%, sense transparència de costos, i amb la gairebé total indefensió del consumidor captiu... On és la mà invisible en els oligopolis que dominen el capitalisme dels nostres dies?
Els actius i fortaleses que Montilla diu que té l’economia catalana, sols tenen possibilitat de futur en el sí d’un model que permeti una vida digna a la majoria de les persones, i sense sectors econòmics dominants que “escuren” subvencions, fan xantatge als treballadors i treballadores i els obliguen a votar retallades de sous.
Cal fer una política econòmica molt més valenta que el que diu el President, que contraposa de manera total la globalització amb les actuacions locals. Un govern autonòmic no hauria de passar tan ràpidament de l’anàlisi de les manifestacions locals de la crisi i la possibilitat de trobar-hi sortides, encara que parcials, a partir de les característiques, la història i fins i tot, les tradicions de certes localitats i comarques. Tot i així, és bó replantejar-se (en la globalitat) la relació entre economia i política, i es podria afegir més, entre política, economia i reforçament de la democràcia. Perquè a més de l’Estat, sindicats i empreses, el president no hauria d’oblidar en un pacte sobre la crisi a les dones que carreguen de manera molt dura els seus costos i gravetat.
El President Montilla arriba a un dels paràgrafs més reproduits per la premsa, el que parla de l’esperit de sacrifici. Textualment ”I jo dic que molt probablement tots haurem de treballar més, i no necessàriament per guanyar més. En la transició cap a un nou model de societat caldrà procurar que ningú no perdi drets legítimament adquirits, però també caldrà impedir que es mantinguin privilegis injustificats”
Totalment d’acord, si els privilegis injustificats fan referència als privilegis dels poderosos però cal fer reflexionar sobre el que diu primer: Qui ha de guanyar menys? Al contrari del que havia succeït en altres períodes d’auge, la classe obrera en el seu conjunt no ha vist com augmentava la part de la renda destinada a salaris en el darrer boom econòmic... De fet, des dels anys 90, han crescut molt menys les remuneracions dels treballadors i treballadores que la inflació o –naturalment—els beneficis. I per poder fer front al nivell de vida (i comprar els productes que el mateix mercat desregulat necessitava vendre) s’ha forçat a les persones de tota condició a recórrer als crèdits, alimentant les bombolles financeres de les que s’aprofitaven uns quants que “entenien” perfectament la lògica del capitalisme desregulat. Com pensa el president recol·locar (vendre) la producció excedent de les nostres indústries (perquè la crisi financera ha portat a que ja no es pugui amagar la crisi de sobreproducció?) si no s’apugen els salaris dels treballadors i treballadores? Quin model per Catalunya desitja? També, si no arribem a temps en innovació i nous productes, el d’una Catalunya competitiva en les exportacions perquè els sous i salaris de la seva població assalariada està al nivell just o fins i tot per sota de les necessitats de subsistència? És aquest el model que Seat defensa? Doncs val la pena recordar que amb gran escàndol de la patronal de l’automòbil de l’època, Henry Ford va pujar els sous dels seus treballadors perquè volia que tots poguessin ser propietaris d’un Ford T. Altruïsme? No: necessitat de col·locar l’augment de la producció “en cadena” que aplicava a la seva factoria.
Per tant, quan el President Montilla ens diu que “cal una veritable Reforma del Sistema de relacions laborals (...) incentivant la mobilitat laboral dels treballadors (...) i compassar els creixements salarials a la productivitat empresarial que els fa possibles” oblida que segons els llibres de text, qualsevol repartiment de la productivitat s’ha de repartir de manera equitativa entre augment de sous, de beneficis i disminució del preu dels productes... És això, senyor Montilla, el que s’ha fet a Catalunya i al món des dels anys 90 fins ara?
Diu el President: “Els ciutadans estan disposats a correspondre amb els sacrificis que calguin si no tenen dubte que els governants els parlen amb realisme, actuen amb fermesa i es comprometen a no posar en risc la cohesió de la nostra societat. “
Doncs miri, el realisme de la seva conferència deixa força que desitjar, perquè cal parlar en concret de moltes més coses que de política salarial. L’actuació ferma és massa intermitent (per exemple, en la negociació de l’Estatut) i sobre la cohesió de la nostra societat, ens el creurem quan impedeixi i denunciï les privatitzacions del sector públic en ensenyament i salut, i governi amb molta més transparència. Que es pugui comprovar que els diners públics van a lo públic.
Diu el President: “Tampoc té justificació baixar impostos i retallar despeses socials, especialment si això pot posar en perill la cohesió social i l’ajut als més afectats per la crisi” I nosaltres afegim: No sols pels més afectats per la crisi, sinó per reforçar els drets de ciutadania. Els impostos i les despeses socials no s’han d’utilitzar sols per combatre la marginació, sinó per fomentar la política de drets econòmics i socials... D’altra manera, ens estem inclinant massa cap a una societat “compassiva” que no descuida la “caritat” i atén la marginalitat, però no exerceix com cal els drets civils, polítics, socials i econòmics d’una democràcia com la que volem per Catalunya.
En aquest sentit, cal afegir a les ajudes als emprenedors, empreses, etc., el control de la seva utilització, assegurar que no són fons públics que s’utilitzen malament, que es malbaraten o fins i tot que serveixen –com succeeix en altres indrets—per omplir les butxaques privades. El cert és que en sortiran primer de la crisi –i en millors condicions—aquells estats i aquelles nacions que procurin mantenir un repartiment de la renda progressiu malgrat les pressions de les patronals, que vetllin pel manteniment o millora del poder adquisitiu dels salaris, i que creïn ocupació pública de qualitat.
Sobre el sector de l’automòbil
En una visió a llarg termini, cal pensar en el futur del sector de l’automòbil tal com el coneixem... aquí sí cal ser intel·ligentment audaços i incentivar la producció de mitjans de transport menys contaminants, col·lectius, o fins i tot diversificar la producció del sector cap a produccions alternatives que tanmateix garanteixin l’ocupació. En aquest sentit, seria important acostar les decisions i l’acció per a tota l’empresa automobilística, incloent de forma efectiva, amb dret a poder intervenir en les decisions importants, a les empreses subsidiàries catalanes que ara es veuen totalment sotmeses a la voluntat de les multinacionals. I el que és vàlid pel sector de l’automòbil, ho és també per a tota la xarxa d’empreses catalanes, petites i mitjanes, depenent dels grans centres productius.
El President ens diu que “Tothom ha de fer un esforç...” però seria injust parlar d’assumir esforços per igual quan els poderosos arriben a la crisi acabant un període de bonança, i encara poden aprofitar els desgavells per enriquir-se en marginalitats del sistema i en flexibilitats laborals regalades, i els treballadors i treballadores que venen de passar-ho molt malament fins ara, i als que s’els anuncia que no s’han acabat –sinó que s’incrementen, els seus problemes i les seves precarietats.
En aquest sentit, i encara que és evident que cal “mantenir l’apertura de l’economia”, no podem permetre que el que s’asseguri sigui l’obertura de l’economia amb uns salaris a nivell taiwanès dels catalans...! I les empreses que rebin ajuts públics han de retre compte públicament dels subsidis i altres beneficis públics, i comprometre’s a mitjà termini amb la gent de Catalunya...
Quan el President parla de costos de producció, no menciona en cap moment que els costos empresarials s’han vist escandalosament augmentats per les remuneracions dels seus alts directius, i que caldria tornar a un ventall salarial que per si sol no representi una ofensa per als treballadors i treballadores que han d’afrontar aquests temps de crisi amb incerteses i temor... I salaris a penes dignes!
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Economia, Política Laboral
