La clandestinitat, amb les seves extremades mesures de seguretat, tan aviat et proporcionava moments transcendentals com altres tirant a còmics. Recordo com si fos avui que s’havia de celebrar la reunió per constituir l’Assemblea de les Terres de Lleida –era el febrer del 72-, dins de l’Assemblea de Catalunya. Des de Balaguer viatjàvem amb el company Gregori Gallego fins a Lleida on teníem el contacte. Aquest era una coneguda camarada. Varem fer el canvi de vehicle i tornem per on havíem vingut. A les nostres preguntes, la camarada no obria boca. Cada cop anava quedant més clar que tornàvem a Balaguer.
Al final, l’esglèsia de Santa Maria que, conjuntament amb els Sant Crist, formen l’sky line de la ciutat, ens acollia. Bon lloc perquè els dimonis se’ns emportessin ja que, acabada la reunió de constitució, varem haver de tornar a baixar a Lleida a recollir el cotxe.
Ara, d’acord amb el compromís adquirit, m’aturo breument en la novel•la de l’Artur Pestana Pepetela, “La generación de la utopia”, publicada per Txalaparta. Pepetela és el nom de guerra que va utilitzar en el front de Cabinda, a Angola l’any 1969 i que es convertiria en el seu pseudònim literari. Més tard, amb el govern d’Agostinho Neto, va ser Vice Ministre d’Educació.
A la novel•la –comença: “Per tant, només els cicles serien eterns”- assistim a l’evolució d’un grup de joves residents a la Casa dels Estudiants de l’Imperi, lloc on es reuneix la joventut arribada de l’Àfrica. Vivim els anhels de canvi i el posterior compromís i els riscos. Les primeres manifestacions i la solidaritat. I la capacitat de diferenciar, a l’exterior, entre el revolucionari MPLA i la racista UPA. I la necessitat de tornar al país a lluitar.
“Som nosaltres, amb la guerra en Angola, els que derrocarem el feixisme. (...) Els comunistes estan enviant els seus militants a Angola per combatre el règim per dintre”.
Més tard, amb el xoc amb la realitat, l’aparició d’actituds oportunistes, de traïcions. El difícil enteniment entre lluitadors de diferents parts del país (el Nord, l’Est,...) com a conseqüència del tribalisme i de les 36 llengües que es parlen. El desencís, però també l’esperança, de que la utopia l’hagi heretada una nova generació.
Acaba: “Òbviament, no pot haver epíleg ni punt final en una història que comença amb per tant”.Etiquetes de comentaris: Clandestinitat, Cultura
