Annalí Casanueva i ArtísEn l’actualitat conviuen restes de models de producció com el feudalisme i intents de socialisme amb el capitalisme en diferents graus de desenvolupament. El punt de partida per a l’anàlisi de classe és el lloc que la persona ocupa en les relacions de producció i així, el model de producció dominant, marca les pautes d’anàlisi de les classes socials. Però què passa amb les dones en aquest anàlisi? Històricament, l’anàlisi de classe ha plantejat diversos problemes en quant al gènere es refereix.
EL PROBLEMA DE LES DONES I L’ESTRUCTURA DE CLASSE
La invisibilitat social de les dones i la manca de reconeixement i prestigi dels seus treballs i funció social són, en bona mesura, responsables de que a l’hora de situar les dones dins l’estructura de classes, les ciències socials analitzin el món social com a neutral respecte al gènere mentre que, de fet -com alerten estudioses del problema com la sociòloga Rosmary Crompton—la societat està profundament estructurada per raons de gènere.
Per tot això, no és d’estranyar que a l’hora d’estudiar les classes, succeeixi el mateix. Per a la sociologia convencional, les famílies han estat la unitat d’estudi que calia situar en una classe o en una altre i es va establir una convenció implícita, per la qual s’assigna a la família, i per tant a la dona, la mateixa posició que al cap de família masculí. Segurament la sociologia trobava amb aquest procediment una manera fàcil de resoldre un problema ben espinós. La mateixa naturalesa de la continuïtat del contracte de treball dels homes tota la seva vida laboral front el model tradicional de les dones que abandonaven el seu lloc de treball en casar-se o tenir fills, donava justificacions al procediment de la sociologia convencional. Però aquest fet suscita diverses crítiques feministes:
En primer lloc, la divisió de treball de gènere entre l’esfera pública i la privada està carregada de significació i cal plantejar-se la causa d’aquesta divisió per poder fer una anàlisi correcte. Tractar aquest fet com a una dada constant és ja, fer un anàlisi sexista.
La segona crítica és de caràcter empíric i ve donada pel gran augment de dones en el mercat laboral. Aquest fet va fer caure per terra l’argument segons el qual l’assignació de la mateixa posició social a la dona que al cap de família masculí no és sexista ja que l’únic que fa és assignar a la família en conjunt la posició social de qui està immers en el mercat laboral, es a dir, l’home.
Així doncs, els anàlisis de classe publicats en la dècada de 1980 van ser molt criticats ja que se centraven en els homes i només incloïen les dones en tant que esposes. Crompton ens exposa el desenvolupament lògic des de un punt de vista crític.
1- La mobilitat social és un factor important. Com les dones són més visibles en el mercat de treball ocupant llocs de treball “de coll blanc” corresponents a feines no manuals rutinàries i aquestes feines corresponen a un nivell de classe intermig (a diferència dels homes que son més visibles ocupant llocs de treball de “coll blau” que se situen dins les classes treballadores), la incorporació de les dones en l’anàlisi generaria una idea falsa de mobilitat social que esbiaixaria el resultat de l’estudi.
2- L’evidència empírica “ha demostrat que la classe conjugal de les dones és, generalment, més significativa que la seva classe ocupacional per a la determinació de les seves actituds sociopolítiques.
Tal com explica Crompton, aquests raonaments de la sociologia convencional poden tenir una certa validesa en un moment històric determinat però l’evidència empírica pot canviar, com de fet així ha estat. Amb l’increment del nivell d’ensenyament i formació de les dones, la seva renúncia a abandonar el seu lloc de treball malgrat casar-se i assumir la maternitat, l’establiment d’altres models familiars, l’augment dels divorcis i l’increment d’altres tipus de relacions de parella més igualitàries on la dona està menys subordinada al cònjuge; l’evidència empírica convencional és cada cop més qüestionable.
SEGREGACIONS EN EL MÓN DEL MERCAT DEL TREBALL
L’increment de la visibilitat, quantitat i qualitat de les dones en el mercat laboral ha plantejat diversos problemes als esquemes de classe que es basen en l’ocupació de les persones. El gran augment de les dones en el mercat laboral ha fet evident que hi ha una gran diferenciació en les feines que ocupen les dones i les ocupades per homes. Així, es poden establir feines “femenines” o “masculines”. Les feines “femenines” tenen, pel sol fet de ser-ho, menys prestacions econòmiques (menys salari, més precarietat,...) i socials (menys reconeixement, menys estatus,...). Aquest fet empíric es pot explicar perquè les prestacions econòmiques i socials d’algunes ocupacions s’han determinat d’acord amb suposicions sobre la naturalesa dels que les realitzen i no segons el seu contingut laboral o la preparació requerida.
DONES I CIUTADANIA
A banda del problema d'on situar a les dones dins l’estructura de classes, Rosmary Crompton, parla de com, a més de les situacions en l’accés a la propietat i al mercat –es a dir, les situacions de classe–, les característiques naturals de les persones (com la raça, l’edat o el gènere) influeixen en les seves condicions materials.
Crompton diu que les feministes han criticat no només que el drets civils i polítics de l'individu defensats per la ciutadania han afectat tot just les condicions materials de les dones sinó que el concepte de ciutadania ha estat carregat de gènere des dels seus orígens i que, per tant, ha exclòs sistemàticament a les dones.
Pateman, per exemple, va demostrar que els teòrics polítics del “contracte social” original com Locke o Rosseau exclouen a les dones com a ciutadanes. Aquests teòrics no legitimaven els drets patriarcals però d’una manera natural, incorporaven aquest drets dins el matrimoni. Així, s’acceptava universalment la dominació dels homes sobre les dones dins el matrimoni.
Una altra crítica que des del feminisme es fa a la ciutadania, es que està pensat per patrons masculins ja que els serveis socials es varen vincular inicialment a les relacions laborals regulars, i atorgaven, per tant, la titularitat majoritàriament als homes. Així, si bé és cert que la ciutadania social ha contribuït a la “atenuació de las classes” perquè subministra prestacions a les persones sense tenir en compte el valor de mercat que aquestes tenen, només inclou com a beneficiaris als “ciutadans-empleats”. Les dones que estaven fora del mercat formal de treball quedaven doncs, fora de contemplació i només se les tenia en compte en tant que persones dependents i subministradores d’assistència. El fet de no reconèixer les diferències existents entre sexes, fa que un sexe (el dels homes) es convertís en norma.
Davant d’aquesta realitat, la lluita de les feministes liberals, s’ha centrat en la reclamació de l’estatus de ciutadania també per a les dones. Aquesta lluita però planteja un problema que Pateman va evidenciar: “si la ciutadania està definida en termes masculins, com poden les dones formar part de un contacte social fraternal?” Una de les conseqüències de defensar la igualtat sense tenir en compte la diferència ha estat que les dones que han volgut igualtat, s’han vist obligades a adoptar patrons de comportament masculins.
El conflicte entre la igualtat i la diferència és de difícil resolució. Feministes com Cockburn, han defensat la importància de lluitar totes dues coses. Aquesta autora afirma que a la pràctica es pot superar aquesta contradicció reclamant no igualtat sinó equivalència.
Walby descriu com el feminisme de primera onada (1850-1930) ha aconseguit la majoria dels elements de la ciutadania política i civil (dret a vot, dret d’ingrés a la universitat,...). No obstant, malgrat aquests avenços, les dones han hagut de seguir lluitant contra
desigualtats materials i sexuals, en particular contra desigualtats relacionades amb el mercat de treball. En aquest sentit, autors com Giddens han subratllat la importància del reconeixement de les institucions de negociació col•lectiva per a l’ampliació de la ciutadania social. Aquesta lluita però té també biaix de gènere ja que fins fa poc, les dones, per les característiques de les seves relacions laborals, tenien dificultat en ser titulars de drets com el de la prestació d’atur o de jubilació. D’aquesta manera, les dones no immerses en el mercat de treball quedaven, de nou, excloses.
Per altra banda, el fet de que històricament les dones hagin estat les encarregades de les tasques de cura i subsistència de la llar, fa que tinguin especial interès en l’increment de serveis assistencials i en el desenvolupament de institucions del benestar.
De tota manera, des del feminisme s’insisteix amb força que les institucions del benestar han estat concebudes de tal manera que, en molts països, reprodueixen el model patriarcal en el que hi ha un sustentador masculí i on les dones són les principals responsables de l’assistència en l’esfera domèstica (com a treballadores no remunerades) i en l’esfera pública (com a treballadores poc remunerades). El feminisme de segona onada ha lluitat contra la reproducció d’aquests models patriarcals.
Crompton senyala que el que segurament ha tingut un efecte més profund és el que s’ha aconseguit pel que fa a la igualtat de valor. El principi relatiu a la remuneració material per treballs d'igual valor, ha tret a la llum que les activitats “típicament femenines” es recompensen per sota de les “típicament masculines”. Les feministes s’han esforçat per fer visible aquesta realitat. També ha prestat atenció a temes com la violència contra les dones, l’explotació en les relacions sexuals i la necessitat de reforma de lleis com la del divorci o l’avortament. Aquests últims han encapçalat la lluita de les dones pel control del propi cos.
Finalment, tot i que les dones no constitueixen un grup particular d’estatus, sí que tenen un estatus relativament inferior que els homes i continuen sent ciutadanes de segona. És important reconèixer que les lluites de les dones han aconseguit avenços significatius i han influït en la situació de les dones dins el sistemes d’estratificació, encara que queda molt per fer.
CONCLUSIONS
Seria ingenu pensar que la problemàtica pròpia de la relació entre gènere i anàlisi de classe acaba amb el que acabem de resumir, de la mà de Rosmary Crompton. Més aviat, podem dir que la seva anàlisi mostra una sèrie de tasques que es necessari afrontar. Entre d’altres, (i) la generació d’estudis que estiguin d’acord amb el paper que actualment duen a terme les dones dins l’esfera econòmica i que considerin, a més, l'establiment d'altres models familiars que són canviants i contradictoris en molts casos i (ii) la creació de metodologies que permetin una anàlisi més real de la situació de les dones en l’estructura de classes.
Per altre banda, hi ha algunes altres qüestions que cal ampliar i actualitzar, per exemple, seguint estudis com els de les economistes Lourdes Beneria, Martha Roldán que analitzen la situació de les dones en el mercat de treball, ara i des de fa molt de temps.
L’avantatge d’introduir els anàlisis de Beneria és que a més es supera l’eurocentrisme de la sociologia convencional. A l’hora d’analitzar la situació de gènere i classe de les dones i les lluites feministes, caldria tenir present altres regions del mon com Amèrica Llatina o Àsia. En aquest sentit ,no només s’haurien de tenir en compte moviments explícitament revolucionaris sinó que totes les lluites de les dones haurien de ser contemplades en l’anàlisi.
Com es pot veure, el problema entre l’anàlisi de classe i el gènere no és una qüestió resolta. Només em queda convidar a la lectora o al lector a reflexionar sobre el tema i encoratjar-lo a incorporar les seves reflexions al debat. Ajudarà a fer-lo més enriquidor per a tothom.
Agraeixo la lectura prèvia que Àngels Martinez Castells ha fet d’aquest document.Etiquetes de comentaris: Dona, Tema Central
