Bernat Villarroya i Garcia*
Situem-nos a la segona i a la tercera corona metropolitana. O a d’altres ciutats fora d’aquests àmbits però que, en els darrers anys, han viscut un destacat creixement de població, tant de parelles joves que s’han vist forçades a allunyar-se de la capital i de la primera corona a causa de l’increment dels preus de l’habitatge, com de persones migrants que han establert aquí la seva residència.
Aquests importants moviments de població no han tingut un impacte neutre i cal que des de l’economia, la sociologia i la geografia s’hi presti molta atenció per mirar de facilitar l’adopció de mesures adequades des de l’acció política. L’impacte sobre l’economia del país i dels nostres territoris ha estat positiu. Tanmateix, des de les institucions cal estar molt atents per reinvertir adequadament aquests beneficis de forma harmònica, evitant desajustos que repercuteixin negativament sobre la qualitat de vida de totes les persones que vivim en aquests territoris.
Perquè no és pot negar que, en alguns casos, serveis públics bàsics del territori com instituts d’educació o centres sanitaris d’atenció primària (i el seus horaris i personal) no estaven dimensionats per a creixements de població tan brusc. L’esforç de govern de la Generalitat per corregir aquesta situació ha estat i és considerable, però ha de continuar. Posaré un únic exemple de la meva ciutat: fa massa anys que esperem el segon Centre d’Atenció Primària tenint en compte que Vilafranca és la capital d’una comarca, l’Alt Penedès, on la població ha incrementat sobtadament un 33% i on ja abans hi havia aquesta mancança.
Però focalitzant l’anàlisi en el tema que ens ocupa, i sense perdre de vista que és difícil generalitzar, i que a cada municipi hi ha especificitats, si que podem dir que a molts barris d’aquestes ciutats i viles de la segona i la tercera corona la lluita contra la desigualtat passa, entre d’altres mesures, per les actuacions de regeneració i rehabilitació urbana.
A diferència d’etapes anteriors, la Generalitat ha començat a facilitar instruments i finançament perquè aquestes polítiques puguin ser implementades sense tantes dificultats com abans: La Llei de dret a l’habitatge i, sobretot, la Llei de barris. Cal però un compromís dels governs locals per tirar endavant les polítiques públiques de regeneració urbana dels espais de les ciutats en procés de degradació urbanística i de rehabilitació d’habitatges antics en desús o convertits, de facto, en infrahabitatges.
Perquè mitigar les desigualtats entre barris és clau per aconseguir mixtura social i evitar la “guettització” per motius de discriminació econòmica (cost del lloguer) i de procedència geogràfica o cultural (racisme implícit). En un símil bastant emprat pels urbanistes direm que la ciutat està estripada, que té una ferida en el mal estat dels carrers, dels espais públics i dels habitatges, i que cal una política urbanística per re-cosir la ciutat.
Més enllà d’exigir del Govern de la Generalitat que mantingui i reforci les actuacions iniciades, des del món local cal dinamitzar tots els recursos disponibles (com dèiem abans, la Llei de barris, però també el Fons estatal d’inversió local –per moltes mancances que tingui–, i totes les partides disponibles dels pressupostos municipals) per combatre la crisi amb polítiques públiques a nivell local, tot oferint un treball socialment útil, que eviti que la ciutat es degradi, que faciliti la cohesió social i que esborri les desigualtats entre barris.
Altres qüestions sobre les que prestar atenció en aquest procés: més que intervencions en base a grans obres i actuacions a les que a la pràctica (com a conseqüència de la legislació neoliberal existent en matèria de contractació pública) només hi accedeixen grans empreses que tendeixen a subcontractar en males condicions laborals, és necessària una política d’obra pública que prioritzi obres i actuacions de dimensió més modesta però igual de necessàries i a les que si que poden accedir-hi les petites i mitjanes empreses amb seu al territori.
Així doncs són diversos els motius pels que tant insistim en la necessitat d’aquestes polítiques de regeneració urbana: perquè són una bona forma combatre la crisi a nivell local; perquè cal aprofitar que el fet que, per primera vegada, la Generalitat intervingui activament i amb recursos i, sobretot, per mantenir els carrers i els espais públics nets, ordenats i en bon estat de manteniment; al igual que mantenir en parc d’habitatges en condicions d’habitabilitat, és essencial per garantir una ciutat i uns barris amables i igualitaris, que és mantinguin desperts tant des del punt de vista social, com des de la vessant econòmica i comercial; una ciutat on el contacte quotidià entre tots els seus habitants la mantingui desvetllada i activa, on hi hagi canals per a la interrelació i el coneixement mutu entre tots el homes i dones que cada dia hi vivim i hi treballem i que conformem un sol poble.
*Regidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Vilafranca
del Penedès
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Urbanisme, Vilafranca del Penedès
