Socorro Gomes: “No hi ha pau sense sobirania, sense independència i sense justícia”

Juan Linares Lanzman

Socorro Gomes: “He estat convidada a les VII Jornades sobre Colòmbia celebrades a Barcelona per debatre sobre la situació que s’està vivint en aquest país i sobre quines sortides hi ha al conflicte social i militar”.

Quina impressió tens d’aquestes jornades?

Aquí a Barcelona està passant una cosa molt important: la generositat de les organitzacions que promouen aquesta trobada, enguany la setena, amb un sentiment molt generòs, conscient, i compromès amb la pau del poble colombià, i per tant, contra les guerres

Quin és el sentit del Consell Mundial per la Pau?

Aquesta és una pregunta important. Deu ser perquè la lluita per la pau continua sent vigent. Encara avui dia, és una lluita fonamental: es tracta de la lluita per la supervivència de la humanitat.
Per fer-nos una idea, des dels finals dels 80, es consolida la potència més forta, més armada i gran del món. En sí,adquireix un domini indiscutible del món sencer, en quant a les amenaces a països i pobles, utilitzant només el camí de la guerra, amb una política d’agressions i invasions als països, substituint el diàleg i tirant per terra els principis fonamentals de la ONU.
La humanitat viu, des de llavors, amb molta inseguretat i amb el terror que els EEUU han anat provocant.

Quin són els camins per assolir la pau?

Per nosaltres és essencial una cosa: enfortir la cultura de la pau. No hi ha pau sense sobirania, sense justícia, sense independència. Per exemple, el cas del poble palestí: fa moltes dècades que busca la pau, però no la pot aconseguir perquè no té el dret a defensar i controlar el seu propi territori. Per tant, aconseguir la pau vol dir en definitiva, derrotar els promotors de la guerra. I el principal guerrerista, la principal amenaça als pobles, a la pau i seguretat internacional, són els EEUU.

Quins són els factors què han fet perpetuar el conflicte a Colòmbia?

A Colòmbia són diversos els factors que han provocat el conflicte. En primer lloc, la situació a Colòmbia és extremadament injusta: les oligarquies són molt conservadores i opressores, els terratents molt cruels, i l’estat fortaleix aquestes injusticies. En aquest sentit, cal recordar com són de sòlids els vincles del govern d’Uribe amb el narcotràfic i el paramilitarisme, responsables de milers de morts, milers de refugiats.
En segon lloc, Colòmbia mostra a tota Amèrica Llatina una imatge molt vinculada amb els Estats Units: sens dubte, Colòmbia és una punta de llança d’aquest país a la nostra regió com ho és Israel a Orient Mitjà.
Creus que es pot arribar a una solució per la via de l’actual democràcia a Colòmbia?

A Colòmbia no es pot parlar de democràcia, en una societat assetjada per la por i el terror. No hi ha dia sensa pluja d’assessinats: són els “falsos positius”. Els paramilitars i l’exèrcit del govern, segrestren constantment joves de les seves cases per assassinar-los com si fossin guerrillers. Amb aquesta operació els assassins justifiquen el que reben com ajuda dels Estats Units; cas contrari, no hi hauria benefici.
D’aquesta manera, els assassins subvencionats pels Estats Units executen una neteja social eliminant a la població més excluida de la societat: els més pobres. I el poble, ja no aguanta més aquesta pressió.

Què en pensen els sindicats d’aquestes agressions?

Els sindicalistes a Colòmbia ens diuen que és més fàcil crear una organització paramilitar o narcotraficant que un sindicat. Llavors, de quina democràcia estem parlant, en un país amb atur elevat i una pobresa que afecta ja al 70% de la població?

Si fóssis presidenta de Colòmbia, quina seria la teva política?

Company, és molt difícil parlar d’un país que no és el teu. Nosaltres tenim solidaritat amb el poble colombià, volem i defensem la sortida que volen molts sectors de la societat colombiana: la sortida del diàleg amb un camí que podriem anomenar humanitari.

Perquè no es pot obviar el conflicte i perquè hem d’atacar les seves causes. Inicialment, lliberant als presos d’ambdós llocs: els de la guerrilla i els del govern d’Uribe. Després, assentant-nos varis sectors per buscar la sortida democràtica.

Hi ha realment voluntat política per resoldre aquest conflicte?

En aquest moment és la senadora Glòria Inés qui està buscant aquest diàleg. Però poc interessa al president Àlvar Uribe que no admet pas aquestes iniciatives de diàleg, de pau. Ell busca una victòria militar, però no ho està aconseguint.
La societat civil no suporta ja un govern de corrupció, de narcotràfic, de paramilitarisme, de persecussió ideològica, de criminalització dels opositors al govern. Tothom qui parli de pau, de canvis humanitaris, és perseguit. En aquest sentit, la senadora Piedad Córdoba va obrir un procés molt important i Uribe, el que fa, es deconstruir constantment la seva imatge amb amenaces a la seva vida i entorn.

Obama tindrà la mateixa política de suport militar que Bush?

Fa poques setmanes va visitar-nos, va tenir una actitut políticament correcte, molt civilitazada, amb una actitut d’aproximació destacable. I va sortir molt ben fotografiat a la premsa. Però fins al dia d’avui, res ha cambiat. És necessari que trenqui aquesta relació viceral que els Estats Units tenen amb el govern corrupte d’Uribe per demostrar definitivament la seva intenció per assolir la pau. I en aquest sentit, cal recordar que el govern d’Uribe no busca la pau. Sens dubte, un govern sustentat fins ara per Bush, amb plans bilionaris per investir exclusivament en militarisme, no pot pas buscar-la.

Quin paper juguen paisos veins a Colòmbia?

Els canvis dels paisos llatinoamericans, com a Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, entre d’altres, van en la direcció dels foros per enfortir la integració regional. D'aquesta manera, es busca consolidar les forces llatinoamericanes per resistir al domini imperialista.

En conjunt, aquestes forces d’aquests governs, van ser vitals per contrarestar els intents de la guerra preventiva que Bush va materialitzar molt clarament en l’assassinat de militants de les FARC a l’última invasió en territori equatorià. Sens dubte, va ser un refuig històric.

Amèrica llatina està canviant. Avui, ja no es tracta de l’Amèrica del pati del darrera dels Estats Units. Ja parlem d’una llatinoamèrica amb projectes, amb propostes, que busca un camí de la independència, de progrés i de pau. Perquè volem resoldre els nostres conflictes amb diàleg, amb justícia, amb sensibilitat, tot isolant els objectius imperialistes a la regió.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Colombia, Pau