L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
En aquests dies inicia una gira per diversos països d'Europa l'Asociación Campesina del Valle del río Cimitarra (ACVC), de Colòmbia, representada per l'Alvaro Manzano, anterior president i membre de l'actual Junta Directiva.
Aquesta organització és un soci local de l'ACP des de fa anys, amb qui estem realitzant diversos projectes de cooperació i també d'acompanyament internacional a través d'International Action for Peace.
El motiu de la gira és, d'una banda, explicar el procés d'aixecament de la suspensió de la Zona de Reserva Campesina del valle del río Cimitarra, des del passat mes de febrer i d'altra, presentar l'Encuentro nacional de comunidades campesinas, afrodescendientes e indígenas por la Paz en Colombia, que se celebrarà a Barrancabermeja entre el 12 i el 14 d'agost proper. Serà una activitat important que ha recollit suports diversos en el camí de la preparació.
Per a conèixer de primera ma, aquestes i altres qüestions relacionades amb l'actualitat a Colòmbia, us proposem mantenir una trobada amb l'Alvaro Manzano el proper dijous, 2 de juny, a les 18'00 hores a la seu de l'Associació (Aribau, 137, entresol 1a).
COLÒMBIA: La guerrilla de les FARC a través d'un comunicat firmat pel Secretariat de l'Estat Major Central anuncia que alliberarà unilateralment cinc presoners, entre els que es troben tres militars i dos polítics, que seran lliurats a l'exsenadora Piedad Córdoba com un gest d'humanitat i de desgreuge a la "senadora de la pau". El document qüestiona durament el Procurador General de la Nació, Alejandro Ordóñez, a qui s’indica d'extralimitar-se en les seves funcions i d'actuar contra dret en sancionar irregularment la senadora Piedad Córdoba amb la inhabilitació per 18 anys, sense que hagi estat aprovada en cap judici.
Socorro Gomes: “He estat convidada a les VII Jornades sobre Colòmbia celebrades a Barcelona per debatre sobre la situació que s’està vivint en aquest país i sobre quines sortides hi ha al conflicte social i militar”.
Quina impressió tens d’aquestes jornades?
Aquí a Barcelona està passant una cosa molt important: la generositat de les organitzacions que promouen aquesta trobada, enguany la setena, amb un sentiment molt generòs, conscient, i compromès amb la pau del poble colombià, i per tant, contra les guerres
Quin és el sentit del Consell Mundial per la Pau?
Aquesta és una pregunta important. Deu ser perquè la lluita per la pau continua sent vigent. Encara avui dia, és una lluita fonamental: es tracta de la lluita per la supervivència de la humanitat. Per fer-nos una idea, des dels finals dels 80, es consolida la potència més forta, més armada i gran del món. En sí,adquireix un domini indiscutible del món sencer, en quant a les amenaces a països i pobles, utilitzant només el camí de la guerra, amb una política d’agressions i invasions als països, substituint el diàleg i tirant per terra els principis fonamentals de la ONU. La humanitat viu, des de llavors, amb molta inseguretat i amb el terror que els EEUU han anat provocant.
Quin són els camins per assolir la pau?
Per nosaltres és essencial una cosa: enfortir la cultura de la pau. No hi ha pau sense sobirania, sense justícia, sense independència. Per exemple, el cas del poble palestí: fa moltes dècades que busca la pau, però no la pot aconseguir perquè no té el dret a defensar i controlar el seu propi territori. Per tant, aconseguir la pau vol dir en definitiva, derrotar els promotors de la guerra. I el principal guerrerista, la principal amenaça als pobles, a la pau i seguretat internacional, són els EEUU.
Quins són els factors què han fet perpetuar el conflicte a Colòmbia?
A Colòmbia són diversos els factors que han provocat el conflicte. En primer lloc, la situació a Colòmbia és extremadament injusta: les oligarquies són molt conservadores i opressores, els terratents molt cruels, i l’estat fortaleix aquestes injusticies. En aquest sentit, cal recordar com són de sòlids els vincles del govern d’Uribe amb el narcotràfic i el paramilitarisme, responsables de milers de morts, milers de refugiats. En segon lloc, Colòmbia mostra a tota Amèrica Llatina una imatge molt vinculada amb els Estats Units: sens dubte, Colòmbia és una punta de llança d’aquest país a la nostra regió com ho és Israel a Orient Mitjà. Creus que es pot arribar a una solució per la via de l’actual democràcia a Colòmbia?
A Colòmbia no es pot parlar de democràcia, en una societat assetjada per la por i el terror. No hi ha dia sensa pluja d’assessinats: són els “falsos positius”. Els paramilitars i l’exèrcit del govern, segrestren constantment joves de les seves cases per assassinar-los com si fossin guerrillers. Amb aquesta operació els assassins justifiquen el que reben com ajuda dels Estats Units; cas contrari, no hi hauria benefici. D’aquesta manera, els assassins subvencionats pels Estats Units executen una neteja social eliminant a la població més excluida de la societat: els més pobres. I el poble, ja no aguanta més aquesta pressió.
Què en pensen els sindicats d’aquestes agressions?
Els sindicalistes a Colòmbia ens diuen que és més fàcil crear una organització paramilitar o narcotraficant que un sindicat. Llavors, de quina democràcia estem parlant, en un país amb atur elevat i una pobresa que afecta ja al 70% de la població?
Si fóssis presidenta de Colòmbia, quina seria la teva política?
Company, és molt difícil parlar d’un país que no és el teu. Nosaltres tenim solidaritat amb el poble colombià, volem i defensem la sortida que volen molts sectors de la societat colombiana: la sortida del diàleg amb un camí que podriem anomenar humanitari.
Perquè no es pot obviar el conflicte i perquè hem d’atacar les seves causes. Inicialment, lliberant als presos d’ambdós llocs: els de la guerrilla i els del govern d’Uribe. Després, assentant-nos varis sectors per buscar la sortida democràtica.
Hi ha realment voluntat política per resoldre aquest conflicte?
En aquest moment és la senadora Glòria Inés qui està buscant aquest diàleg. Però poc interessa al president Àlvar Uribe que no admet pas aquestes iniciatives de diàleg, de pau. Ell busca una victòria militar, però no ho està aconseguint. La societat civil no suporta ja un govern de corrupció, de narcotràfic, de paramilitarisme, de persecussió ideològica, de criminalització dels opositors al govern. Tothom qui parli de pau, de canvis humanitaris, és perseguit. En aquest sentit, la senadora Piedad Córdoba va obrir un procés molt important i Uribe, el que fa, es deconstruir constantment la seva imatge amb amenaces a la seva vida i entorn.
Obama tindrà la mateixa política de suport militar que Bush?
Fa poques setmanes va visitar-nos, va tenir una actitut políticament correcte, molt civilitazada, amb una actitut d’aproximació destacable. I va sortir molt ben fotografiat a la premsa. Però fins al dia d’avui, res ha cambiat. És necessari que trenqui aquesta relació viceral que els Estats Units tenen amb el govern corrupte d’Uribe per demostrar definitivament la seva intenció per assolir la pau. I en aquest sentit, cal recordar que el govern d’Uribe no busca la pau. Sens dubte, un govern sustentat fins ara per Bush, amb plans bilionaris per investir exclusivament en militarisme, no pot pas buscar-la.
Quin paper juguen paisos veins a Colòmbia?
Els canvis dels paisos llatinoamericans, com a Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, entre d’altres, van en la direcció dels foros per enfortir la integració regional. D'aquesta manera, es busca consolidar les forces llatinoamericanes per resistir al domini imperialista.
En conjunt, aquestes forces d’aquests governs, van ser vitals per contrarestar els intents de la guerra preventiva que Bush va materialitzar molt clarament en l’assassinat de militants de les FARC a l’última invasió en territori equatorià. Sens dubte, va ser un refuig històric.
Amèrica llatina està canviant. Avui, ja no es tracta de l’Amèrica del pati del darrera dels Estats Units. Ja parlem d’una llatinoamèrica amb projectes, amb propostes, que busca un camí de la independència, de progrés i de pau. Perquè volem resoldre els nostres conflictes amb diàleg, amb justícia, amb sensibilitat, tot isolant els objectius imperialistes a la regió.
Durant els mesos d'octubre i novembre una marxa de milers d'indígenes ha recorregut les ciutats colombianes per reclamar a Álvaro Uribe que escolti les seves reclamacions.La marxa va congregar més de 40.000 persones a Bogotà "Que l'estat de Commoció Interior no apagui la veu dels Pobles indígenes i el crit de la Mare Terra".
CEFERINO ALONSO
El passat 20 d'octubre, més de 12.000 indígenes colombians van iniciar una marxa per la Via Panamericana a Colòmbia, com un símbol de resistència indígena i popular que busca generar un diàleg públic amb el govern d'Alvaro Uribe, actual president de Colòmbia. Els Pobles Indígenes, i les seves autoritats, van ser acompanyats per diferents sectors socials, populars i democràtics de Colòmbia, en el que ells han anomenat "La Gran Minga de Resistencia Indígena y Popular", una jornada d'unitat i resistència comunitària, social i popular. Alvaro Uribe va ser convocat per "l'autoritat indígena" el 27 d'octubre. El president colombià va respondre amb una gran insolència a la Gran Minga dels Pobles a la ciutat de Cali, ja que el president Uribe va al•legar falta de seguretat per no assistir-hi. Curiós, no pot garantir ni la seva pròpia seguretat, amb un pressupost militar i de seguretat astronòmic: el 4,7% del PIB ( a Espanya és de l’1,69% del PIB) és a dir, uns 6.000 milions d' euros!!.
Els objectius de la marxa són diversos, van des de la recuperació de la memòria històrica -ja que els Pobles Indígenes han estat sistemàticament exterminats des de 1492-, la defensa de la seva identitat i de drets ancestrals, denunciar el Govern d'Uribe i el seu Parlament pel seu lligam amb el paramilitarisme... Tot això exigeix una reparació al sofriment que han patit els pobles indígenes al llarg de la història, primer amb els colonitzadors que sota la bandera de la reialesa espanyola van ocupar Colòmbia fins a la declaració d'independència el 1810, i posteriorment amb els successius governs, independitzats ja d'Espanya, i que representaven els diferents interessos dels terratinents i militars de les noves burgesies i classes polítiques. Només durant el govern d'Uribe han estat assassinats 1.253 indígenes, 18 pobles es troben en perill d'extinció, i n'hi ha prop de 10.000 desplaçats. Pel fet de denunciar i reclamar les sistemàtiques violacions dels drets humans, els pobles indígenes han estat estigmatitzats i se'ls ha assenyalat com a guerrillers terroristes. En les setmanes que està durant la Minga Indígena, han estat assassinats 2 indígenes i 121 han resultat ferits per la força militar.
La utilització de proves falses per part del govern Uribe per acusar els indígenes com a membres de les FARC i les campanyes per desacreditar les organitzacions de la societat civil, serveixen per alçar la preocupació internacional pels indígenes i les organitzacions socials.
Organitzacions polítiques com el Pol Democràtic Alternatiu, els sindicats, ONG de Drets Humans de Colòmbia, estudiants de les universitats públiques, el moviment social de dones contra la guerra, els sindicalistes i tot el sector social, també s'han pronunciat en suport a la Minga. De la mateixa forma ho han fet organismes internacionals de drets humans. També, un gran nombre de diputats europeus han elaborat una declaració parlamentària sobre la repressió dels moviments indígenes i sindicals a Colòmbia, presentada el passat 22 d'octubre , en la que s'afirma que aquests esdeveniments violents no poden quedar en la impunitat i reconeixen com a legítimes les reivindicacions dels indígenes.
El passat 6 de novembre es va fer lliurament al Consolat de Colòmbia a Barcelona d'un Comunicat firmat per diverses ONG de Catalunya que treballen amb programes a Colòmbia, en el qual es denuncia la repressió i es dóna suport a la Marxa. Des de Catalunya, se segueixen amb preocupació els esdeveniments i s'han programat diverses accions per donar a conèixer la protesta i els objectius que el Govern d'Uribe vol ignorar.
Per què es mobilitzen els pobles indígenes?
- Pel dret a la vida, contra el genocidi i els crims de lesa humanitat. - Per la defensa i alliberament dels seus drets territorials, per la derogatòria immediata de la Llei de Desenvolupament Rural com a màxima expressió d'exclusió, repressió i discriminació dels Pobles Indígenes de Colòmbia - Exigeixen al Govern Nacional que adopti la Declaració Universal de Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes. - Marxen per exigir el seu dret fonamental a la pau i denunciar el fracàs de la política de guerra de la seguretat democrática. Proposen una sortida negociada i digna al conflicte armat a Colòmbia. - Contra la criminalització i judicialització al moviment indígena i a la protesta social i la satanització dels moviments i organitzacions socials que reivindiquen el dret a la vida, als seus territoris, autonomia i al respecte i vigència dels drets humans i el dret internacional humanitari. - Perquè no es firmi el Tractat de Lliure Comerç -TLC-, amb cap país, ja que addueixen que això equival a lliurar la riquesa del país i el treball de tot un poble a les Transnacionals. - Des de la Minga de Resistència Indígena i Popular, s'ha ressaltat la voluntat política de conservar i restablir l'Estat social de dret, donar suport a les actuacions de la Cort Suprema de Justícia, exigir càstig per als responsables de crims de lesa humanitat, i justícia i reparació per a les mates. - És en aquest context, segurament més complex encara del que es descriu, on s'emmarca la mobilització del Moviment Indígena. Mobilització que reclama la solidaritat de la societat catalana, de les seves institucions i entitats públiques, dels seus moviments socials, sindicals i polítics. Ningú no pot ignorar el genocidi contra els pobles indígenes.
Colòmbia no és el paradís de la pau
Per la via de la política de seguretat democràtica 1.253 indígenes han estat assassinats durant els últims 6 anys, 18 pobles indígenes en vies d'extinció mates de l'abandonament i desídia de l'Estat, 450.000 indígenes sense terra, 3.000.000 de ciutadans colombians viuen refugiats per fora del país, 400.000 famílies han perdut el seu habitatge, 4.000.000 de desplaçats interns, 30.000 desapareguts, 5.000 execucions extrajudicials; centenars d'educadors, periodistes i sindicalistes assassinats durant els últims 6 anys, el 45% de la població en situació absolutament precària sumida en subocupació, 2.000.000 de persones en situació de mendicitat, milers de víctimes dels actors armats il•legals i de les forces de l'Estat sense veritat, justícia, ni reparació. A més, prop de 6 milions d'hectàrees, de les millors terres del país, estan en mans dels narco-polítics-paramilitars com el seu botí de guerra.
En aquests dies inicia una gira per diversos països d'Europa l'Asociación Campesina del Valle del río Cimitarra (ACVC), de Colòmbia, representada per l'Alvaro Manzano, anterior president i membre de l'actual Junta Directiva.
