EL GOS FERALL'Estat és segons la definició marxista el conjunt de superestructures que permeten l'exercici de l'opressió d'una classe sobre una altra.
Sobre la Espontaneïtat de les Masses La història de tots els països testifica que la classe obrera exclusivament amb les seves pròpies forces, només està en condicions d'elaborar una consciència tradeunionista, és a dir, la convicció que és necessari agrupar-se en sindicats, lluitar contra els patrons, reclamar del govern la promulgació d'uns o altres lleis necessàries per als obrers, etc. En canvi, la doctrina del socialisme ha sorgit de teories filosòfiques elaborades per representants instruïts de les classes posseïdores, pels intel.lectuals.
Tot el que sigui inclinar-se davant l'espontaneïtat del moviment obrer, tot el que sigui rebaixar el paper de l'"element conscient", equival a enfortir la influència de la ideologia burgesa sobre els obrers.
No es pot ni parlar d'una ideologia independent, elaborada per les mateixes masses obreres en el curs del seu moviment, el problema es planteja només així: ideologia burgesa o ideologia socialista. No hi ha terme mig perquè la humanitat no ha elaborat cap "tercera" ideologia, a més, en general, en la societat esquinçada per les contradiccions de classe mai pot existir una ideologia al marge de les classes i per sobre de les classes. Per això, tot el que sigui rebaixar la ideologia socialista, tot el que sigui allunyar-se d'ella, equival a enfortir la ideologia burgesa. Es parla d'espontaneïtat. Però el desenvolupament espontani del moviment obrer marxa precisament cap a la seva subordinació a la ideologia burgesa, marxa precisament pel camí del programa del Credo, ja que el moviment obrer espontani és només tradeunionisme i implica precisament la esclavització ideològica dels obrers per la burgesia. (...) Per què? Per la senzilla raó que la ideologia burgesa és molt més antiga pel seu origen que la ideologia socialista, perquè la seva elaboració és més completa i perquè posseeix mitjans de difusió incomparablement més poderosos.
Sobre la participació en els parlaments burgesos
La participació en les eleccions parlamentàries i en la lluita des de la tribuna parlamentària és obligatòria per al partit del proletariat revolucionari.
Mentre no tingueu força per a dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a actuar en el si de les institucions precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats.
La participació en un parlament democràtic-burgès, lluny de perjudicar el proletariat revolucionari, li permet demostrar més fàcilment a les masses endarrerides per què semblants parlaments mereixen ser dissolts, facilita l'èxit de la seva dissolució, facilita la "supressió política" del parlamentarisme burgès.
Els bolxevics hem actuat en els parlaments més contrarevolucionaris i l'experiència ha demostrat que semblant participació ha estat no només útil, sinó necessària per al partit del proletariat revolucionari.
Sobre la Dictadura del proletariat
Qui reconeix només la lluita de classes no és encara marxista, pot mantenir encara un lloc dins el marc del parlament burgès i la política burgesa. (...) Marxista només és el que fa extensiu el reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del proletariat. En això rau la més profunda diferència entre un marxista i un petit (o gran) burgès adotzenat.
L'oportunisme no estén el reconeixement de la lluita de classes precisament al més fonamental, el període de transició del capitalisme al socialisme, al període de enderrocament de la burgesia i completa destrucció d'aquesta. En realitat, aquest període és inevitablement un període de lluita de classes d'un acarnissament sense precedents, que aquesta revesteix formes agudes mai vistes i, per tant, l'Estat d'aquest període ha de ser inevitablement un Estat democràtic d'una manera nova (només per els proletaris i desposseïts en general) i dictatorial de manera nova (contra la burgesia).
A més, l'essència de la teoria de Marx sobre l'Estat només ho assimila qui hagi comprès que la dictadura d'una classe és necessària no només per a tota la societat de classes en general, no només per al proletariat després d'enderrocar la burgesia, sinó també per a tot el període històric que separa el capitalisme de la societat "sense classes", del comunisme . Les formes dels Estats burgesos són extraordinàriament diverses, però la seva essència és la mateixa: tots aquests estats són, sota una forma o sota una altra, però en última instància, una dictadura de la burgesia. La transició del capitalisme al socialisme serà necessàriament una dictadura del proletariat.
Sobre l'extinció del parlamentarisme
Decidir una vegada cada cert nombre d'anys quins membres de la classe dominant han d'oprimir i aixafar al poble al Parlament: heus aquí la veritable essència del parlamentarisme, no només en les monarquies constitucionals, sinó també en les repúbliques democràtiques. Però si enfoquem el parlamentarisme des del punt de vista de les tasques del proletariat en aquest terreny, on és, doncs, la sortida al parlamentarisme? (...) És a transformar les institucions representatives de llocs de xerrameca a "corporacions de treball". La Comuna no havia de ser una corporació parlamentària sinó una corporació de treball, executiva i legislativa al mateix temps. Aquest tir va dret al cor dels parlamentaris moderns i dels gossets falders parlamentaris de la socialdemocràcia. La veritable tasca estatal es fa entre bastidors i l'executen els ministeris, oficines, Estats Majors, ... Als parlaments no es fa més que xerrar, amb la finalitat especial d'entabanar al populatxo. La Comuna substitueix el parlamentarisme venal i podrit per institucions en què la llibertat d'opinó i de discussió no degenera en engany, ja que aquí els parlamentaris han de treballar ells mateixos, han d'executar ells mateixos les seves lleis.
Sense institucions representatives no es pot concebre la democràcia, ni encara la democràcia proletària; sense parlamentarisme si pot i s'ha de concebre, si la crítica a la societat burgesa no és una frase buida, si l'aspiració d'enderrocar el domini de la burgesia és en nosaltres una aspiració seriosa i sincera, i no una frase electoral per caçar vots obrers com ho és en llavis dels menxevics. (...) En parlar d'aquelles burocràcies que necessita la Comuna, en Marx no hi ha ni ombra d'utopisme, ja que no inventa ni treu de la seva fantasia una "nova" societat. No. Marx estudia, com un procés històric natural, com neix la nova societat de la vella, estudia les formes de la transició de la segona a la primera. (...) No es pot parlar de l'abolició de la burocràcia de cop, a tot arreu i fins a les últimes arrels. Això és una utopia. Però destruir de cop la vella màquina burocràtica i començar tot seguit a construir una nova, que permeti anar reduint gradualment al no-res tota burocràcia, no és una utopia, és l'experiència de la Comuna, és la tasca directa, immediata, del proletariat revolucionari .
Sobre l'extinció de la democràcia
S'oblida constantment que la destrucció de l'Estat és també la destrucció de la Democràcia, que l'extinció de l'Estat implica l'extinció de la Democràcia. A primera vista, aquesta afirmació sembla estranya i incomprensible en gran manera: potser, algú arribi fins i tot a témer que estiguem esperant l'adveniment d'una organització social en què no s'acati el principi de la subordinació de la minoria a la majoria, ja que la Democràcia és, precisament, el reconeixement d'aquest principi. No. La Democràcia no és idèntica a la subordinació de la minoria a la majoria. Democràcia és l'Estat que reconeix la subordinació de la mayoría a la minoria, és a dir, una organització cridada a exercir la violència sistemàtica d'una classe contra una altra, d'una part de la població contra una altra. Nosaltres ens proposem, com a meta final, la destrucció l'Estat, és a dir, de tota violència organitzada i sistemàtica, de tota violència sobre els homes en general.
Democràcia per a una minoria insignificant, Democràcia per als rics. Aquesta és la Democràcia capitalista. (...) Però partint d'aquesta "democràcia" capitalista, inevitablement estreta, el desenvolupament progressiu no discorre en mode directe, senzill i tranquil cap a "una democràcia cada vegada més gran", com volen fer-nos creure els professors liberals i els oportunistes petitburgesos. No. El desenvolupament progressiu, és a dir, el desenvolupament cap al comunisme, passa per la dictadura del proletariat, i només pot ser així, ja que no hi ha una altra força ni altre camí per trencar la resistència dels explotadors capitalistes.
Engels ho expressava magníficament: "Mentre el proletariat necessiti encara l'Estat, no el necessitarà en interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris. Així que pugui parlar de llibertat, l'Estat com a tal deixarà d'existir".
Sobre Què fer?
Hem arribat, doncs, a la última raó que ens obliga a fer particular èmfasi en el pla d'una organització formada entorn d'un periòdic central per a tota Rússia, mitjançant la tasca conjunta en aquest diari comú. Només una organització semblant asseguraria la flexibilitat indispensable a l'organització socialista combativa, és a dir, la capacitat d'adaptar-se a l'acte a les condicions de lluita més variades i canviants amb rapidesa; saber, "d'una banda, defugir les batalles en camp obert contra un enemic que té superioritat indiscutible de forces, quan concentra aquestes en un punt, i per saber de l'altra, aprofitar la malaptesa de moviments d'aquest enemic i llançar-se sobre ell en el lloc i en el moment en què menys esperi ser atacat ". Seria un gravíssim error muntar l'organització del partit xifrant les esperances només en les explosions i lluites dels carrers o només a la "marxa progressiva de la lluita quotidiana i monòtona". Hem de desplegar sempre la nostra tasca quotidiana disposats a tot, perquè moltes vegades és gairebé impossible preveure per endavant com s'alternaran els períodes d'explosions amb els de calma i, tot i que és possible preveure, no es podria aprofitar la previsió per reconstruir l'organització, perquè aquests canvis es produeixen amb sorprenent rapidesa. De la revolució mateixa no deu un forjar la idea que sigui un acte únic sinó que és una successió ràpida d'explosions més o menys violentes, alternant amb períodes de calma més o menys profunda. Per tant, el contingut fonamental de les activitats de l'organització del nostre partit, el centre de gravetat d'aquestes activitats ha de consistir en una tasca que és possible i necessària tant durant el període de l'explosió més violenta com durant el de la calma més completa , és a dir: en una tasca d'agitació política unificada en tota Rússia que faça llum sobre tots els aspectes de la vida i que dirigeixi a les més grans masses. I aquesta tasca és inconcebible en la Rússia actual sense un periòdic central per a tota Rússia que aparegui molt sovint. L'organització que es formi per si mateixa al voltant d'aquest diari, l'organització dels seus col.laboradors (en l'accepció més àmplia del terme, és a dir, de tots els que treballen per a ell) estarà precisament disposada a tot, des de salvar el honor, el prestigi i la continuïtat del partit en els moments de major "depressió" revolucionària, fins a preparar la insurrecció armada de tot el poble, fixar data per al seu començament i portar-la a la pràctica.
En efecte, figurem-nos una batuda completa, molt corrent entre nosaltres, en una o diverses localitats. En no haver-hi en totes les organitzacions locals una tasca comuna portada en forma regular, aquestes desfetes van acompanyades sovint de la interrupció del treball per llargs mesos. En canvi, si totes tinguessin una tasca comuna, bastarien, en el cas de la major batuda, unes quantes setmanes de treball de dues o tres persones enèrgiques per a posar en contacte amb l'organisme central comú als nous cercles de la joventut que, com és sabut, fins i tot ara brollen amb summa rapidesa; que la tasca comuna que sofreix les desfetes està a la vista de tot el món, els nous cercles poden sorgir i posar-se en contacte amb aquest organisme central més aviat encara.
D'altra banda, imagineu-vos una insurrecció popular. Ara és probable que tothom estigui d'acord que hem de pensar en ella i preparar-nos per a ella. Però com preparar-ho? No es voldrà que sigui el Comitè Central, aquest no aconseguiria absolutament res amb designar-los, donades les actuals condicions russes. Per contra, una xarxa d'agents que es formi per si mateixa en el treball d'organització i difusió d'un periòdic central no hauria de "esperar amb els braços creuats" la consigna de la regular que li garantís, en cas d'insurrecció, les majors probabilitats d'èxit. Aquesta mateixa tasca és la que reforçaria els llaços d'unió tant amb les més grans masses obreres com amb tots els sectors descontents de l'autocràcia, la qual cosa molt important per a la insurrecció. En aquesta tasca precisament es formaria la capacitat d'enjudiciar amb encert la situació política general i, per tant, la capacitat de triar el moment adequat per a la insurrecció. Aquesta mateixa tasca és la que acostumaria a totes les organitzacions locals a fer-se uníson eco dels problemes, casos i successos polítics que agiten a tota Rússia, respondre a aquests "successos" amb la major energia possible, de la manera més uniforme i convenient possible , i la insurrecció és, en el fons, la "resposta" més enèrgica, més uniforme i més convenient de tot el poble al govern. Aquesta mateixa tasca és la que acostumaria, finalment, a totes les organitzacions revolucionàries, en tots els confins de Rússia, a mantenir les relacions més constants, i conspiratives al mateix temps, que crearien la unitat efectiva del partit; sense aquestes relacions és impossible discutir col.lectivament un pla d'insurrecció ni adoptar les mesures preparatòries indispensables en vespres d'aquesta, mesures que s'han de guardar en el secret més rigorós.
En poques paraules, "el pla d'un periòdic polític central per a tota Rússia", lluny de ser el fruit d'un treball de gabinet de persones contaminades de doctrinarisme i literaturisme (com els ha semblant a gents que han meditat poc en ell), és , per contra, el pla més pràctic de començar a preparar-se a l'acte i per tot arreu parell la insurrecció, sense oblidar al mateix temps ni per un instant la tasca corrent de cada dia.
per V. I. Lenin
Lecciones leninistas para quién quiera escucharlas (cast)
Sobre el Estado
El Estado es según la definición marxista el conjunto de superestructuras que permiten el ejercicio de la opresión de una clase sobre otra.
Sobre la Espontaneidad de las Masas
La historia de todos los países atestigua que la clase obrera exclusivamente con sus propias fuerzas, sólo está en condiciones de elaborar una consciencia tradeunionista, es decir, la convicción de que es necesario agruparse en sindicatos, luchar contra los patronos, reclamar del gobierno la promulgación de tales o cuales leyes necesarias para los obreros, etc. En cambio, la doctrina del socialismo ha surgido de teorías filosóficas elaboradas por representantes instruidos de las clases poseedoras, por los intelectuales.
Todo lo que sea inclinarse ante la espontaneidad del movimiento obrero, todo lo que sea rebajar el papel del "elemento consciente", equivale a fortalecer la influencia de la ideología burguesa sobre los obreros.
No puede ni hablarse de una ideología independiente, elaborada por las mismas masas obreras en el curso de su movimiento, el problema se plantea solamente así: ideología burguesa o ideología socialista. No hay término medio pues la humanidad no ha elaborado ninguna "tercera" ideología; además, en general, en la sociedad desgarrada por las contradicciones de clase nunca puede existir una ideología al margen de las clases y por encima de las clases. Por eso, todo lo que sea rebajar la ideología socialista, todo lo que sea alejarse de ella equivale a fortalecer la ideología burguesa. Se habla de espontaneidad. Pero el desarrollo espontáneo del movimiento obrero marcha precisamente hacia su subordinación a la ideología burguesa, marcha precisamente por el camino del programa del Credo, pues el movimiento obrero espontáneo es sólo tradeunionismo e implica precisamente la esclavización ideológica de los obreros por la burguesía. (…) ¿Por qué? Por la sencilla razón de que la ideología burguesa es mucho más antigua por su origen que la ideología socialista, porqué su elaboración es más completa y porqué posee medios de difusión incomparablemente más poderosos.
Sobre la participación en los parlamentos burgueses
La participación en las elecciones parlamentarias y en la lucha desde la tribuna parlamentaria es obligatoria para el partido del proletariado revolucionario.
Mientras no tengáis fuerza para disolver el parlamento burgués y cualquier otra institución reaccionaria, estáis obligados a actuar en el seno de dichas instituciones precisamente porque hay todavía en ellas obreros idiotizados.
La participación en un parlamento democrático-burgués, lejos de perjudicar al proletariado revolucionario, le permite demostrar más fácilmente a las masas atrasadas por qué semejantes parlamentos merecen ser disueltos, facilita el éxito de su disolución, facilita la “supresión política” del parlamentarismo burgués.
Los bolcheviques hemos actuado en los parlamentos más contrarrevolucionarios y la experiencia ha demostrado que semejante participación ha sido no sólo útil, sino necesaria para el partido del proletariado revolucionario.
Sobre la Dictadura del proletariado
Quién reconoce solamente la lucha de clases no es aún marxista, puede mantenerse todavía dentro del marco del parlamento burgués y la política burguesa. (…) Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado. En ello estriba la más profunda diferencia entre un marxista y un pequeño (o gran) burgués adocenado.
El oportunismo no extiende el reconocimiento de la lucha de clases precisamente a lo más fundamental, el periodo de transición del capitalismo al socialismo, al periodo de derrocamiento de la burguesía y completa destrucción de ésta. En realidad, este periodo es inevitablemente un periodo de lucha de clases de un encarnizamiento sin precedentes, en que ésta reviste formas agudas nunca vistas y, por consiguiente, el Estado de este periodo debe ser inevitablemente un Estado democrático de una manera nueva (sólo para los proletarios y desposeídos en general) y dictatorial de manera nueva (contra la burguesía).
Además, la esencia de la teoría de Marx sobre el Estado sólo lo asimila quien haya comprendido que la dictadura de una clase es necesaria no sólo para toda la sociedad de clases en general, no sólo para el proletariado después de derrocar la burguesía, sino también para todo el periodo histórico que separa el capitalismo de la sociedad "sin clases", del comunismo.las formas de los Estados burgueses son son extraordinariamente diversas, pero su esencia es la misma: todos estos Estados son, bajo una forma o bajo otra, pero en última instancia, una dictadura de la burguesía. La transición del capitalismo al socialismo será necesariamente una dictadura del proletariado.
Sobre la extinción del parlamentarismo
Decidir una vez cada cierto número de años qué miembros de la clase dominante han de oprimir y aplastar al pueblo en el Parlamento: he aquí la verdadera esencia del parlamentarismo, no sólo en las monarquías constitucionales, sino también en las repúblicas democráticas. Pero si enfocamos el parlamentarismo desde el puntod de vista de las tareas del proletariado en este terreno, ¿dónde está, entonces, la salida al parlamentarismo? (…) Está en transformar las instituciones representativas de lugares de charlatanería en "corporaciones de trabajo". La Comuna no había de ser una corporación parlamentaria sinó una corporación de trabajo, ejecutiva i legislativa al mismo tiempo. ¡Este tiro va derecho al corazón de los parlamentarios modernos y de los perrillos falderos parlamentarios de la socialdemocracia. La verdadera labor estatal se hace entre bastidores y la ejectuan los ministerios, oficinas, Estados mayores,… En los parlamentos no se hace más que charlar, con la finalidad especial de embaucar al vulgo. La Comuna sustituye al parlamentarismo venal y podrido por instituciones en las que la libertad de opinón y de discusión no degenera en engaño, pues aquí los parlamentarios tienen que trabajar ellos mismos para , tienen que ejecutar ellos mismos sus leyes.
Sin instituciones representativas no puede concebirse la democracia, ni aún la democracia proletaria; sin parlamentarismo si puede y debe concebirse, si la crítica a la sociedad burguesa no es una frase vacua, si la aspiración de derrocar el dominio de la burguesía es en nosotros una aspiración seria y sincera, y no una frase electoral para cazar votos obreros como lo es en labios de los mencheviques. (…) Al hablar de aquellas burocracias que necesita la Comuna, en Marx no hay ni sombra de utopismo, pues no inventa ni saca de su fantasía una "nueva" sociedad. No. Marx estudia, como un proceso histórico natural, como nace la nueva sociedad de la vieja, estudia las formas de la transición de la segunda a la primera. (…) No cabe hablar de la abolición de la burocracia de golpe, en todas partes y hasta sus últimas raíces. Esto es una utopía. Pero destruir de golpe la vieja máquina burocrática y comenzar acto seguido a construir una nueva, que permita ir reduciendo radualmente a la nada toda burocracia, no es una utopía; es la experiencia de la Comuna, es la tarea directa, inmediata, del proletariado revoluciinario.
Sobre la extinción de la democracia
Se olvida constantemente que la destrucción del Estado es también la destrucción de la Democracia, que la extinción del Estado implica la extinción de la Democracia. A primera vista, esta afrimación parece extraña e incomprensible sobremanera: tal vez, alguien llegue incluso a temer que estemos esperando el advenimiento de una organización social en que no se acate el principio de la subordinación de la minoría a la mayoría, ya que la Democracia es, precisamente, el reconocimiento de este principio. No. La Democracia no es idéntica a la subordinación de la minoría a la mayoría. Democracia es el Estado que reconoce la subordinación de la nayoría a la minoría, es decir, una organización llamada a ejercer la violencia sistemática de una clase sobre contra otra, de una parte de la población contra otra. Nosotros nos proponemos, como meta final, la destrucción el Estado, es decir, de toda violencia organizada y sistemática, de toda violencia sobre los hombres en general.
Democracia para una minoría insignificante, Democracia para los ricos. Esta es la Democracia capitalista. (…) Pero partiendo de esta "democracia" capitalista, inevitablemente estrecha, el desarrollo progresivo no discurre en modo directo, sencillo y tranquilo hacia "una democracia cada vez mayor", como quieren hacernos creer los profesores liberales y los oportunistas pequeñoburgueses. No. El desarrollo progresivo, es decir, el desarrollo hacia el comunismo, pasa por la dictadura del proletariado, y sólo puede ser así, ya que no hay otra fuerza ni otro camino para romper la resistencia de los explotadores capitalistas.
Engels lo expresaba magníficamente: "Mientras el proletariado necesite todavía el Estado, no lo necesitará en interés de la libertad, sino para someter a sus adversarios. Tan pronto como pueda hablarse de libertad, el Estado com tal dejará de existir".
Sobre Qué hacer?
Hemos llegado, pues, a la última razón que nos obliga a hacer particular hincapié en el plan de una organización formada en torno a un periódico central para toda Rusia, mediante la labor conjunta en este periódico común. Sólo una organización semejante aseguraría la flexibilidad indispensable a la organización socialdemócrata combativa, es decir, la capacidad de adaptarse en el acto a las condiciones de lucha más variadas y cambiantes con rapidez; saber, "de un lado, rehuir las batallas en campo abierto contra un enemigo que tiene superioridad aplastante de fuerzas, cuando concentra éstas en un punto, y para saber de otro lado, aprovechar la torpeza de movimientos de este enemigo y lanzarse sobre él en el sitio y en el momento en que menos espere ser atacado". Sería un gravísimo error montar la organización del partido cifrando las esperanzas sólo en las explosiones y luchas de las calles o sólo en la "marcha progresiva de la lucha cotidiana y monótona". Debemos desplegar siempre nuestra labor cotidiana dispuestos a todo, porque muchas veces es casi imposible prever por anticipado cómo alternarán los períodos de explosiones con los de calma y, aun cuando fuera posible preverlo, no se podría aprovechar la previsión para reconstruir la organización, porque en un país autocrático estos cambios se producen con asombrosa rapidez, a veces como consecuencia de una incursión, nocturna de los genízaros zaristas (94). De la revolución misma no debe uno forjarse la idea de que sea un acto único (como, por lo visto, se la imaginan los Nadiezhdin), sino de que es una sucesión rápida de explosiones más o menos violentas, alternando con períodos de calma más o menos profunda. Por tanto, el contenido fundamental de las actividades de la organización de nuestro partido, el centro de gravedad de estas actividades debe consistir en una labor que es posible y necesaria tanto durante el período de la explosión más violenta como durante el de la calma más completa, a saber: en una labor de agitación política unificada en toda Rusia que arroje luz sobre todos los aspectos de la vida y que dirija a las más grandes masas. Y esta labor es inconcebible en la Rusia actual sin un periódico central para toda Rusia que aparezca muy a menudo. La organización que se forme por sí misma en torno a este periódico, la organización de sus colaboradores (en la acepción más amplia del término, es decir, de todos los que trabajan en trono a él) estará precisamente dispuesta a todo, desde salvar el honor, el prestigio y la continuidad del partido en los momentos de mayor "depresión" revolucionaria, hasta prepara la insurrección armada de todo el pueblo, fijar fecha para su comienzo y llevarla a la práctica.
En efecto, figurémonos una redada completa, muy corriente entre nosotros, en una o varias localidades. Al no haber en todas las organizaciones locales una labor común llevada en forma regular, estos descalabros van acompañados a menudo de la interrupción del trabajo por largos meses. En cambio, si todas tuvieran una labor común, bastarían, en el caso de la mayor redada, unas cuantas semanas de trabajo de dos o tres personas enérgicas para poner en contacto con el organismo central común a los nuevos círculos de la juventud que, como es sabido, incluso ahora brotan con suma rapidez; y cuando la labor común que sufre los descalabros está a la vista de todo el mundo, los nuevos círculos pueden surgir y ponerse en contacto con dicho organismo central más pronto aún.
Por otra parte, imagínense una insurrección popular. Ahora es probable que todo el mundo esté de acuerdo en que debemos pensar en ella y prepararnos para ella. Pero ¿cómo prepararnos? ¡No se querrá que el Comité Central, éste no lograría absolutamente nada con designarlos, dadas las actuales condiciones rusas. Por el contrario, una red de agentes##### que se forme por sí misma en el trabajo de organización y difusión de un periódico central no tendría que "aguardar con los brazos cruzados" la consigna de la regular que le garantizase, en caso de insurrección, las mayores probabilidades de éxito. Esa misma labor es la que reforzaría los lazos de unión tanto con las más grandes masas obreras como con todos los sectores descontentos de la autocracia, lo cual suma importancia para la insurrección. En esa labor precisamente se formaría la capacidad de enjuiciar con tino la situación política general y, por tanto, la capacidad de elegir el momento adecuado para la insurrección. Esa misma labor es la que acostumbraría a todas las organizaciones locales a hacerse unísono eco de los problemas, casos y sucesos políticos que agitan a toda Rusia, responder a estos "sucesos" con la mayor energía posible, de la manera más uniforme y conveniente posible; y la insurrección es, en el fondo, la "respuesta" más enérgica, más uniforme y más conveniente de todo el pueblo al gobierno. Esa misma labor es la que acostumbraría, por último, a todas las organizaciones revolucionarias, en todos los confines de Rusia, a mantener las relaciones más constantes, y conspirativas a la vez, que crearían la unidad efectiva del partido; sin estas relaciones es imposible discutir colectivamente un plan de insurrección ni adoptar las medidas preparatorias indispensables en vísperas de ésta, medidas que deben guardarse en el secreto más riguroso.
En pocas palabras, "el plan de un periódico político central para toda Rusia", lejos de ser el fruto de un trabajo de gabinete de personas contaminadas de doctrinarismo y literaturismo (como les ha parecido a gentes que han meditado poco en él), es, por el contrario, el plan más práctico de empezar a prepararse en el acto y por doquier par la insurrección, sin olvidar al mismo tiempo ni por un instante la labor corriente de cada día.
por V.I. LeninEtiquetes de comentaris: engels, lenin
