ÓSCAR MARTÍNEZAquest eslògan resumeix perfectament el sentiment col·lectiu que s'està apoderant d'una part cada cop més important de la ciutadania, o almenys aquesta és la meva esperança, vista la resposta social que han tingut les acampades fruit de l'anomenat "Moviment del 15-M" i les mobilitzacions contra les retallades socials. Aquests dies d'efervescència política, no precisament motivada per les eleccions municipals i autonòmiques, multituds s'han aplegat al voltant d'una sola idea força: "ningú ens representa". En un país on l'esquerra institucional ha estat incapaç -per diferents raons que ara no venen al cas- de fer front a la campanya tipus blitzkrieg ("guerra llampec") que està portant a terme el capital contra el món del treball en aquesta Europa dels mercaders, el comú de la ciutadania afectada fins al moll de l'os per la crisi es troba cada cop més orfe de referents polítics i sindicals clars.
Veiem algunes xifres que parlen per sí soles i que expliquen el naufragi electoral del PSOE i les seves sucursals autonòmiques. Les cinc entitats financeres espanyoles més importants van guanyar el passat 2010 ni més ni menys que 14.940 milions d'euros de beneficis. El BSCH del nostre estimat amic -i conseller personal del president Zapatero-, Emilio Botín, va guanyar 8.181 milions d'euros (!!!!). El BBVA, del no menys ínclit Francisco González, es conforma amb la meitat d'aquesta xifra: 4.606 milions. I la Caixa, amb uns "modestos" 1.307 milions.
Pot encara algú dir que el sector financer d'aquest país es troba en crisi, o continuar afirmant que "esto lo arreglamos entre todos"? Provoca fins i tot vergonya dir quelcom tan obvi, però és cert que l'hem de repetir tans cops com calgui: la crisi l'estan pagant els de sempre, mentre els megarics es riuen de nosaltres en la nostra cara. Com diu David Fernàndez en un article publicat al setmanari La Directa, aquests gairebé 15.000 milions d'euros que han guanyat els bancs és justament la mateixa quantitat que està retallant el govern espanyol per fer front als seus compromisos de reducció del dèficit públic durant el 2010 i el 2011.
Però tot i que les crítiques de les acampades se centren en acusar a banquers i polítics de ser els culpables del malestar social creixent, no estaria de més fer una ullada al món de la gran empresa. Per exemple (citant un altre cop a David Fernàndez), les empreses de l'Íbex 35 han guanyat aquest darrer any un 22% més que l'any anterior. Potser el cas més escandalós és el de Telefónica. Aquesta transnacional és la que més beneficis va obtenir l'any passat, concretament uns 10.167 milions d'euros. Just després de fer-se públiques aquestes dades, el president de Telefónica, César Alierta, anuncià que pensava acomiadar al 20% de la plantilla, uns 6.000 treballadors (!!!). Sense comentaris.
Quan el moviment 15-M diu des de les places de tot l'estat "ningú ens representa" no es refereix solament als polítics, també va contra els anomenats "mercats financers", les agències de rating, l'Ecofin i l'FMI, que han segrestat la democràcia i han assolit progressivament, però de forma cada cop més evident, el paper de "parlaments virtuals" en substitució dels parlaments escollits pel poble.
Ara és el poble reunit en assemblees el que està reclamant que li retornin la sobirania perduda. Ara és el moment que sorgeixi des d'aquí un gran moviment ciutadà que prengui el poder i forci el canvi per fer de la democràcia quelcom més que votar cada 4 anys a uns governants que no governen, a uns dirigents que obeeixen a uns altres que dicten les normes sense haver estat escollits democràticament per ningú.
Ahir un noi va dir a la plaça Catalunya, mentre estàvem discutint la possibilitat de formar un procés constituent (i crec que ja ho estem començant a fer): "porto 9 dies sentint una felicitat completa, perquè per primer cop en la meva vida sento que podem canviar de veritat les coses".
Però per poder-ho fer hem de construir aliances molt amples, connectar el moviment del 15-M, que ha suposat l'entrada d'aire fresc per a una esquerra massa dividida, massa enquistada en el passat, amb les forces -diguem-ho així- més "tradicionals" de l'esquerra, amb les velles formes de resistència, que també estan donant mostres de regeneració i enfortiment, com es va demostrar el 14 de maig passat. Tenim una oportunitat d'or per unir-nos i deixar aparcades diferències ideològiques que obstaculitzin la generació de sinergies, tan necessàries ara.
Tinguem en compte que l'enemic està fortament unit des de fa anys, des que la socialdemocràcia va abandonar el seu programa polític i va abraçar les tesis neoliberals i els comunistes no van saber evolucionar prou per tornar a connectar amb el gruix de la classe treballadora. El camp va quedar lliure des d'aleshores al pensament únic i al lema "There is no Alternative", "No hi ha alternativa", que tan mal ens ha fet a tots.
El que toca ara és estendre el moviment als barris, als centres de treball, a les associacions de veïns. Fer de la democràcia participativa i la radical transformació del marc polític i econòmic el nostre lema.
Pensem que ja s'estan movent coses dins els sindicats majoritaris, que segurament no tornaran a caure en el parany en que van caure quan van signar l'acord de pensions. Ja no hi ha espai per a l'estratègia de la negociació, perquè els capitalistes ho volen tot, se saben forts i ho aposten tot al negre.
Nosaltres ho hem d'apostar tot al vermell.
Font de la notícia:
Quién debe a quíen
Etiquetes de comentaris: 15M, democraciarealya
