Avant

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa un temps que segueixo la marxa dels abundants judicis que, a l'Argentina, es fan contra personatges culpables d'actes contra la Humanitat durant els negres anys de la dictadura militar. I cal dir que no tots són militars, també hi ha una bona mostra de metges, capellans –fins i tot bisbes- i, com no, membres de la judicatura.

Perquè quan els jutges prenen decisions haurien de ser conscients –si és que en tenen, de consciència- de que la Terra, com ja va descobrir Galileu, és la que gira i, per tant, malgrat les seves esperances, els torna a posar davant d'allò que voldrien amagar i que els hi surt de sota de les catifes.

I ara, per complir amb la quota, parlo d'una jutgessa que no té consciència de que el temps, la història, li passaran factura. I si en té de consciència, les nits, en vetlla, deuen ser interminables i plenes de fantasmes reals que són els que fan més por.

 

Torno a agafar el discurs inicial. Una antropòloga argentina –María José Sarrabayrouse Oliveira- creu que el Poder Judicial té molt "d'adaptació al medi", que és el que es podria estar donant  aquí. I així, el que es dóna és el tipus de "consciència pràctica" que ens permet funcionar sense haver de reflexionar en el que s'està fent. Què còmode!

Però és que aquí encara no estem en un règim de terror –tot arribarà, em diu el Ricard, l'altre jo- que t'obligui a fer les coses a la defensiva; el que hi ha és una actitud ideològica, que és molt pitjor i indefensable com es va demostrar a Nuremberg. Aquesta actitud –ja ho he comentat en altres ocasions- em recorda la connivència dels grisos amb determinat jutge que esperaven que estès de guàrdia, Don Andrés de Castro y Ancos (l'any 1973) que enviava a la presó a tots els detinguts.

Un jutge/una jutgessa al servei d'un sistema repressor. Serà una autojustificació?

 

En tot cas, é un exemple de la justícia del Príncep de la que parlava l'enyorat magistrat Joaquín Navarro Esteva.  

Poc es pensaven els dirigents del PP el passat dissabte 24 que al cap de cinc dies rebrien un parell de tocs d’atenció d’aquells que fan mal i comencen a fer créixer els dubtes

En primer lloc el resultat electoral del dia 25 a Andalusia i Astúries, on estaven confiats de treure majoria absoluta a la primera i reforçar les seves posicions a la segona en detriment del FAC de Cascos. Els tret els hi ha sortit per la culata i no hi ha dubtes de que les polítiques de retallades de Rajoy han passat factura a Arenas en forma de pèrdua de suports electorals. Però la cosa mes bona ha estat que el reequilibri de l’esquerra ha donat la clau i el major creixement percentual a les candidatures d’Izquierda Unida-Convocatoria por Andalucia-Los Verdes (IUCA-LV) que han guanyat 120.000 vots i han doblat diputats. També a Astúries el resultat es interessant per IU-LV ja que s’han guanyat vots i percentatge i poden ser claus en una majoria alternativa a la que podrien formar les dretes amb PP i FAC. Fa uns mesos tot això era inimaginable.

Aquest resultat electoral ha ajudat a l’èxit de la Vaga General del 29M, ha fet mes difícil la criminalització dels sindicats (el PP volia fer servir la seva majoria absoluta a Andalusia contra els sindicats) i ha donat perspectiva política de possible canvi i de fi d’un cicle ininterromput de creixement electoral del PP que arrenca a les eleccions Gallegues i Basques i segueix a les municipals, autonòmiques i generals.

Al mateix temps no podem dissociar l’èxit electoral de les posicions de l’esquerra transformadora de la convocatòria de Vaga General, que ha creat un clima creixent de mobilització i de crítica sociopolítica a les posicions defensades pel Govern del PP.

CiU no se’n pot anar d’aquesta sense pagar peatge

CiU el dia 25 mirava cap un altre costat, i esperava que la Vaga del 29 passes ràpid, desitjant que el desgast d’aquestes dates carregués exclusivament en les espatlles del PP. Va fer CDC un Congrés a Reus carregat de sobiranisme per amagar sota aquesta cortina de fum (una vegada mes la vella tàctica exitosa) les retallades i la gestió dramàtica del Govern que de la ma del PP està dinamitant l’estat del benestar a un ritme frenètic i donant lliçons de com fer-ho al mateix Govern Central.

Ara hem de recordar que la convocatòria de la Vaga General per part del sindicalisme de classe es contra la Reforma Laboral del PP que va tenir el suport entusiasta de CiU i que encara amenaça en endurir el seu contingut en el tràmit parlamentari al Congrés i al Senat.

Per tant l’èxit de la Vaga es també i molt especialment a Catalunya contra CiU i el seu suport parlamentari en el PP. Es per això que CiU s’està esforçant a tapar l’èxit de la vaga amb les imatges dels aldarulls, intentant de pas criminalitzar a una part dels moviments alternatius

Alguna cosa es mou

Aquestes dues derrotes del PP i CiU amb l’èxit electoral de l’esquerra i l’èxit de la Vaga General son especialment doloroses per la dreta per l’inesperat de les mateixes. L’èxit electoral del PP hagués envalentonat la maquinaria propagandística de la dreta a l’hora de criminalitzar i minusvalorar els èxits de la vaga i la mobilització, ara es mes fàcil encara com a derivada de les accions anteriors criticar el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, els mes regressius de la història de la democràcia, ja que retallen sense consideració polítiques educatives, d’ocupació, de solidaritat, d’habitatge, d’infraestructures, d’investigació, etc, etc, etc, i crearà un impacte negatiu en l’economia espanyola que encara no podem mesurar, però que aprofundiran la recessió i per tant la destrucció d’ocupació i l’empitjorament de la confiança i el consum. Els autònoms i la petita i mitjana empresa a part dels treballadors i treballadores en sortiran molt perjudicats. Al mateix temps el poder dels bancs es reforça (cada cop mes concentrats) però de cap manera flueix el crèdit, que reben en condicions avantatjoses del BCE, cap a les famílies i les PIMES

Si a sobre li sumem la pujada del gas, de la llum i d’altres impostos indirectes al costat de l’amnistia fiscal pels defraudadors i estafadors que han amagat i evadit una suma mínima es parla de 25.000 mil milions d’euros, podem veure el veritable biaix de classe que presenta aquest projecte pressupostari

CiU ha ensenyat el camí del repagament sanitari, les noves taxes judicials i altres formes indirectes de fer repagar als ciutadans i ciutadanes, ara el PP millora i augmenta aquestes polítiques destructores de l’estat del benestar i els serveis públics, criminalitzant als treballadors de l’administració publica, privatitzant empreses públiques i procedint de forma inexorable a una retallada de drets sense precedents per modificar de soca-rel el model social dels darrers 30 anys.

La vaga també ha dit no a tot això, molt votats andalusos i asturians van dir no a tot això i de mica en mica va apareixent la idea que el PP i CiU i les seves polítiques son derrotables.

El sindicalisme de classe ha demostrat un gran poder de convocatòria, imprescindible social i políticament

El 15M ha estat, com no, a la vaga general, de la seva manera, com no podia ser d’altra forma

L’esquerra política reviscola i l’esquerra transformadora reequilibra les seves posicions a l’hora que deixa clar que vol tallar el camí al PP si o si.

Cal seguir perseverant en aquest camí d’unitat i confluència social i política, ara sabem, bé ho sap molta mes gent, que el PP i CiU han construït part de la seva hegemonia sobre paranys que estan entrant en crisi o com a mínim tenen un qüestionament cada cop mes important, cal seguir en la mobilització i que aquesta definitivament marqui el calendari de la política.

Etiquetes de comentaris: 29m, nuet, reflexions

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

La indignació no ha de ser cap obstacle per analitzar les actituds. En algun lloc ja he escrit que aquests temps em recorden els temps finals del franquisme. Si voleu, aquells darrers cops de cua del peix fora de l'aigua. Jo veig l'ampolla mig plena.

He vist la policia del Felip Puig –armada fins a les dents amb les novetats al mercat de l'armament- fugir  espaordits davant els cossos –armats de les mans- d'una multitud farta que ja ha havia perdut la por i que no volia perdre l'últim que li quedava, la dignitat. D'una multitud que ha fet seves les paraules de Fidel Castro amb les que acabava la Segona Declaració de La Habana, un 4 de febrer de 1962 i les ha acomodat a la seva situació.

 

            "Porque esta gran humanidad ha dicho '¡Basta!' y ha echado a andar. Y su marcha, de gigantes, ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente. Ahora, en todo caso, los que mueran, morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, verdadera, irrenunciable independencia.

            ¡Patria o muerte! ¡Venceremos!"

 

Companys, el feixisme –en totes les seves formes- només pot tancar cossos. Les idees queden lliures, es refermen i s'estenen com una taca d'oli i segueixen amb la família, els seus companys i la societat responsable.

 Recordo un jutge, l'any 1973 –"Don Andrés de Castro y Ancos"- al que els grisos esperaven que li toqués guàrdia per enviar-li els detinguts. A nosaltres, 113, ens va enviar a tots a la presó. D'allà va sortir el crit: L'Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer! La presó seguia sent 'la universitat' dels nostres vells camarades.

 

Veieu com no han canviat tant els temps?