Un article de Thierry Meyssan, president i fundador de la xarxa www.voltairenet.org
L'Assemblea General de l'ONU havia d'estar debatent aquests dies la materialització dels Objectius del Mil·lenni. Però el que en realitat preocupa en aquest moment als diplomàtics és un tema molt diferent. ¿Segueixen sent els Estats Units la hiperpotència que pretenien ser des que va desaparèixer la Unió Soviètica o ha arribat el moment d'alliberar-se de la tutela nord-americana?
Els Estats Units van valorar el 1991 que l'ensorrament del seu rival permetria alliberar les sumes que fins llavors havia reservat al seu propi pressupost militar i dedicar-les a la prosperitat nord-americana. Després de l'Operació Tempesta del Desert, el president George Bush pare havia començat a reduir el format de les seves forces armades. El seu successor, Bill Clinton, va enfortir aquella tendència. Però el Congrés republicà electe el 1995 va qüestionar aquesta opció i va imposar un rearmament, tot i que no es percebia cap enemic a l'horitzó. Els neoconservadors llançaven així el país a l'assalt del món, amb intencions de crear el primer imperi global.
No va ser fins que es van produir els atemptats de l'11 de setembre de 2001 que el president George Bush Jr va decidir envair, un rere l'altre, Afganistan i l'Iraq, Líbia i Síria, i després Somàlia i Sudan per acabar amb l'Iran, abans de tornar cap a Xina.
El pressupost militar dels Estats Units va arribar a representar més del 40 % de la despesa militar a nivell mundial. Però aquella extravagància ha arribat a la seva fi. Davant la crisi econòmica, Washington s'ha vist obligat a optar per l'estalvi. En un sol any, el Pentàgon ha llicenciat una cinquena part dels efectius de les seves forces terrestres, renunciant a més a diversos dels seus programes d'investigació. Aquest brutal retrocés, que només està començant, ja ha desorganitzat el sistema en conjunt. És evident que els Estats Units, malgrat tot el seu poder-superior al dels 20 estats més grans del món, incloent Rússia i Xina- ja no està actualment en condicions de lliurar grans guerres clàssiques.
Així que Washington va renunciar a atacar Síria, quan l'esquadra russa es va desplegar a la costa mediterrània. Per utilitzar els seus míssils Tomahawk, el Pentàgon hauria hagut de disparar des del Mar Roig, sobrevolant aquests Aràbia Saudita i Jordània. A la qual cosa Síria i els seus aliats no estatals haurien contestat amb una guerra regional, abocant així als Estats Units a un conflicte massa gran per les seves capacitats actuals.
En un article d'opinió publicat al New York Times, el president rus Vladimir Putin va obrir foc al subratllar que l’”excepcionalisme americà” constitueix un insult a la igualtat entre els éssers humans i no pot comportar altra cosa que desastres. Des de la tribuna de l'ONU, el president nord-americà Barack Obama li va respondre que cap altra nació, ni tan sols Rússia, volia carregar amb el pes que porten els Estats Units i que si aquest país es dedica a estar fent de policia mundial és precisament per garantir la igualtat entre els humans.
Aquesta afirmació no és gens tranquil·litzadora ja que els Estats Units reafirmen així que se senten superiors a la resta del món i que -als seus ulls- la igualtat entre els humans no passa de ser una qüestió d'igualtat entre els seus súbdits.
Però el fet és que ja es va trencar l'encanteri. La presidenta del Brasil, Dilma Roussef, va rebre aplaudiments en exigir-també des de la tribuna de l'ONU- que els Estats Units es disculpin per l’espionatge a la resta del món, mentre que el president de la Confederació Helvètica denunciava la política nord-americana de força. El president de Bolívia, Evo Morales, va parlar de portar al seu homòleg nord-americà davant la justícia internacional acusant-lo de crims contra la humanitat i el president serbi Tomislav Nikolic va denunciar la farsa dels tribunals internacionals que només condemnen els adversaris de l'Imperi, etc. Hem passat així de les crítiques emeses per uns quants estats antiimperialistes a una rebel· lió internacional generalitzada, a la que se sumen fins i tot els aliats de Washington.
Mai abans s'havia vist tan qüestionada l'autoritat dels amos del món, almenys públicament, la qual cosa mostra que, després del seu retrocés a Síria, ja no aconsegueixen intimidar els altres.
Un article publicat a www.voltairenet.org sota llicència Creative Commons el 30 de setembre de 2013
