Una forma de valorar un sistema social és veure el tracte que dóna a la infància i a la joventut, i també la consideració per l’educació al llarg de la vida d’una persona, que l’ha de fer progressar personal i professionalment, i que per tant, també ha de significar un avenç pel conjunt de la societat. Al llarg de la història, l’educació, que és dret universal, i que és una poderosa eina d’emancipació ha estat sovint instrumentalitzada per a tenir el control ideològic de la societat.
Al llarg de la història, l’educació, que és dret universal, i que és una poderosa eina d’emancipació ha estat sovint instrumentalitzada per a tenir el control ideològic de la societat. A Europa, les polítiques neoliberals continuen promovent la visió mercantilista de l’educació, dins el marc d’atac a les polítiques públiques, amb privatitzacions de concepte en l’ens públic i, també, a través del suport econòmic als ens privats. Certament, l’educació és una eina de futur, però quina educació i quin futur s’està configurant si les decisions sobre polítiques socials en democràcia estan al servei de l’economia, la impulsada per la classe dominant?
El govern del PP amb la llei d’educació (LOMCE), el govern de CiU amb la llei d’educació catalana (LEC) i les retallades d’ambdós governs en matèria educativa i social, escudats en l’anomenada “crisi”, potencien l’educació com a instrument de mercat i no com a dret universal de les persones, en detriment de la qualitat de l’educació pública i dels valors democràtics.
Els valors duen a accions. Les accions demostren valors: La LOMCE, la LEC i les retallades són prou motivadores per a la mobilització, perquè evidencien la intencionalitat de les polítiques dels governs del PP i CiU, que van en contra dels valors que, al nostre entendre, són propis de l’educació pública i les societats avançades:
Democràcia. L’escola pública és un bon espai per a la vivència del diàleg com a forma participada d’arribar a acords positius per a la societat, en canvi ambdues lleis menyspreen aquest valor afavorint el model de gestió jeràrquica i privatitzadora. A Catalunya, el decret de direccions n’és una mostra.
Pau. Es retallen sous i condicions laborals a professionals d’educació mentre es destinen diners a l’empresa de la guerra, diners que podrien ser molt útils per a la millora de l’educació pública i per treballar valors importants com la solidaritat i la Pau, entre d’altres. Dues evidències:
Per part del PP, s’incita a la fractura social inventant-se l’enfrontament lingüístic, quan la llengua sempre ha estat a Catalunya mitjà de cohesió social i així s’ha treballat des de les escoles amb la immersió lingüística. Si bé, els governs de CiU i PP discrepen sobre el tema lingüístic, comparteixen la visió ideològica neoliberal i mercantilista de l’educació. Es potencia la xenofòbia, per trencar la convivència en una realitat diversa, fent així més campanya per la “guerra” que per la interculturalitat necessària per viure en Pau.
Laïcitat. Es destinen diners a l’Església catòlica, directament i a través de subvencions a centres educatius privats (alguns d’èlit) que, de dedicar-se a més a ocupació, recursos i millor formació del personal dels centres educatius públics i als municipis, podrien donar una major qualitat educativa per a tothom.
Esperit crític i sentit responsable del treball col·lectiu. Cal recordar que aquestes lleis educatives van lligades a d’altres polítiques del PP i CiU que expressen la intenció de trencar amb la participació dels i les treballadores en l’organització del treball i que pretenen acabar amb el sindicalisme de classe, gràcies al qual, tot i les dificultats, al llarg de la història, ha aconseguit millorar les condicions laborals i la qualitat de vida de totes les persones de la nostra societat. D’altra banda, la manca d’actitud d’escolta cap a la comunitat educativa, cap a la societat civil per part de la majoria absoluta del PP, evidencia la manca d’acceptació de la crítica i el no reconeixement de polítiques nefastes. La raó absoluta mai ha estat amiga de la democràcia, la cooperació i el treball compartit, que a les escoles es procura.
Pensament i rigor científic. L’argument que utilitzen tant el PP com CiU de què la crisi obliga a prendre mesures d’austeritat, de canvi de lleis, de nous decrets... però en canvi no es fan les avaluacions adequades ni es compta amb els i les professionals de l’educació , dels i les estudiants i la participació de les famílies per tal de fer un diagnòstic encertat de quina és la situació real de cada territori i de cada centre educatiu, d’alló que ha funcionat i el que cal millorar, fa que el pensament científic quedi relegat al res per aquests governs. Afavoreixen l’empobriment intel·lectual i cultural. Caldrà insistir doncs en l’etapa infantil i juvenil en crear estímuls prou interessants perquè l’alumnat experimenti, faci recerca, mantingui la ment oberta, tingui dubtes que l’ajudin a comprendre el món i voler-lo transformar per a la millora social, en lloc de creure’s i consumir a ulls tancats tot allò que passa pels seus ulls i orelles.
Però l’educació no està aïllada del que passa socialment i també “s’aprèn”. És curiós observar com, causa de l’estat de crisi actual, entre d’altres, s’instal·la el sentiment de por, afavorit per una programació televisiva que, tot i els positius programes de reflexió, ciència, coneixement de la història..., inclou i incrementa en horari de més audiència, programes d’opinió i debats a crits, sèries sobre fets sobrenaturals, amb models de persones conformistes, basats en l’esclavatge sexual cap a les dones... La realitat sempre supera la ficció, però aquesta darrera pot emboirar la visió de la primera. Creativitat i fantasia no contradiuen el ser realista i amb pensament científic per voler lluitar per una societat millor. Aquestes lleis educatives formen part d’una estructura de reformes social i laborals dins del pensament únic de la dreta espanyola i catalana, que emmalalteix la societat, provocant com a estats de normalitat, els estats depressius, estats de bloqueig, d’evasió de la realitat per no sentir el patiment real... En definitiva, deixar de construir, de crear, de viure saludablement. I això, dificulta encara més les accions educatives en els espais educatius.
Coeducació. Pel PP i CiU aquest és un concepte a fer desaparèixer, fins al punt que ni tant sols l’escolarització mixta, que és necessària però no té perquè significar coeducar, es pren en consideració. Des del principi d’igualtat d’oportunitats i no discriminació, la manca de visió coeducativa és una involució en els avenços que des del feminisme s’han aconseguit per a les dones i els homes d’aquesta societat, tant a nivell de reconeixement del paper de les dones en la història, la cultura, la ciència, el quotidià..., com d’organització laboral, familiar i personal, de participació en els diferents àmbits de la vida social i personal (per exemple, s’han retallat algunes mesures relatives a la cura d’infants). Però què s’ha d’esperar de governs que no donen importància al fet que la societat està formada per dones i homes, que no tenen en compte l’atur afecta de forma desigual a la meitat de la població?
Educació al llarg de la vida. Les retallades i les lleis educatives del PP i CiU deixen en precari a la canalla més petita, amb menys recursos per a les escoles bressol, de 0 a 3 anys, i el tancament d’algunes d’elles, de la mateixa manera que succeeix amb els centres d’estudis artístics. Deixen de banda a les persones, que per manca de creació d’ocupació, es troben a l’atur i cerquen en la formació una oportunitat d’aprofitament del temps per a millorar els seus coneixements mentre no es resituen en el mercat de treball: oferta insuficient de places públiques i plantilles en l’educació per a persones adultes en les diverses vessants (instrumental, formació ocupacional o professional, llengües...), que no permet cobrir tota la demanda ni derivarà a centres privats, donada la despesa econòmica que això suposa. Amb l’augment de quotes universitàries i la desocupació en el sector d’educació informal, tampoc es pot garantir el dret a l’educació d’aquelles persones que volen seguir-se formant o que volen tenir accés als diferents nivells formatius, o que requereixen d’una l’acollida i integració sociocultural (de reciprocitat) com la població nouvinguda i immigrada.
Qualitat i equitat per a una societat diversa. En els documents oficials sobre educació s’utilitzen aquests conceptes, però en realitat, es potencia la privatització dels serveis educatius i la precarietat del sistema i les condicions laborals dels i les professionals, es dóna un mateix tractament a necessitats diferents de treballadors/es i persones usuàries, i es cerquen formes jeràrquiques per damunt del consens social i polític i la inversió necessària per aquesta qualitat. D’aquesta manera, es posa en perill la ja devaluada qualitat de l’educació pública i les seves potencialitats. Cal una aposta de finançament públic potent per a l’educació pública i comunitària (més enllà de l’escola, amb els plans educatius entorn) que permeti una major equitat (a cadascú allò que necessiti). Això vol dir més ingressos per investigació, innovació, formació sòciopedagògica i del lleure per a una educació integral, orientació i formació professional, avaluació transparent de tot el sistema educatiu, creació i gestió pública de centres públics de 0-3... i pel manteniment i creació d’infrastructures educatives.
Treballar per la qualitat i l’equitat, significa canviar el xip cap a una cultura de més justícia i solidaritat. Cal un sistemes potent d’avaluació del sistema educatiu i del context social, previ a qualsevol canvi legislatiu, i no tant el retorn a revàlides per a l’alumnat que no faciliten l’aprenentatge motivador, pràctic i reflexiu necessari sinó la mera preparació d’exàmens per superar etapes, un factor antipedagògic total.
Cal canviar la cultura de la subvenció, del xec escolar, de la beca, de l’externalització d’empreses de serveis de dubtós control per part de l’administració, del paternalisme institucional que tot ho resol... per la cultura de la participació democràtica en els centres i entorns educatius (famílies, associacions del barri...), dels impostos alts per a qui més té, dels pressupostos potents per a l’educació pública que compensin desigualtats i cobreixin en cada moment allò que faci falta per a criatures, joves i persones adultes diferents, de manera que la igualtat d’oportunitats sigui una realitat.
L’educació pública de qualitat és imprescindible configurar un model social i econòmic basat en el coneixement, la seva aplicació i els valors democràtics. El PP i CiU, amb aquestes lleis i les retallades, amb la presa de decisions unilaterals, sense escoltar la societat civil, ataquen l’educació pública i, per tant, la democràcia.
L’educació ha de ser una prioritat social i política i, com a comunistes, entenem que segueix sent indispensable acabar amb la doble xarxa (pública i privada concertada): cal un pressupost alt per a l’educació pública en totes les seves vessants (centres educatius públics, polítiques educatives municipals, formació universitària...). La qualitat d’un sistema educatiu que tingui l’educació pública com a referent, donat que segueix sent la única que pot garantir l’exercici del dret a l’educació en condicions de qualitat, igualtat, equitat i cohesió social, beneficia a les persones que hi treballen, participen en les dinàmiques d’aquest, en definitiva, a tota la comunitat educativa i social. La LOMCE i la LEC són favorables a la xarxa privada en detriment de la pública, que és l’espai de tothom.
El PCC considera que cal seguir generant debat en el sí de la comunitat educativa i social, cal seguir coordinant accions unitàries que sumin la força dels diferents sectors (professionals, estudiants, famílies, associacions veïnals i de barri...). Per això, el PCC celebra la convocatòria unitària sindical i el suport de la resta d’organitzacions socials (FAPAC, MUCE...), al que el PCC es suma. La unitat de la classe treballadora és motor de canvi per una educació pública de qualitat i per una societat sana, solidària i equilibrada.
