per Joan Tafalla
L’aparició, el 28 de maig de 1982 del nº 1 d’ Avant, òrgan del PCC, fou una anomalia en la transició. O millor dit, en la transacció que transformà “la ruptura democràtica” en “reforma suplicada”.
Avant fou l’òrgan d’una gent que es va rebel·lar aquell cambalache. Avant criticava de manera rotunda tots i cadascun del eixos d’aquell canviar-ho tot per a que rés no canviés: els pactes de la Moncloa, la monarquia, la Constitució del 78, l’enterrament de la memòria històrica, l’entrada a l’OTAN, l’entrada al Mercat Comú, el sindicalisme, les nuclears...
Però Avant fou molt més que l’òrgan d’un discurs crític. Avant donà expressió escrita a un acte d’autonomia cultural de classe: la voluntat d’organitzar les idees i les persones comunistes a les fàbriques, a les empreses i en els barris. Avant fou, també vehicle setmanal de formació, de cultura comunista. I nogensmenys, fou vehicle d’internacionalisme proletari.
Feia anys que no repassava la meva vella col·lecció d’Avant. Hi he retrobat quelcom més que tots i cadascun dels temes mencionats: hi he retrobat una amplíssima llista de signatures dels comunistes que hi escrivien. Em refereixo a treballadors manuals e intel·lectuals que ompliren aquelles planes amb informacions, amb reflexions, amb propostes. He retrobat, també, les fotografies d’en Santi Romero que sovint son més eloqüents que els textos.
El meu limitat paper durant vuit anys, fou mirar de coordinar aquella experiència de periodisme revolucionari. No hauria pogut fer res, si no fos pel treball entusiasta d’un reduït i heroic (sí, heroic!) equip de redactors, dels teclistes i dels muntadors, de l’administració i dels nombrosos difusors que feien arribar Avant als barris i a les empreses. Avant fou doncs, una tasca col·lectiva.
Ser membre d’aquell col·lectiu, treballar al seu costat, aprendre tantes coses de tots els seus membres, ha estat l’experiència més enriquidora i gratificant de la meva vida política.
Etiquetes de comentaris: 1000
