L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
El diumenge dia 25 de gener va ser aprovada per àmplia majoria amb més del 60%, la nova Constitució. Al dia següent, es van poder advertir dues formes ben diferents de percebre les coses en dos mitjans prou il•lustratius: la que es va donar a un dels diaris de major difusió a Espanya, El País i la que va recollir La Jornada, el diari de major divulgació a Mèxic.
El primer que em crida l'atenció són els titulars; mentre per a El País la diferència del 60-40, sobtadament, no li semblava suficient feia una lectura en clau de cisma tot titulant: "Bolívia aprofundeix la seva divisió". Resulta curiós que fa ja anys no considerés cismàtica la majoria del 55-45 del referèndum pel qual l'UE va aprovar (malgrat no ser en principi legal davant del dret internacional per no ser "qualificada") la independència de Montenegro de Sèrbia. Per a uns (l'anomenat món occidental) un referèndum de "majoria qualificada" és, en segons quins casos, un factor de divisió i falta del que avui dia coneixem per "consens polític". En aquest sentit, xoca veure el contrast amb La Jornada, que li treu protagonisme al president Evo Morales per donar-l'hi al poble: "els bolivians i les bolivianes el van aprovar" o "la nova Constitució obre les portes del poder a la majoria indígena i dóna a l'Estat el control total sobre l'economia". Sembla ser quelcom lògic al estar parlant d'un referèndum.
Seguint la millor tradició liberal imposada després de 1989, es diu que s'ha trencat la confrontació d'idees, d'ideologies i fins i tot, de classes. Sembla ser que les classes han desaparegut i, entretant, el fet que més del 60% dels bolivians/es hagin recolzat la reforma constitucional i que pràcticament es correspongui amb la distribució indígena (i per ende pobre) de Bolívia, és considerat pel País com una victòria de la "confrontació sobre el consens". Seguint la millor tradició prussiana, es fa al•lusió a un consens perdut en un passat idíl•lic en què tots els bolivians/es vivien en perfecta pau i harmonia. Coincideixo amb el pensament hegemònic en el qual s'argumenta que és una autèntica llàstima que els acords no assoleixin el 99% de suports però, per lamentable que pugui semblar-los als puristes de la nova moral del món postsoviètic, el conflicte social i de classe continua molt present i resulta difícil enterrar-lo de manera que pugui ser definitiu sense acabar amb les contradiccions que es generen conseqüència del sistema. A Europa això pot ser latent però fins que es posi fi a aquestes, sempre estaran allà.
Al continent llatinoamericà sembla ser que estan canviant algunes coses i això, a més d'inquietar als que saben molt bé de quina part estar, crea crispació als sectors hegemònics que fins llavors havien governat països com ara Bolívia. Un país de majoria indígena que té, en el seu actual president, al primer mandatari indi de la seva història i que per primera vegada, sotmet a decisió popular, una reforma constitucional. Sorprenentment, es tracta d'una confrontació que ve a alterar l'ordre i la lògica mateixes de la semàntica i el sentit comú d'ella derivats de tal manera que ,quan a la majoria pobra i fins al moment marginal se li dóna la potestat de decidir sobre res menys que el seu futur, el que s'està fent és marginar l'altra part mentre es perverteixen idees que són espais comuns de concòrdia com el de la marginació de les "minories" que en aquest cas és la classe "criolla".
Algun mal pensat podria creure que des d'occident s'estan creant les bases per al qüestionament dels principis mateixos de la democràcia. Si d'una cosa tan legítimament asèptica com un referèndum pot arribar a imposar-se interpretacions tan perverses, on poden acabar nocions com la de sobirania popular? La deriva de la democràcia-occidental-capitalista cap a aquests posicionaments ideològics que estan adquirint categoria d'hegemònics és plausible. Fins fa ben poc, la sobirania era un exercici que es practicava en exclusiva a occident. Quan en altres zones com Amèrica Llatina s'emula aquest exercici fins a portar-lo en un estadi extrem de justa plasmació que no pot ser qüestionat, el pas següent és qüestionar el que "els altres" tinguin legitimitat per exercir la sobirania, especialment, la nacional com el cas de Cuba. Des de l'etnocentrisme més paternalista es pretén qüestionar-se la idea de sobirania nacional. Aquest pensament pot considerar-se en el gramsciano sentit més pur hegemònic. Si la societat accepta això, llavors, on queda el concepte fins ara inalienable de sobirania popular?
Si ens escandalitzem d'una constitució orientada a la majoria marginada i pobra aprovada pel 62% i a la vegada ens compadim de la pèrdua de privilegis que sofrirà la minoria criolla, llavors estarem passant per un cèrcol perillós, un cèrcol que qüestiona principis fins ara considerats inalienables i universals, com els de sobirania i justícia social, que passaven per a l'esquerra per ser part de mínims i constituir la columna central de la democràcia. El que en última instància es qüestiona és la democràcia. No hagués d'estranyar a ningú que, una vegada han estat assumits com a norma tals qüestionaments, s'accepti una "carta atorgada" sotmesa a consulta no vinculant que restringeixi drets de ciutadania i obri el pas a una ruptura entre ciutadans "de primera" i "de segona" o permeti la introducció d'una normativa com les 65 hores després de canviar el "dret al treball" pel "dret a treballar". Això ens porta a un nou estadi del sistema, el que la Comintern va percebre com la barbàrie abans que el col•lapse. Avui, fins i tot sense entreveure el col•lapse, es va introduint suaument la barbàrie.
L’11 de setembre es complien 35 anys del cop d’Estat feixista a Xile. Un cop militar que, amb Pinochet al capdavant, van promoure els poderosos amb la participació dels Estats Units (EUA), contra la voluntat d’un poble que havia decidit una via socialista, amb Salvador Allende com a president. Ara els EUA continuen amb les mateixes ingerències als països llatinoamericans que, com Bolívia, han decidit assumir en les seves mans el futur de la seva gent i del seu país.
Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.
Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feia servir la paraula "cambas" per referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets dels "collas" o dels "cambas". Per als propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ONGs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ONGs de desenvolupament local. Tots érem comunistes i per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.
Actualment, com aleshores, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en gran part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que és igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa és que tots accedeixin a l’escola i a la salut públiques, al transport, a la terra i a una casa sense "mal de chagas". Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EUA, en una batalla entre la gent originària de les belles muntanyes de l’altiplà i la de l’exuberant selva i les terres amazòniques.
Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga mà dels EUA els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.
Els que no creuen en la democràcia es freguen les mans, diuen que els pobles no poden decidir els seus destins i molt menys, si els ciutadans no estan preparats, referint-se al poble bolivià, amb un Cap d’Estat indígena.
Què s’han cregut! Sàpiguen, els que així pensen, que som molts els que no perdem l’esperança, i estem segurs que la veritat triomfarà.
Els poderosos, fins ara amos de vides i béns, han d’acceptar la voluntat del poble que, en el cas de Bolívia, ha parlat amb el seu vot quan, dos terços de la població, ha recolzat Evo Morales en el seu afany de construir una Bolívia a partir de l’educació, el treball, la tolerància, la justícia, l’equitat per a tots els ciutadans.
Les minories, el terç que fins ara ha dominat –eren menys d’un terç però s’hi han sumat els que volen pujar al carro dels poderosos- no vol perdre les rengles d’aquest país que tants rèdits els han donat. No oblidem que 100 famílies disposen de més de 30 milions d’hectàrees mentre que la majoria està en la misèria absoluta.
Els que manaven i han perdut el crèdit del poble, han d’acceptar la voluntat de la majoria que, a més, vol negociar, pactar mitjançant la paraula, com ha vingut dient al llarg de la campanya Evo Morales i que, un cop guanyador, ha intentat negociar amb els dissidents. “No gobernaré sobre la sangre de mi pueblo” ha dit.
S’ha acabat el temps de domini d’aquella dreta, població d’emigració estrangera que majoritàriament viu a Santa Cruz, grups poderosos, amos de terres, indústries, bancs –croates i alemanys en sa majoria- que han aconseguit fer-se amb el país gràcies als governs militars. La primera i segona generació d’aquests que no accepten Evo, controlen la part productiva de santa Cruz, són ells els que han propiciat el procés secessionista. Són, la gent com ells, els que han venut Llatinoamèrica als ianquis.
Però els pobles llatinoamericans han dit prou, s’han posat dempeus per dir que volen participar en el devenir dels seus pobles, volen escriure el futur que els guiarà cap a un món més just.
Evo té doncs al davant un gran dilema. Opcions? Que els moviments socials aconsegueixin hegemonia a través de la Constitució d’un Estat Plurinacional que reconeix 36 Nacions amb les seves llèngües, cultura, pràctiques socials o fer respectar els drets per la força de l’Estat de Dret. A costat de qui es posarà l’exèrcit? Sempre ha defensat l’oligarquia però cal veure on s’ubica ara.
Diuen que la dreta planteja negociacions a través de l’església catòlica. Veurem com s’ho manega, estarà com sempre amb els rics, o es plantejarà d’acostar-se als pobres? Jugarà amb l’esperança o amb l’oligarquia?
El proper desembre, un Referèndum medirà els suports a la nova Constitució, que planteja, entre altres temes, la distribució de la terra. La propietat màxima estarà entre les 5 i les 10 mil hectàrees per família. D’aquí els plors i el cruixir de dents!
S’ha acabat doncs la veda per als que han oprimit els pobles originaris. Aquests pobles volen ser sobirans, no volen que “aliens” s’immiscueixin en el seu futur, pretenen caminar sols, treballar per a ells, per als seus fills, per a Bolívia.
S’ha acabat també el domini dels del Nord. Com poden dictar normes si no saben manegar-se a si mateixos, tal com es contempla en la pitjor davallada de l’economia americana de la història? Com s’ho faran amb els seus pobres?
Els països veïns els fan costat, àdhuc sembla que la Presidenta de Xile Michelle Bachelet s’avé a negociar la sortida de Bolívia al mar, assignatura pendent des de finals del segle XIX quan la van perdre.
Bolívia vol desfer-se dels dictadors, mai més García Meza (1980-81), mai més Hugo Banzer (1971-78 i 1997-2001) pels disbarats comesos, pel despreci als indígenes –un 70% de la població-. Els bolivians volen avançar pel seu compte, es consideren majors d’edat.
Prou morts i assassinats, no més ultratges racistes. Per què, qui i com es pot justificar la massacre d’homes, dones, nens, pel fet de ser seguidors d’Evo? Sicaris o veïns, ningú pot arrabassar la vida de ningú.
El nombre d’assassinats pot depassar la cinquantena apart de ferits i desapareguts. La Justícia no els pot absoldre, cap persona decent pot ignorar-los. Cal declarar, els responsable de les matances, criminals contra la Humanitat i castigar-los a perpetuïtat.
Amics bolivians, no perdeu l’esperança… Som molts els que estem al costat vostre, de la nova Bolívia. Mereixeu la victòria, que, en aquest cas, està acompanyada de la raó.
Pablo Montes
