Pablo MontesEl diumenge dia 25 de gener va ser aprovada per àmplia majoria amb més del 60%, la nova Constitució. Al dia següent, es van poder advertir dues formes ben diferents de percebre les coses en dos mitjans prou il•lustratius: la que es va donar a un dels diaris de major difusió a Espanya, El País i la que va recollir La Jornada, el diari de major divulgació a Mèxic.
El primer que em crida l'atenció són els titulars; mentre per a El País la diferència del 60-40, sobtadament, no li semblava suficient feia una lectura en clau de cisma tot titulant: "Bolívia aprofundeix la seva divisió". Resulta curiós que fa ja anys no considerés cismàtica la majoria del 55-45 del referèndum pel qual l'UE va aprovar (malgrat no ser en principi legal davant del dret internacional per no ser "qualificada") la independència de Montenegro de Sèrbia. Per a uns (l'anomenat món occidental) un referèndum de "majoria qualificada" és, en segons quins casos, un factor de divisió i falta del que avui dia coneixem per "consens polític". En aquest sentit, xoca veure el contrast amb La Jornada, que li treu protagonisme al president Evo Morales per donar-l'hi al poble: "els bolivians i les bolivianes el van aprovar" o "la nova Constitució obre les portes del poder a la majoria indígena i dóna a l'Estat el control total sobre l'economia". Sembla ser quelcom lògic al estar parlant d'un referèndum.
Seguint la millor tradició liberal imposada després de 1989, es diu que s'ha trencat la confrontació d'idees, d'ideologies i fins i tot, de classes. Sembla ser que les classes han desaparegut i, entretant, el fet que més del 60% dels bolivians/es hagin recolzat la reforma constitucional i que pràcticament es correspongui amb la distribució indígena (i per ende pobre) de Bolívia, és considerat pel País com una victòria de la "confrontació sobre el consens". Seguint la millor tradició prussiana, es fa al•lusió a un consens perdut en un passat idíl•lic en què tots els bolivians/es vivien en perfecta pau i harmonia. Coincideixo amb el pensament hegemònic en el qual s'argumenta que és una autèntica llàstima que els acords no assoleixin el 99% de suports però, per lamentable que pugui semblar-los als puristes de la nova moral del món postsoviètic, el conflicte social i de classe continua molt present i resulta difícil enterrar-lo de manera que pugui ser definitiu sense acabar amb les contradiccions que es generen conseqüència del sistema. A Europa això pot ser latent però fins que es posi fi a aquestes, sempre estaran allà.
Al continent llatinoamericà sembla ser que estan canviant algunes coses i això, a més d'inquietar als que saben molt bé de quina part estar, crea crispació als sectors hegemònics que fins llavors havien governat països com ara Bolívia. Un país de majoria indígena que té, en el seu actual president, al primer mandatari indi de la seva història i que per primera vegada, sotmet a decisió popular, una reforma constitucional. Sorprenentment, es tracta d'una confrontació que ve a alterar l'ordre i la lògica mateixes de la semàntica i el sentit comú d'ella derivats de tal manera que ,quan a la majoria pobra i fins al moment marginal se li dóna la potestat de decidir sobre res menys que el seu futur, el que s'està fent és marginar l'altra part mentre es perverteixen idees que són espais comuns de concòrdia com el de la marginació de les "minories" que en aquest cas és la classe "criolla".
Algun mal pensat podria creure que des d'occident s'estan creant les bases per al qüestionament dels principis mateixos de la democràcia. Si d'una cosa tan legítimament asèptica com un referèndum pot arribar a imposar-se interpretacions tan perverses, on poden acabar nocions com la de sobirania popular? La deriva de la democràcia-occidental-capitalista cap a aquests posicionaments ideològics que estan adquirint categoria d'hegemònics és plausible. Fins fa ben poc, la sobirania era un exercici que es practicava en exclusiva a occident. Quan en altres zones com Amèrica Llatina s'emula aquest exercici fins a portar-lo en un estadi extrem de justa plasmació que no pot ser qüestionat, el pas següent és qüestionar el que "els altres" tinguin legitimitat per exercir la sobirania, especialment, la nacional com el cas de Cuba. Des de l'etnocentrisme més paternalista es pretén qüestionar-se la idea de sobirania nacional. Aquest pensament pot considerar-se en el gramsciano sentit més pur hegemònic. Si la societat accepta això, llavors, on queda el concepte fins ara inalienable de sobirania popular?
Si ens escandalitzem d'una constitució orientada a la majoria marginada i pobra aprovada pel 62% i a la vegada ens compadim de la pèrdua de privilegis que sofrirà la minoria criolla, llavors estarem passant per un cèrcol perillós, un cèrcol que qüestiona principis fins ara considerats inalienables i universals, com els de sobirania i justícia social, que passaven per a l'esquerra per ser part de mínims i constituir la columna central de la democràcia. El que en última instància es qüestiona és la democràcia. No hagués d'estranyar a ningú que, una vegada han estat assumits com a norma tals qüestionaments, s'accepti una "carta atorgada" sotmesa a consulta no vinculant que restringeixi drets de ciutadania i obri el pas a una ruptura entre ciutadans "de primera" i "de segona" o permeti la introducció d'una normativa com les 65 hores després de canviar el "dret al treball" pel "dret a treballar". Això ens porta a un nou estadi del sistema, el que la Comintern va percebre com la barbàrie abans que el col•lapse. Avui, fins i tot sense entreveure el col•lapse, es va introduint suaument la barbàrie.Etiquetes de comentaris: Bolívia, Internacional, referendum
