Tenim tan assumit que la necessitat més extrema i l’opulència més desvergonyida són dues cares de la mateixa moneda, que la notícia ens deixa indiferents. Del darrer informe del Seminari d’Economia Crítica Taifa es desprèn, entre altres coses, que la riquesa és el contrapunt de la pobresa
Mentre amb una certa adaptació acceptem que la pobresa forma part d’una capa més extensa de la societat, ens adonem que algunes empreses i, per tant, alguns empresaris, incrementen els seus beneficis escandalosament. Els números, que són alts per dalt i per baix, han aconseguit deixar-nos indiferents. A l’informe número 4 del Seminari d’Eco-nomia Crítica Taifa s’analitza quines són les causes d’aquests desajustaments que, any rere any, fan que la distància entre els més pobres i els més rics sigui més gran i, sobretot, que la riquesa es concentri en menys persones.
Les causes són variades. En primer lloc, entre 1995 i 2004, encara que estadísticament la participació dels salaris es va mantenir constant al voltant del 54% del PIB, es va haver de repartir entre més treballadors, perquè la població activa es va incrementar del 81 al 85% en el mateix període. Això va produir una tendència a l’homogeneïtzació salarial i a l’empitjorament de les condicions dels treballadors més pobres, tot i que els beneficis del capital van créixer des del mínim del 25% del PIB el 1967, fins gairebé el 40% el 2006.
La capacitat adquisitiva dels ciutadans ha minvat perquè els salaris reals estan estancats des del 1980, tot i que les jornades anuals a Espanya són de les més altes d’Europa. La disminució del salari real en un 4% en l’última dècada ha anat paral•lela a un increment dels preus dels béns de consum. El 2003, les famílies espanyoles van gastar un 18% de la despesa total en alimentació; en begudes, un 2,2%, i un 36,5% en habitatge. Però l’increment de l’IPC d’alguns dels productes de primera necessitat ha perjudicat les persones amb menys poder adquisitiu, ja que consumeixen productes amb més inflació, com l’alimentació i el lloguer.
Aquesta minva de la capacitat adquisitiva s’ha vist agreujada per la disminució de la despesa social de l’Estat a Espanya, que està estancada i partia d’una protecció social insuficient, tot i l’elevat creixement econòmic de les dues últimes dècades. D’altra banda, la intensificació del dèficit social ha empobrit les famílies.
Beneficis empresarials
El que no s’ha mantingut constant en el període 2001-2005 són els beneficis empresarials. L’estudi analitza els tres sectors més significatius i amb més influència de l’economia del país –el financer, l’energètic i el d’infrastructures, construcció i immobiliàries–, així com un altre de grans empreses diverses. De la recerca, que només fa servir dades oficials de la Borsa i la comptabilitat de les empreses –amb el que això representa de rebaixa en les xifres de beneficis– es desprèn que en el sector financer les deu principals empreses van obtenir una taxa mitjana de beneficis del 16,9%; les set empreses més grans del sector energètic van arribar a una taxa de 13,78%, i en un 17,06% les d’infrastructures, construcció i immobiliàries. I que, a més, aquests beneficis gairebé s’han duplicat en el període 2001-2006 passant de l’11,78% al 20%.
Aquests beneficis tenen noms i cognoms, perquè en el sector financer destaquen el BSCH i el BBVA, que en el període 2000-2005 van acumular un benefici de 19.428 i 18.464 milions d’euros respectivament; i la Caixa, amb un increment de benefici del 85,44% de l’any 2004 al 2005. Algunes empreses de la construcció també són representatives d’aquests increments, com ara Ferrovial, que l’any 2002 va augmentar els seus beneficis en un 101,54%; Colonial, en 164,70%, i Metrovacesa, en un 87% el 2005.
Una de les causes d’aquest fort augment del guany empresarial és la concentració creixent de la riquesa per empreses i sectors productius. Entre tres i cinc empreses controlen el mercat en la majoria dels sectors, produint-se una situació de competència oligopolística. La compra i venda de les empreses, més que la mateixa producció de les empreses, s’ha convertit en un procediment per obtenir beneficis sucosos.
*Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa
El poder econòmic, en mans de 500 persones
En la mateixa mesura que les empreses creixen, s’incrementen els ingressos dels seus directius i executius. Molts d’aquests directius perceben, a banda del seu salari, altres tipus de remuneració, com ara pensions de jubilació, accions preferents, etc. Els més alts directius de les empreses espanyoles reben remuneracions entre 155 i 500 vegades el salari mig anual a Espanya, i entre 388 i 1.214 vegades el salari mínim interprofessional. A Espanya, els directors generals de les grans empreses cobren una mitjana de 173.000 euros anuals, sense comptar les elits, que encara n’obtenen de molt superiors. Generalment, aquests grans sous van associats a polítiques empresarials de contenció salarial per als treballadors.
Les declaracions d’Hisenda són una bona mostra de les desigualtats en els ingressos. Si mirem l’Impost sobre el Patrimoni (sobre les darreres dades, del 2003), veiem que la riquesa patrimonial dels 583 declarants del tram més ric és gairebé igual a la riquesa declarada de les 300.000 persones dels set primers trams més baixos. El 40% de les declaracions més baixes afirma tenir un patrimoni que no arriba al 6% del total. La relació entre la propietat dels més rics i la dels més baixos és d’aproximadament 2000 vegades a favor dels primers. Si es revisa l’Impost sobre la Renda, un 3,5% de rics indica que rep el 22% de tots els ingressos declarats. Els ingressos mitjans d’aquests declarants estan entre 91 i 272 vegades el tram de les persones que declaren els ingressos més baixos.
Amb aquestes xifres no seria arriscat afirmar que a Espanya, el poder econòmic i financer està distribuït i concentrat de forma que menys de 500 persones controlen el benestar social de gairebé 45 milions de ciutadans. Etiquetes de comentaris: Economia, Estat espanyol
