Aquest mes, els ratots, les mentides imperants, arriben en filera. Us ho han repetit massa vegades: “No s’ha de ser tan radical, tan esbojarrat. Centra’t, sigues una mica més tolerant!”
Què hi ha darrere d’unes tan assenyades recomanacions d’algú que ens estima i ens ho diu pel nostre bé? Anem a PAMS (Petites Aportacions, Minúscules, Sinceres). Què volen dir amb això de radical? Si els responeu que radical ve d’arrel i significa anar a l’origen, causa o motiu de les coses, us diran que nanai. Que ells ho entenen com a utòpic, somiatruites, esquerranós, rebel, insolent, malcarat, maximalista, antisistema i desobedient. Condensat en una paraula: comunista!
Tolerant? Amb qui o què? “T’aniria més bé si toleressis que les coses són com són i no es poden canviar. Que sempre hi haurà pobres i rics, diferències i injustícies, i que, posats a sobreviure amb alguna qualitat personal, millor triar el bàndol dels poderosos que no pas el dels morts de gana”. I més encara si el preu és una certa (o molta) incoherència davant del que es veu com a intolerable, i toca, i cal empassar-se la rata o mirar cap a un altre lloc.
Et volen centrat. En relació a quin centre? És bo el centre? I on és? Potser, com les temperatures, ni fred ni calor: zero graus? O volen dir mediocritat, gregarisme, amuntegament, anonimat, obediència, submissió? No deu ser que, tot i reconèixer que aquest món és una claveguera, prediquen la inhibició per contagi, la negativa a qualsevol aspiració de canvi? Que “la caritat ben entesa comença –i acaba– per un mateix”. “I si tinguessis problemes de consciència, t’apuntes a una ONG o a la parròquia, que són molt trempats”.
La política ja és un tema massa penós i perillós... Si no és que ets a la dreta i/o dins el sistema, i penses viure’n. Llavors, paciència, disciplina, amén i piloteig. No discrepar, no dissentir i, sobretot, no somiar coses que qüestionin l’ordre establert!
Ètica versus estètica? És cert que les formes no tenen necessàriament relació amb els continguts. Si et ve de gust, jove inquiet de sang calenta, pots fer escàndol, cridar, fer-te notar, perforar-te, tatuar-te, disfressar-te, fumar-t’ho tot, passar de tot, blasmar les maneres beneïdes pels adults, fugir del centre, ser excèntric... Tot això ja està previst. Si només crides i t’esbraves, si no lluites, no hi ha perill contestatari de fons.
Sovint, el missatge de les paraules no té res a veure amb el to i els decibels emprats. Els meus mestres acostumaven a parlar baixet. José M. Valverde deixava anar veritats trencadores com a punys amb veu tranquil•la i assossegada. Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i profunda, com ho era la seva escriptura, amb una cal•ligrafia diminuta... Deia que per culpa de l’hàbit adquirit a la presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia prou llàpis ni paper.
Com a norma, la cridòria sol portar poca saviesa. Penso que, com més decibels, menys raonament. També sé que, a vegades, alguna vegada, cal apujar el to i cal cridar. Tanmateix, les coses importants a la vida, els amors i els desamors, acostumen a professar-se en veu baixa.
Per Toni BarbaràEtiquetes de comentaris: Opinió
