És –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’anomenat problema de la immigració no és si podem o no conviure amb la diferència, sinó si podem conviure o no amb l’espectacle esfereïdor de l’explotació humana massiva indispensable per l’actual model de desenvolupament econòmic, que, al costat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ens retrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la força de treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolució industrial.
En aquest context, per què serveixen totes aquestes polèmiques que giren a l’entorn de la integració cultural dels immigrants i altres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat..., que s’entesten a centrar certes problemàtiques a l’entorn del sempre confús concepte de cultura. I, si ens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racisme disfressat de tolerant coincideixen a donar per bona aquesta retòrica basada en la problematització d’una diversitat humana que en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.
La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de les cultures cal buscar-la en els seus grans avantatges. Permet reanimar aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la seva noció de raça, i, sobretot, fa possible que des que es va estendre l’apel•lació a les cultures per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciat a incloure el valor classe a l’hora d’analitzar els conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles.
La dialització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment, el racisme està servint més que mai per estructurar la força de treball... I davant de tot això, el que es reclama no és més justícia, sinó comprensió, empatia, obertura a l’altre... Clams a favor dels bons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixen amplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emocions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètriques. Vet ací com s’ha acabat realitzant el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolició per decret de la lluita de classes.
Manuel DelgadoEtiquetes de comentaris: Immigració, Opinió
