La tensió entre l’internacionalisme i la tradició nacional ha estat una qüestió central en la teoria i en la praxi del moviment comunista. Des de Marx, i des de la creació de la Primera Internacional, el debat ha tingut sempre vigència, fins als nostres dies, tot i que en determinats moments hagi semblat menys visible. En contraposició a la perillosa tendència dominant de relegar als arxius de la història tot allò que es va produir abans del 1989, em sembla imprescindible (re)pensar activament allò que s’hi va dir i que s’hi va fer, per poder fer front als reptes del nou mil•lenni.
Per tant, vull referir-me a Antonio Gramsci, que probablement va saber situar amb la màxima claredat aquesta qüestió. Retornant a la filosofia de la praxi, Gramsci va comprendre que la situació internacional s’havia de prendre en consideració des del seu aspecte nacional: “El punt de partida és nacional i és a partir d’aquest punt de partida que cal pensar els moviments. Però la perspectiva és internacional, com no pot ser d’altra manera (A. Gramsci, Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno, Torino, 1966, 114). La forta interrelació entre l’element nacional i l’internacional resulta evident; amagar-la o fins i tot negar-la seria absurd, a més d’un suïcidi polític. Segons Gramsci, els conceptes no-nacionals eren erronis i la prova la proporcionava la mateixa història del moviment obrer. L’originalitat del bolxevisme, des d’abans de la Revolució Russa, va consistir precisament en la depuració de l’internacionalisme de tot element ideològic, en el pitjor sentit del terme, per tal de donar-hi un contingut de política realista. Als Quaderni del carcere es defineix Lenin en contraposició a un Trotsky “cosmopolita”, com a “profundament nacional i profundament europeu”, perquè havia comprès de quina manera una classe de caràcter internacional necessitava imperiosament “nacionalitzar-se”. En aquest fet i en la unitat i coherència del seu pensament, Gramsci, igual que G. Lukács, va saber veure la grandesa de Lenin.
A finals de novembre del 1917, un cop els bolxevics havien aconseguit l’inimaginable, Gramsci va escriure el famós article La rivoluzione contro Il Capitale, amb una clara referència a l’obra de Marx. Val la pena, però, afegir un breu comentari per evitar malentesos: la revolució contra “El Capital”, per com se l’interpretava en la Segona Internacional. L’extraordinària ruptura que va representar la presa del Palau d’Hivern va significar, en efecte, el retorn teòric (però també pràctic) a les arrels del marxisme, tal com havia anticipat el mateix Lenin a L’Estat i la revolució. Una interpretació correcta de l’octubre del 1917 (i del seu desenvolupament) només és possible en la mesura en què es tingui en compte la relació que es va establir amb la tradició socialista existent fins a la Gran Guerra. De la mateixa manera, una interpretació correcta del comunisme (i de la seva història) en les diverses realitats nacionals ha de prendre en consideració la complexa relació que va néixer a partir de l’encontre del leninisme amb el passat –la tradició nacional– i que va acompanyar els partits comunistes durant tot el segle xx. Gramsci va saber individuar en el concepte d’hegemonia el punt en el qual es materialitzen les exigències de caràcter nacional, sense oblidar mai que la classe és internacional. Després de la derrota del feixisme, Togliatti va demostrar haver comprès els ensenyaments gramscians i va contribuir a la construcció d’un partit comunista, que era al mateix temps nacional i internacional.
Retornar a Gramsci, per tant, no és un tribut inútil al passat, sinó més aviat una necessitat en aquest inici fosc del segle xxi. I també un desafiament per poder (re)pensar de forma activa la història del moviment comunista a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya.
Steven Forti
Etiquetes de comentaris: Opinió
