Aquesta vegada, el contista-flautista que això signa ha deixat de racó la gralla de cada dia i s’ha proveït de la flauta travessera més grossa que ha trobat. Avui parlem de veritables ratots, grans, vells, resaviats, negres i estesos arreu. Són mentides dures i difícils d’arrossegar fins al seu extermini al riu de la ciència, la història i la veritat. Avui parlem de la jerarquia eclesiàstica! Cap ni un dels lectors i lectores habituals d’aquestes línies iròniques i laiques confondria la superestructura clerical amb la soferta i respectable base feligresa. No cal ni aturar-s’hi. Una caterva de sotanes i birrets de colors que, durant segles, han vingut mantenint que ells, i només ells (aquí, el masculí excloent és del tot premeditat, ja que les dones mai no han superat l’accés al sacerdoci), amb crucifixos d’or penjant de les papades, ostenten i administren la veritat suprema, la vida, la mort, l’halitosi, la hipocresia, el més enllà i el més aquí.
Ens ho han matxacat en cerimònies i ritus al gust, bíblies diverses, llibres i pamflets, guerres totes, delmes, penitències, sacrificis, pecats i fogueres, en capelles i catedrals, en pintures, escultures i murals vaticans, en croades i processons. De por en por: és el nacionalcatolicisme. Aquelles persones-ramat que es neguin a l’amén submís i absolut seran heretges, enemics, pecadors contaminants, agents diabòlics. D’entre aquestes turbes satàniques rebels, una versió és especialment perillosa: la comunista. Tant se val que alguns d’ells es declarin cristians, per despistar i confondre el personal.
“Són autèntics dimonis, amb banyes i cua! Es condemnaran al foc etern, i encara ens arrossegarien si els escoltéssim”. I, ja posats, en matèria més terrenal afirmen, embolicats amb túniques negres i des de la veritat suprema dels seus púlpits magnificents: “Els rojos us ho prendran tot! La casa, el cotxe, els fills, la butxaca, l’ànima, la tele, l’honor, la visa, la play… Tot!”.
Arribats aquí, s’imposen un parell d’anècdotes adients per foragitar tanta ferum d’inquisició; ambdues són autèntiques. Imatge 1: una dona veneçolana d’aspecte madur, just vestida amb quatre draps, a la porta de la seva barraca, confessant al reporter de la televisió: “No votaré sí demà al referèndum del president Chàvez, perquè m’han assegurat a l’església que si guanya em vindran a prendre aquesta, la meva casa!”.
Escena 2: Una iaia molt espavilada, a la meva consulta mèdica que, en acabar de visitar-la, em diu: “Doctor, que puc fer-li una pregunta personal?”. “Naturalment!”, responc. Ella diu: “M’han dit les amigues que vostè és comunista. Ningú no ho diria. Vol dir que això li ho han explicat bé?”. Contesto: “Vol dir, àvia, que li han explicat bé a vostè?”.
Silenci i reflexió final en veu alta. “Miri, jo crec en Déu, però ja m’està bé que el meu metge sigui ateu i comunista, perquè, com que vostès no hi creuen, farà tot el possible per mantenir-me a la terra el màxim temps possible. Oi?”.
Rata tocada per la intel•ligència, mentida desemmascarada, rata liquidada.
Toni BarbaràEtiquetes de comentaris: La Rata, Opinió
