Ho recordava Emir Sader recentment. El nombre d’inques que habitaven a Cuzco –el melic del món–, la capital de l’Imperi inca, quan van arribar els colonitzadors espanyols rondava els sis milions. Cinc anys després van ser reduïts a 1,6 milions, tots esclavitzats. Els que componien l’elit política, cultural i militar d’aquella civilització, que abans que Copèrnic, Bruno i Galileu ja conjecturava que la Terra girava al voltant del Sol, uns 300.000, van ser liquidats, tallant de soca-rel les seves possibilitats de supervivència.
Tal va ser la destrucció causada per aquells de qui descendeix l’actual rei d’Espanya, el mateix que en una sortida de to, tutejant des de la seva alçària borbònica, mana callar i s’absenta d’una reunió quan el president d’un país sobirà, Daniel Ortega en aquest cas, s’atreveix a criticar –gosa seria la seva paraula– el nefast (criminal era la paraula que tenia en ment) comportament al seu país d’una multinacional espanyola de l’àmbit de les elèctriques. Endesa, per ser més concret.
Es comprendrà per això, i per moltes altres raons que podem atendre, la desolació que va embargar tota l’esquerra quan dirigents del PCE, els noms dels quals prefereixo no citar, es van presentar en públic la primavera del 1977 acceptant símbols associats al franquisme i a la mateixa institució monàrquica. Costa creure-ho ara, però aleshores ningú (llevat dels que en aquell moment estaven molt ficats en el si de l’alta política) no es podia imaginar que es transigiria amb la forma d’Estat i es deixaria de banda la vindicació republicana a l’arxiu dels somnis impossibles. Ningú. Repeteixo una altra vegada per si no m’he explicat: ningú.
Sigui com sigui, acceptant encara que no admetent que aquella era llavors l’única política possible i que la resta era simple esquerranisme confortable de saló de ments extraviades, han passat més de 30 anys i en aquest temps hi ha hagut una Constitució intocable (però molt tocable, per cert, quan els que la sacralitzen volen modificar-la) que situa el cap de l’Estat per sobre de les lleis i en posició de comandament, amb la conseqüència de tots coneguda i per alguns soferta: no és possible criticar obertament la institució, no es pot dir que la Monarquia no és una institució democràtica, no és possible manifestar que els pressupostos de la Casa Reial i la seva forma de vida són un escàndol per a qualsevol persona que hi pensi, sigui o no d’esquerres, un instant del seu temps amb netedat de cor i de ment.
Per això, l’esquerra que vulgui servir d’instrument de canvi social, que realment tingui esperit de servei per a aquest objectiu, i que no aspiri com a finalitat central a la seva pròpia perduració i a la dels seus dirigents i quadres instal•lats, ha de manifestar el que és raonable i necessari: que no està, que no pot estar d’acord amb aquesta forma d’Estat perquè no pot estar-hi d’acord, que són un escàndol ciutadà molts dels seus comportaments i que l’actitud dels mitjans, gairebé de tots, és d’un servilisme que genera acidesa gàstrica –Iñaki Gabilondo brindant en pantalla el 70è aniversari del monarca, per exemple– i que això, tot això, molt elemental evidentment, s’hauria de dir en i fora de les institucions, i no només amb la boca petita i en la intimitat més estricta i quan toca en les trobades polítiques de rigor. Organitzacions republicanes com la Unitat Cívica per la República (UCR), col•lectiu al qual pertanyo, n’hi ha moltes més sens dubte, ho agraïríem sincerament. Seria un estímul per a la nostra lluita que és, creiem, el combat, el just combat de tota l’esquerra.
Si l’esquerra, o les esquerres, com es prefereixi, no ho fa així, no passarà res o gairebé res, sens dubte, però la gent, la gent que vol recuperar memòria, energia, principis, racionalitat, sentit de la seva militància, vermellor extraviada i amagada amb vergonya, i no vol combregar amb rodes de molí ni amb res indigest, s’allunyarà de les posicions acomodatícies de l’esquerra instal•lada que a penes molesta i que, com sempre, podrà teoritzar i justificar ad nauseam les seves posicions injustificables.
Ara bé, és possible que quan una marea ciutadana republicana s’estengui per carrers i ciutats s’apuntin i, fins i tot, vulguin estirar del carro. L’oportunisme, és sabut, sol tenir aquests signes d’identitat.
“I en veritat us dic que si és gran el país en el qual un home aconsegueix, sense violar la llei, ajuntar cinc mil milions, és més gran encara el país que no li perdona, i que, anticipant-se a la mort, l’obliga a tornar-los”. Així escrivia l’escriptor anarquista Rafael Barrett. Aquesta és la qüestió i a això hem d’aspirar. La Història, com la propietat, ha recordat el filòsof i escriptor internacionalista i republicà Santiago Alba Rico, és un robatori. Per això no hem de simpatitzar amb aquests lladres.
Steven FortiEtiquetes de comentaris: Opinió
