El responsable de relacions internacionals del Partit Comunista d’Israel defensa el dret d’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967, així com que la capitalitat de Palestina sigui Jerusalem oriental
Quina és la realitat d’Israel més enllà del conflicte?
Israel està travessant un període de crisi. Estem en una etapa de neoliberalisme molt ferotge en què es tracta de privatitzar-ho tot, amb una ofensiva molt gran contra les classes populars. Això es tradueix en una elevada resistència social i grans lluites, fet que no és excepcional a Israel, sinó en general a tot l’Orient Mitjà.
Com situa el Partit Comunista d’Israel el conflicte amb Palestina. A qui beneficia?
Evidentment, a qui no beneficia és al poble palestí, que és víctima de l’ocupació. Des del costat israelià, la major part de la població no te cap interès que l’ocupació continuï. L’ocupació també s’utilitza per seguir callant veus de protesta; se’ns diu “no crideu perquè ens ataquen”,“no cridin perquè Ahmadinejad té la bomba atòmica a l’Iran”...
De tota manera, a vegades l’amenaça és real. En una època d’atemptats suïcides de Hamas era molt difícil fer manifestacions per lluites obreres. Hi ha una amenaça que és real, però també una altra que està molt inflada per les necessitats d’una unitat nacional front a l’enemic extern.
És a dir, serveix per aturar avenços socials?
No, la lluita de classes continua. Ara, per exemple, l’ensenyament centra la major mobilització. Tant estudiants com professors estan en vaga en contra de la privatització de l’ensenyament.
Parla’ns del conflicte palestino-israelià. Com el definiries?
Uns diuen que és una guerra de religions en la qual només uns tenen el dret a ser a la Terra Promesa... D’altres ho veuen com una guerra de dos moviments d’alliberament nacional, el jueu i el palestí, però el sionisme va ser un moviment colonialista. La nostra visió és que el conflicte surt de la dinàmica de classes. La creació de l’Estat d’Israel és la victòria d’un model capitalista sobre un model molt feble econòmicament, com era el palestí.
Com es viu el fet de les colònies als territoris ocupats?
Abans, les colònies tenien una base social molt gran; l’extrema dreta tenia una base molt forta, que mobilitzava milers de persones. Els darrers anys s’ha erosionat tota aquesta base social, i el projecte de les colònies és molt impopular. Fins a tal punt que en la retirada dels territoris de Gaza no van poder mobilitzar ningú més que els mateixos colons afectats.
També cal dir que no tots els colons són militants d’extrema dreta... Hi ha ultrareligiosos, però també hi ha molts immigrants i pobres. Però, evidentment, hi ha un gruix important feixista.
Quina és la salut del moviment pacifista israelià?
El moviment pacifista està patint una crisi generalitzada. El moviment més gran era el grup Pau Ara, relacionat amb el laborisme. El cap del partit laborista és el ministre de defensa, Ehud Barak; per tant, el moviment té problemes per mobilitzar-se. Els altres moviments, que estan a l’esquerra de Pau Ara, no tenen tanta capacitat de mobilització.
De tota manera, nosaltres també ens trobem amb un problema polític quan plantegem la solidaritat amb el poble palestí. La pregunta és: amb quin poble? El de Hamas? El d’Al Fatah? Ara mateix Palestina està en plena guerra civil armada i és molt difícil articular qualsevol mesura de solidaritat en aquestes condicions.
Què implica el mur?
Se suposa que el mur es construeix per seguretat, però implica que els límits d’Israel estiguin més enllà de les seves pròpies fronteres, tal com diuen els acords del 1967. Israel s’annexiona més territoris que els que li corresponen històricament, se-gons el consens internacional. El mur era relativament popular durant les onades d’atemptats de Hamas i la Jihad islàmica, però ara ha esdevingut molt impopular, perquè que és molt costós i no tothom ho veu bé...
Però els atemptats han baixat a causa del mur?
És una decisió política de Hamas i la Jihad no fer atemptats, però també ha ajudat l’augment de la repressió israeliana. Sempre surten notícies sobre la interceptació de terroristes, la desarticulació de fabriques d’armes... Però moltes vegades sona més a muntatges que busquen alimentar l’imaginari de la por.
Aquesta situació beneficia la indústria armamentística is-raeliana?
Sí, però la indústria no necessita d’aquestes petites coses. Al punt de mira hi ha l’Iran, i d’altres. La indústria militar d’Israel fabrica tancs, avions, míssils i bombes atòmiques... I no pas per utilitzar-los contra Hamas, sinó per servir no només els interessos d’Israel, sinó també per mantenir l’hegemonia militar dels Estats Units (EUA). Cal tenir present que la indústria militar segueix estant subvencionada directament pels EUA, i que Israel proporciona l’armament per als soldats nord-americans a l’Iraq.
Quin és, doncs, el paper dels EUA?
Els EUA segueixen donant suport a l’Estat d’Israel com no ho havien fet els darrers quaranta anys. Això va més enllà dels interessos d’Israel; són els interessos dels EUA, que pretenen tenir tota una sèrie de bases per tot el món. I Israel és l’únic portaavions nord-americà que no es pot enfonsar, com va dir Ariel Sharon fa temps.
I quin tipus d’ajuda rep Israel per part dels EUA?
Els EUA no donen ajuda econòmica a Israel des de fa anys. L’ajuda militar que Israel rep és en material, per valor de 3.000 milions de dòlars. Es tracta de la major ajuda militar internacional per capita (Egipte rep 3.000 milions i Colòmbia, 2.000). És una forma d’ajudar la indústria nord-americana pròpia. A Israel veiem soldats amb uniformes americans; per què, si és més barat fer-los a Israel? Si sumem tota l’ajuda militar que els EUA donen, veiem que supera els 10.000 milions de dòlars, i que EUA se subvencionen ells mateixos a través de l’ajut militar estranger. Se sol dir que hi ha una crisi de l’ocupació.
Fins l’esclat de la primera Intifada, el 1987, l’ocupació no necessitava tenir un soldat a cada cantonada. No hi havia fronteres. La zona estava totalment pacificada, òbviament per la forta repressió que hi havia. Molts militants comunistes, que eren una de les principals forces, van ser expulsats dels territoris ocupats, igual que militants d’Al Fatah i nacionalistes. En aquella època el sector islàmic no tenia força. Després del 87, l’ocupació només pot sobreviure militarment. On hi ha el tanc israelià és on hi ha l’ocupació; si marxa el tanc, l’ocupació se’n va. L’ocupació ja no es manté.
D’altra banda, a la societat israeliana ja no hi ha un consens sobre l’ocupació, com passava als anys 70, en què es tenia la visió d’una ocupació temporal dels territoris palestins. La retirada dels territoris de Gaza és un clar símptoma d’aquesta crisi.
Quina és la posició del PCI en referència al conflicte?
Té quatre bases fonamentals: dret a l’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967; Jerusalem oriental ha de ser la capital de Palestina; desmantellament de totes les colònies i la resolució del problema dels refugiats d’acord amb les resolucions de l’ONU. La idea de dos estats, que només defensàvem nosaltres, ha esdevingut molt popular, fins i tot Bush la defensa. Un 62% de la població està d’acord emb el desmantellament de les colònies en favor d’un acord de pau. La qüestió de Jerusalem està, avui dia, molt debatuda. La qüestió dels refugiats no està tan clara, ja que algunes parts de ciutats israelianes estan fetes sobre la base de pobles que eren palestins fins el 1948, i es tem una situació com la de Iugoslàvia. Nosaltres creiem que, sense solucionar el tema dels refugiats, no se solucionarà el problema.
I què podem fer des d’Europa?
Sobretot, i primer de tot, la solidaritat amb el poble palestí. Després, qüestionar quin és el paper d’Europa i quina implicació tenen els països europeus col•laborant amb la indústria militar israeliana. El pas seria fer boicot, no als productes israelians, sinó a les empreses europees.
Gerard Baró
Perfil
Efraim Davidi és membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Israel i responsable de relacions internacionals del partit amb Amèrica Llatina i Europa. Forma part de l’executiva d’Histadrut (sindicat israelià) i és investigador del Centre d’Estudis Regionals i Internacionals de la Universitat de Tel-Aviv.
Així mateix, és professor d’Economia i Història Social d’Orient Mitjà a la mateixa universitat, membre de l’Institut Internacional d’Histadrut i director acadèmic del Col•legi Econòmic i Social.
Les seves publicacions inclouen diversos llibres sobre economia, treball, globalització i història (tots en hebreu), i diversos documents en hebreu, àrab, anglès, francès i espanyol. Doctorat en Història del Treball per la Universitat de Tel-Aviv, té un màster en Estudis de Pau i Desenvolupament a la Universitat de Goteborg (Suècia).
Etiquetes de comentaris: Entrevistes, Internacional, Palestina
