Per al coordinador general del Partit del Poble Palestí, la superació del conflicte entre Israel i Palestina passa per la retirada de les tropes i dels assentaments israelians, això com pel retorn a les fronteres del 1967
Primer de tot, voldria saber quines són les condicions de vida dels palestins.
No es poden separar les condicions de vida dels palestins de l’estat d’ocupació en què es troba Palestina. Les incursions de l’exèrcit israelià i els assassinats... El mur divideix el territori en dues parts, segregant els pobles, com es feia a la Sud-àfrica de l’apartheid. Hi ha més de 650 punts de control dins de Cisjordània que impedeixen la lliure circulació. Hi ha carreteres que estan prohibides als palestins, només per als colons israelians. A Cisjordània hi ha més de 200 assentaments jueus que impliquen la presència de 500.000 colons...
Les condicions de vida dels palestins són molt dures; el nivell de vida esta baixant, l’atur va del 26% al 40% de la població de Cisjordània, mentre que a Gaza l’atur és superior al 60% a causa del boicot. S’està malmetent qualsevol tipus de desenvolupament. Els palestins han arribat a una situació d’un futur invisible, un futur frustrat. No saben què pot passar. Evidentment, tota aquesta situació només facilita el creixement dels extremismes. I parlen de terrorisme, quan l’únic terrorisme és l’implementat per l’exèrcit israelià amb les decisions del govern d’Israel i els crims de guerra pels assassinats, bombardejant la població civil, demolint les cases dels palestins...
Aquestes condicions estan complicant l’existència dels palestins i dificulten enormement la possibilitat d’arribar a una solució política del conflicte, ja que els israelians només estan interessats a impedir l’establiment d’un Estat palestí, tal com s’ha vist després d’Annapolis. Políticament, es viu una polarització entre Hamas i Al-Fatah.
Els errors i la mala gestió d’Al-Fatah a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb un govern corrupte i el malbaratament dels recursos econòmics va donar ales a Hamas. A les eleccions de 2006 no tenien programa polític, només agitaven la idea de canvi. La gent els va votar i van obtenir la majoria.
Però hi va haver un govern d’unitat nacional.
En poc temps es va veure que la corrupció de Hamas no era menor que amb Al-Fatah, i no van poder continuar sols. S’acorda la creació d’un Govern d’Unitat entre Hamas i Al-Fatah. Però no dura més de tres mesos; quan Hamas veu que les coses no van com ells volien, es trenca l’acord. Se separa Gaza de Cisjordània i apliquen el seu règim a la franja de Gaza. La primera cosa que fan és treure la bandera palestina i posar la bandera de Hamas al parlament. Això és molt significatiu de cap on s’esta anant.
I quina és la situació de l’esquerra a Palestina?
Les organitzacions d’esquerres estan en una posició molt feble. Els darrers temps hi ha moviments, hi ha signes que serà possible crear coalició per unir les esquerres i així tornar a tenir influència en les masses. L’objectiu és poder aturar Hamas i forçar Al-Fatah a canviar el seu rumb.
El Partit del Poble Palestí (PPP) és l’únic partit que no dóna suport a la lluita armada i que no té braç armat.
Sí; nosaltres, desde la nostra fundació, pensem que no hi ha solució per la via militar, i s’ha demostrat al llarg dels 40 anys d’ocupació. I em refereixo als dos costats, ni Israel, que té un exèrcit tan poderós i sofisticat, no ha pogut guanyar per la via militar. No han pogut vèncer el poble palestí, que continua resistint a les terres.
Nosaltres creiem que el moviment de masses és el camí per resistir l’ocupació. Tenim l’experiència de la primera Intifada, en què les úniques armes eren les pedres i la participació de les masses en la resistència va neutralitzar l’exèrcit israelià. Aquest moviment es va guanyar la solidaritat de tot el món, fins i tot dels israelians.
Després de la retirada dels assentaments jueus de la franja de Gaza, quina és la valoració?
No ha canviat res. Continuem estant controlats per l’exèrcit israelià. Hi ha la zona de seguretat al voltant de la franja. Hi ha les fronteres tancades, els controls militars impedeixen el moviment de la població, no hi ha rutes de comunicació amb Cisjordània... Gaza continua sent territori ocupat.
Quina és la valoració de la trobada d’ Annapolis?
Quan Bush fa la crida per a la trobada, nosaltres ja sospitàvem de l’objectiu i de quins serien els resultats d’Annapolis. Però es va voler crear la il•lusió que d’Annapolis sortirien les bases per a la creació d’un estat palestí. De fet, la trobada d’Annapolis no ha servit per a res. Però l’administració Bush va imposar l’inici de negociacions bilaterals per buscar una solució permanent del conflicte; unes negociacions que haurien d’acabar a finals del 2008.
Immediatament després, Ehud Olmer, el primer ministre israelià, ja va dir que això no seria possible. També va anunciar la construcció de més habitatges a l’assentament proper de Jerusalem, i els atacs han continuat. Això no mostra cap mena de predisposició d’Israel per encaminar cap negociació de pau ni arribar a cap acord. Els americans són els únics que surten amb alguna cosa, ja que Annapolis és sobretot un interès nord-americà. Els Estats Units (EUA) estan en una situació molt complicada a l’Orient Mitjà, amb els conflictes a l’Iraq, Iran, el Líban, el conflicte Israel-Palestina... La política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà ha fracassat sempre. Aquesta és la raó principal per convocar Annapolis, per intentar involucrar el món àrab esperant que, gràcies a la trobada, es normalitzaran les relacions entre els àrabs i Israel, i així deixar els EUA en una posició favorable per poder atacar l’Iran sense l’oposició dels països àrabs.
D’altra banda, els EUA s’autoanomenen àrbitres del conflicte. La primera tasca és implementar el full de ruta entre els palestins i els israelians, i l’únic que pot mediar en el full de ruta són els EUA. D’aquesta manera, configuren la seva hegemonia en tota la situació política a l’Orient Mitjà, abandonant la Unió Europea, i s’autodeclaren representants de la política mundial.
Quin paper juga Europa en tot això?
N’esperem un paper més gran. A Annapolis han permès ser exclosos de tot el procés, fins i tot de la implementació del full de ruta, i només es queden amb el paper d’ajudar econòmicament Pales-tina. Els nord-americans controlen la política, mentre que els europeus hi posen els diners i fan la feina bruta.
Crec que Europa hauria d’actuar com a contrapoder a l’hegemonia nord-americana i estar més involucrada; que les negociacions arribin a un final exitós depèn de la capacitat d’Europa per interferir en les negociacions, ja que els EUA juguen sempre en favor d’Israel.
Per al PPP, quin és el camí per arribar a la pau?
La via militar ha fallat, així que és temps per a la solució política i, per tant, sabem que s’haurà de negociar la solució final, però les bases han de ser la retirada de les tropes i els assentaments; el retorn a les fronteres del 1967, que suposen el 22% del territori històric de Palestina; la capital ha de ser Jerusalem Est. I no es pot parlar de reconciliació sense solventar el tema dels refugiats. Volem un estat democràtic, laic i que visqui en pau amb tots els veïns, fins i tot amb Israel.
Gerard Baró
Perfil
Fuad Rizk és coordinador general del Partit del Poble Palestí (PPP), i alcalde de la població de Beit Jala, a Cisjordània. El PPP forma part de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP) des del 1987, any en què esclata la primera Intifada.
El Partit del Poble Palestí sorgeix del procés de refundació del Partit Comunista de Palestina (PCP) després de la caiguda de l’URSS. El PPP ha participat de l’aliança d’esquerres Al-Badil formada conjuntament amb el Front Democràtic d’Alliberament de Palestina (FDLP) i la Fida (Unió Democràtica de Palestina). Aquesta aliança està ara mateix en un procés de redefinició política.
El Partit del Poble Palestí és una de les poques formacions que no tenen un braç armat, a diferència d’altres formacions d’esquerres com ara la FDLP o el FPLP. I els principals objectius del Partit del Poble Palestí són la lluita per una Palestina lliure i socialista per una via democràtica.
Etiquetes de comentaris: Entrevistes, Internacional, Palestina
