tres cassos
En Gerard i en Ferran
En Gerard és un jove treballador en precari. Ha treballat en tres empreses al llarg del 2006 i ha guanyat 12.000 euros bruts anuals, equivalents a 11.238 euros nets, sent la diferència la retenció d’IRPF en nòmina del 2% (contracte temporal) i la quota de treballador a la seguretat social. Es porta una bona sorpresa en comprovar que tenia l’obligació de fer la declaració d’IRPF, tot i haver guanyat menys dels 22.000 euros bruts anuals tan anunciats als espots de l’AEAT, per haver treballat en diferents empreses i haver superat els 8.000 euros d’ingressos bruts. Agafa una bona emprenyada en saber que ha de pagar més de 600 euros.
En Ferran, directiu intermig en una empresa, es mostra comprensiu amb l’emprenyada del seu fill, però alhora satisfet en saber que una part dels seus ingressos, en ser computats com a dietes i despeses de viatge, no tributen IRPF perquè no superen els límits legals. En Gerard pensa: si diferents governs de l’Estat i patronal són els màxims responsables de la desregulació i mercantilització de les relacions laborals generadores de precarietat i els impostos han de servir per redistribuir riquesa, com és que, a més, castiguen els treballadors/es que patim la precarietat laboral ?
En Cisco i l’Encarna
En Cisco és un petit comerciant jove. Té una petita parada de peix en un mercat municipal de Barcelona, amb un vehicle isotermo de capacitat de càrrega inferior a 1.000 quilos; consumeix 15.000 kw de llum anual i factura menys de 450.000 euros l’any. Cada primavera, en fer la declaració d’IRPF, observa que, per aplicació de la normativa de determinació del rendiment net de l’activitat empresarial mitjançant el mètode d’estimació objectiva per signes, índexs i mòduls, el seu rendiment net anual resultant és de 14.477,47 euros, inferior al que, com a treballadora, ha guanyat l’Encarna, dependenta de la peixateria del davant. Com que al certificat de rendiments del treball expedit per l’empresa, i entregat a l’Encarna, es reflecteixen uns ingressos íntegres (salari brut) de 18.000 euros, en Cisco també riu en recordar com, el 1993, primera declaració d’IRPF del 1992 i primer exercici fiscal d’aplicació dels mòduls, va dir al seu assessor: “Tio, no et passis, que si poso aquest rendiment em llences la inspecció d’Hisenda a sobre!”. Quina sorpresa, també, la d’en Cisco en comprovar que tot era ben legal.
En Cisco es fa algunes preguntes: l’Encarna té idea d’aquesta absurditat? Si ho sap, ho assumeix passivament i submisa? Tan gran era el nivell de frau fiscal que l’AEAT va optar per crear el règim de mòduls de determinació del benefici, preveient que recaptaria més que amb el benefici presumptament real (aquell que sorgiria de la comptabilitat i fiscalment anomenat Estimació Directa/Estimació Directa Simplificada? I, finalment, havia optat l’AEAT per abaratir el cost fiscal com a forma d’estimular el compliment, baratet, això sí, de les seves obligacions fiscals?
En Sergi i Espavilats, SL
En Sergi és un col•lega professional de l’Òscar. A més de promotor immobiliari, va concórrer a una ampliació de capital d’Espavilats, SL i s’hi va incorporar com a soci. Aquesta societat té com a objectiu l’adquisició d’habitatges i el seu posterior lloguer. L’administrador, el senyor Especulata, va comunicar a l’AEAT que “Espavilats, SL s’acull al règim fiscal especial de les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges que “intenta afavorir l’accés a l’habitatge de joves i immigrants, i la mobilitat geogràfica dels treballadors”. Clar que, més enllà de les exposicions teòriques de motius, Especulata va pensar que allò realment important era que Espavilats, en acollir-se a aquest sistema fiscal especial, tindria una bonificació del 85% de la quota íntegra extensible a les rendes derivades de l’arrendament d’habitatges.
Va repassar bé les condicions exigides (el nombre d’habitatges arrendats o oferts al lloguer ha de ser igual o superior a deu, amb una superfície construïda inferior a 135 metres quadrats, i els habitatges hauran d’estar llogats o oferts en lloguer per un període igual o superior a set anys) i no va observar cap condició relativa a que l’import del lloguer fos inferior al preu de mercat. Va pensar que un regal fiscal com aquell no es podia deixar escapar.
La normativa permetia engreixar el benefici a distribuir entre els socis. Però vet aquí que aquesta mateixa normativa estableix que “els dividends que haguessin estat distribuïts amb càrrec a rendes a les quals fossin aplicables les bonificacions abans esmentades es beneficiaran, a més, de la deducció per doble imposició interna de dividends del 50%”. Tot plegat, per efecte de la normativa fiscal, més benefici a percebre i menys impostos a pagar.
Etiquetes de comentaris: Economia, Estat espanyol
