L’esquerra defensa mesures per reduir les desigualtats socials que la mà invisible i intel•ligent del capitalisme provoca. Això implica desenvolupar una política capaç de generar els recursos necessaris per reduir els nivells de desigualtat. Però si, com diu el clàssic, la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, res no és més cert quan parlem de política fiscal.
Les classes populars, majoritàriament, han assumit com a propi el discurs de la dreta que diu que “on millor són els diners dels contribuents és a la seva butxaca”. El discurs de la dreta en política fiscal cala fortament, i més en una etapa històrica de cultura individualista, característica de l’hegemonia del neoliberalime.
La gran filosofia pràctica del felipisme va ser gato blanco, gato negro, que más da, lo importante es que cace ratones, per intentar justificar la seva “única possible” política econòmica, continuada, amb matisos, pels següents governs d’Aznar i Zapatero. Traduït a un capítol de la política econòmica com és la política fiscal, vol dir que el gat blanc ha de reduir el seu esforç fiscal encara que sigui a costa de molts gats negres.
Ben coneixedors d’aquest hipòcrita pragmatisme d’una cosa son les propostes programàtiques per als electors i una altra de ben diferent, governar guanyant-se la confiança dels inversors, escoles de negoci, associacions i col•legis professionals, actuant com a lobbys de pressió al servei dels poderosos, convoquen a jornades informatives i de formació polítics de perfil tècnic, amb responsabilitats a l’àrea econòmica de les administracions, per tal de fer-los coneixedors de les demandes dels més poderosos en matèria de política fiscal. Cal afegir, per no donar lloc a confusions, que ICV, EUiA i IU estan fora d’aquest joc que sí que practiquen PP, PSOE, CiU i PSC.
Amb aquest gris panorama, resulta, democràticament, ben saludable que una entitat de la societat civil amb perspectiva d’organització alternativa d’aquesta mateixa societat clavi les dents al mig de l’os de la política econòmica: la política fiscal. Benvinguts siguin els contra-lobbys. Des del coneixement professional com a assessor fiscal, intentaré explicar de forma entenedora, a manera de conte, alguns casos pràctics d’aplicació de la normativa fiscal, amb una observació majoritària en l’IRPF (Impost de la Renda de les Persones Físiques), per visualitzar que el sistema fiscal espanyol actual està ben lluny de ser progressiu, tal com mana la mateixa Constitució espanyola.
Pere FernándezEtiquetes de comentaris: Economia, Estat espanyol
