Al llarg del segle xx, el sindicalisme mundial ha patit cops, fractures i crisis d’identitat. La necessitat de construir una unitat tan àmplia com sigui possible conflueix en una organització que fa les seves primeres passes
Des de la dècada dels noranta, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convèncer la resta que la història s’ha acabat, ja que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista i, per tant, no només les teories, sinó també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat).
Aquest esfondrament és encara més evident des d’Europa, on una part de les organitzacions socials celebra la caiguda del mur i, sense retre comptes, es posa objectivament al costat dels capitalistes, que el que celebren és la caiguda de tot, no pas d’una determinada manera de gestionar el socialisme i, per tant, a més, celebren la caiguda de l’Estat social de la democràcia.
Quan al cap dels anys alguns s’adonen de l’abast del que ha succeït; quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer i sota les seves regles (és fals que la mundialització no tingui regles); quan estan en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar files perquè la pujada de la marea no els arrossegui.
Críticament, cal veure per què, entrada la dècada dels vuitanta, quan les polítiques neoliberals arrasen continents com l’africà i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes amb la complicitat de governs com el de Cardoso al Brasil, Fujimori al Perú o les oligarquies a Veneçuela i especialment a Colòmbia, on assassinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica -l’intent més seriós de superar el conflicte armat-, tots els esforços se centren a Europa, a com fer caure el socialisme real que, amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapès.
Em demanareu què hi té a veure el sindicalisme amb tot això. Aparentment poca cosa; políticament, molt, i m’explicaré.
Retrospectiva sindical
El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la Segona Guerra Mundial també és víctima de la Guerra Freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influència cristiana, una part de la socialdemocràcia i allò que anomenaríem sindicalisme classista, fruit d’influències socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra.
Internacionalment, cap als anys cinquanta trobem, per tant, la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.
No es la meva intenció parlar de tota la història sindical del segle xx; això correspon als historiadors. Però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeixen crisis d’identitat successives en l’FSM que la porten gairebé a la desaparició i que, paral•lelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho.
Després de dècades de relacions diplomàtiques sindicals, de sobte, el moviment sindical organitzat s’adona de la realitat, que actua gairebé d’oïdes front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Recomanacions de l’OIT, al desert, o, en el pitjor dels casos, a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicions de l’FMI per invertir o del BM per fer préstecs.
Conclusió: el moviment sindical les rep de tots cantons i reacciona parcialment encara; para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en àmbits internacionals com la UE o a l’OIT, en funció que la correlació de forces és adversa, i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea; no s’avança en l’àmbit de l’OIT) i es recula culturalment; es retorna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.
Malgrat tot, la necessitat de construir la més àmplia unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensar-se de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalisme global, fa un gran pas quan s’assenyala la necessitat que tots els sindicats conflueixin en una organització mundial. Lamentablement, des d’alguns sectors es pretén construir aquesta organització des de velles pràctiques que institueixen vetos injustificables i injustificats, perquè, vejam, ¿qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i qui depèn veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, veneçolans, xinesos, indis? Aquells que donaven diners als governs dels Estats Units per a la guerra del Vietnam no fa pas tant, per exemple?
Aquestes velles pràctiques no haurien de posar el moviment sindical internacional en divisions de guerra freda i, en tot cas, des del respecte al pluralisme, quan millor els va als treballadors es quan actuen units.
La cita del 6 d’octubre
Està a punt de constituir-se la nova Central Sindical (CSI) a les amèriques, amb un plantejament polític ofensiu com és la Plataforma Laboral de las Américas, que presenta temes laborals importantíssims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, des de Veneçuela, Uruguai i Bolívia fins al Brasil, sense subordinacions externes ni dels mateixos governs a Amèrica Llatina, per molt progres que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front als tractats de Lliure Comerç (que no són lliures, sinó que són imposicions i són de comerç, però injust i en desigualtat de condicions), i front als anomenats Acords d’Associació amb la Unió Europea, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobretot perquè en termes de mobilització social estan uns graons més amunt que els europeus.
Aquest panorama dibuixa una CSI amb contradiccions, però que incorpora la majoria d’organitzacions i que té plantejada una jornada mundial per al treball digne i de lluita contra la pobresa el proper 6 d’octubre. Cal impulsar, sense cap mena de dubte, aquesta jornada, perquè cal fer un pas, encara que sigui petit i lleuger, en la direcció de la mobilització mundial. És clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobresa, de les polítiques neoliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’immens poder de l’oligarquia financera. És clar! Però cal començar des d’algun lloc i, sobretot, cal sumar. I, a més, qui ens impedeix que, en aquest context, parlem de com veiem la situació mundial? És una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions és restar al marge d’un inici de canvi.
Jordi Ribó i Flos
Etiquetes de comentaris: Internacional, Treball
