En la nostra societat, com en altres del nostre entorn, les desigualtats socials estan augmentant, prescindint de si estem en un període de bonança econòmica o de crisi. Vivim en la falsa il•lusió que el creixement econòmic comporta una millora de les condicions de vida del conjunt de la societat. És possible que això fos així en determinats moments de la nostra història. Però, ara, la realitat és ben diferent. Ja tenim prou dades que ens permeten veure-ho.
L’economia espanyola, entre l’any 1996 i el 2006, ha tingut un creixement econòmic mig anual del 3,5%, molt per sobre dels socis de la zona euro (2,1%) i dels Estats Units (3,3%). L’any 2007 s’ha situat per sobre d’aquesta mitjana, amb un creixement del Producte Interior Brut (PIB) del 3,8%. Hem pogut escoltar que, mentre altres economies estan en recessió, la nostra obté molt bons resultats. Però ens hauríem de preguntar com es trasllada aquesta realitat a la vida de les persones. Si mirem detingudament l’Enquesta Financera de les Famílies 2005 elaborada pel Banc d’Espanya, podem trobar una primera resposta: entre l’any 2002 i el 2005, període de gran creixement (l’augment del PIB del 2002 és d’un 3,1% i el del 2005, del 3,6%), la mitjana i la mediana de la renda familiar han disminuït. La mediana, la quantitat que està al mig del conjunt de les rendes familiars espanyoles, ha passat dels 25.200 euros als 23.100. És a dir, que la població espanyola en el seu conjunt s’està enriquint, però majoritàriament s’està empobrint. Què està passant? El que està creixent és un 10 % de les rendes familiars, les de la població més rica. La mediana del 20% de les rendes més baixes ha passat de 8.700 euros a 6.900; s’ha empobrit.
Aquestes dades haurien de merèixer una atenció prioritària en qualsevol reflexió sobre la nostra societat. Com podem acceptar que una societat en creixement, que s’està enriquint, alhora s’estigui empobrint? El concepte del creixement s’ha de continuar qüestionant. Sembla clar que, per diferents motius, cal créixer (o decréixer) d’una altra manera. Però el que ara plantejo és la gestió de la riquesa generada. Una societat que es vol democràtica no pot permetre que l'augment del PIB vagi associat amb l’augment de les desigualtats. Transformar la societat passa per atrevir-se a dir en veu alta que la redistribució de la riquesa és imprescindible.
Jordi Mir García
jordi.mir@upf.eduEtiquetes de comentaris: Economia, Opinió
